Resultats de la cerca

Com a contraposat a subjecte, l'objecte pot ésser entès en un sentit realista la cosa existent amb independència que sigui coneguda, fenomenològic la cosa en tant que coneguda o cognoscible, idealista la cosa com a establerta i configurada per l'esperit o subjectivista la cosa que hom es representa o pensa, sense, però, que existeixi realment Així mateix, l'anomenada  teoria de l’objecte sol distingir diversos tipus d'objecte els objectes reals físics o psíquics, els objectes ideals inespacials, intemporals i mancats d'interacció objectes matemàtics, relacions ideals, etc, l'objecte l'ésser…

De fet, Saussure defineix negativament la substància lingüística “la llengua és una forma, no una substància” La glossemàtica de LHjelmslev, tot i definir també negativament la substància lingüística —ja que substància és tot allò que no és forma, és a dir, que no entra en el sistema de relacions que constitueixen l’estructura de la llengua—, intenta de determinar les relacions entre substància i forma lingüístiques, introduint la distinció entre el pla de l' expressió i el pla del contingut en la llengua i atribuint una substància i una forma a cada pla En el pla de l’expressió…

Fa referència a tot allò que no és collectiu sinó que pertany a un únic individu La individualitat no es troba en els elements psíquics en si mateixos, sinó en les seves agrupacions i formacions complexes en cada individu concret

Aquesta idea clàssica de supervivència de l’ombra després de la mort té, però, com a contrapartida, un antagonisme en la creença, també clàssica, que l’espectre és part integrant de la persona és allò que acompanya el cos i que, a la llum, en reprodueix els trets essencials I, en aquest sentit, perdre l’ombra equival a morir, segons que hom troba testimoniat en diversos exemples en la civilització egípcia, l’ombra constitueix una de les parts de l’home, diferent del cos i de l’ànima a Grècia, hom creia que el qui entrava al santuari de Zeus Liceu perdia l’ombra i moria al cap d’…

El mode es defineix sobretot en relació amb una classe no marcada de proposicions que expressen simples situacions de fet, prescindint de l’actitud del parlant envers allò que diu Aquestes oracions simplement declaratives són, en sentit estricte, no modals o no marcades pel que fa al mode Però, existint la possibilitat, en unes llengües determinades, de construir oracions marcades per l’actitud del parlant sobre allò que diu, hom sol considerar les oracions no marcades com si fossin dotades també d’un mode El de les oracions no marcades és l'indicatiu el de les…

La noció de bé ha inclòs, històricament, tant la idea de perfecció de l’ésser en si mateix com la de satisfacció, conveniència o apetibilitat en relació amb els altres éssers D’acord amb la primera han sorgit les consideracions metafísiques del bé, segons les quals existeix un bé suprem, font de tots els altres béns idea de les idees per a Plató, l’U per a Plotí, Déu per a la patrística i la filosofia medieval De la segona, l’apetibilitat, han derivat els punts de vista teològics o ètics, sovint en relació amb l’aspecte metafísic segons el qual el bé perfecciona els éssers, especialment l’…

L’etnometodologia pressuposa que la vida quotidiana és força ordenada, i pretén estudiar aquest ordre El terme fou introduït per Harold Garfinkel amb l’afany de criticar la pràctica sociològica convencional, que imposa un conjunt de categories sociològiques sobre la gent La sociologia convencional redescriu allò que la gent fa, i tendeix a considerar les descripcions de la mateixa gent com a “defectuoses” L’etnometodologia proposa, en canvi, estudiar directament els etnomètodes mitjançant els quals els homes interactuen en el món social En aquestes interaccions intervenen…

La incompletesa de les estructures verbals descansa, per la seva finitud i per la impossibilitat de comprendre’s i explicar-se a si mateixes, en la consciència, però la intuïció obre la porta a un camí més alt i aquesta porta, aquella que les donzelles de les quals parla Parmènides obriren fa vint-i-cinc segles, condueix a l’última revelació "l’Ésser és" I aquest "és" no pot ser copsat per la paraula ni explicat, ni descrit, per cap verb la intuïció que ens el pot explicar -si això és possible- només resideix en una operació intemporal Plotí ho digué de manera admirable "L’Ésser no resideix…

D’aquí, tradicionalment, la primera persona jo , referida al qui parla la segona tu , referida al qui escolta i la tercera ell, ella , referida a allò persones o coses de què es parla La primera i la segona persones es refereixen sempre a éssers humans o almenys personificats i necessàriament identificats i presents en la situació, mentre que les altres persones o coses a què hom fa referència amb la tercera persona poden no ésser identificades ni presents Per això, la tercera persona és una persona impròpia d’aquí ve així mateix que sigui usada en verbs no personals plou,…