Resultats de la cerca

Característiques generals Nimfa d’efemeròpter del Triàsic inferior Anisià de l’illa de Mallorca Aquest ordre d’insectes és un dels que apareix més aviat en el registre fòssil La mida aproximada d’aquest individu és de 14 mm Jordi Vidal / Collecció Feliu Calafat - Bartomeu Saez De tots els artròpodes presents en el registre fòssil, un dels grups que mostren un nombre més gran d’individus i més diversitat és el dels insectes, bé que no hi ha dades exactes del nombre d’espècies fòssils Del cos dels insectes, únicament hi ha algunes parts que es poden mantenir fòssils Del tegument, fet de tres…

Comprèn unes 20 espècies, quatre de les quals es fan als Països Catalans E vulgata , d’uns 14-22 mm, és la més corrent

La situació de cada punt del riu dins la seva conca condiciona en gran part les seves característiques Hom ha ideat, per això, un sistema per a jerarquitzar-los definint diferents graus per exemple, els rius de grau 2 es formen amb la unió de dos rius de grau 1 que no tenen cap afluent els de grau 2 no salten de nivell jeràrquic fins que no es troben amb un altre del seu mateix grau, i així successivament Román Montull Els rius formen una xarxa que reuneix i drena cap a la mar les aigües que recull de les diferents conques hidrogràfiques La quantitat i la qualitat d’aquestes aigües és en…

Constitueixen un dels ordres de pisciformes que ha experimentat una radiació més gran reuneix de 3000 a 3500 espècies que mostren tota mena d’adaptacions morfològiques, pertanyents a sis famílies, una de les quals, la dels ciprínids, en conté el 80% El grup ha colonitzat les aigües d’Euràsia, Àfrica i l’Amèrica del Nord Les característiques que els defineixen són les següents en general, no tenen l’aleta adiposa que caracteritza els euteleostis primitius tenen l’aparell de Weber, que relaciona la bufeta natatòria amb l’oïda, i mostren les vèrtebres tercera i quarta sense fusionar i altres…

Morfologia El tritó pirinenc Euproctus asper presenta una coloració terrosa, amb o sense ratlla longitudinal groga al dors Té el cap deprimit i la cua gairebé sense cresta Xavier Parellada Aquest tritó, localment anomenat rabatxet, té un cos robust, amb el tronc lleugerament deprimit, subcilíndric La seva longitud total oscilla entre els 10 i els 14 cm La cua és robusta i bastant comprimida, quasi tan llarga com el cos, amb la punta obtusa, sense crestes, però amb carenes baixes El cap és deprimit, més llarg que ample i té el musell arrodonit, i els ulls petits i situats en posició lateral…

Esquema de les relacions filogenètiques entre els diferents grups d’hexàpodes en què s’indiquen les diferents denominacions que tenen o han tingut algunes de les principals agrupacions d’ordres al llarg de la història de l’entomologia A partir de Gullan i Cranston, 2005 / Gustavo Hormiga, Amadeu Blasco, Eduardo Saiz i Richard Lydekker Recentment, però, hi ha hagut noves aportacions en l’ordenació dels grups d’insectes Una revisió extraordinàriament minuciosa feta a partir de dades moleculars i morfològiques dels grans grups, que va ser publicada en dos treballs de PJ Gullan i PS Cranston, un…

Entre la flora trobada als jaciments mesozoics de Santa Maria de Meià, al Montsec de Rúbies, destaca per la seva abundància l’espècie de la fotografia, descrita amb el nom de Montsechia vicíale × 0,7, de la qual fins ara hom no ha pogut determinar el grup a què pertany No obstant això, és el fòssil més representatiu de la pedrera de Meià, on es troba pràcticament a totes les capes de sediments amb una gran abundància Jordi Vidal / MGB S’ha citat la presència de vegetals fòssils mesozoics en diverses localitats, principalment de Catalunya pedrera d’Alcover, a l’Alt Camp, massís de Garraf, etc…

Àrea de distribució de la tenca Tinca tinca , en morat, el silur Silurus glanis , en verd, i el lucioperca o sandra Stizostedion lucioperca , en ratllat i la perca Perca fluviatilis , en taronja que tenen àrees coincidents als Països Catalans Carto-Tec, original dels autors Des del punt de vista sistemàtic l’ordre dels salmoniformes ha experimentat canvis molt notables durant els darrers anys d’ésser un grup amb un nombre de famílies i d’espècies considerable, a partir dels treballs de DE Rosen 1973 i de WL Fink i SH Weitzman 1982 ha passat a tenir tres ordres més els estomiformes, els…

Les aigües de la taigà Tant a la taigà eurasiàtica com a la de l’Amèrica del Nord abunden les masses d’aigua, fet gens sorprenent si es té en compte que les precipitacions són abundants i l’evaporació, a causa de les baixes temperatures, és molt escassa Únicament algunes regions muntanyoses poden patir cert dèficit hídric A la planúria típica de la taigà no sol evaporar-se més del 50 al 70% de les precipitacions caigudes la resta va a parar als rius i als sòls mal drenats i provoca la formació de pantans i torberes Els cursos i els plans d’aigua Com que l’hivern s’allarga a la taigà durant…

Aigües fredes i poc mineralitzades Fora de les zones de neu permanent, l’alta muntanya és sovint un paratge ric en ambients aquàtics de notable singularitat A més de l’abundant precipitació en forma de pluja o de neu per l’efecte del relleu sobre la circulació de les masses d’aire, els tipus més freqüents de roques generalment ígnies, metamòrfiques o magmàtiques són prou impermeables i resistents a l’acció erosiva de l’aigua Així, l’aigua hi circula superficialment en forma de torrents i rierols i s’acumula a les concavitats i a les valls, donant lloc a la formació d’estanys L’origen i la…