Tritó pirinenc

Morfologia

Aquest tritó, localment anomenat rabatxet, té un cos robust, amb el tronc lleugerament deprimit, subcilíndric. La seva longitud total oscil·la entre els 10 i els 14 cm. La cua és robusta i bastant comprimida, quasi tan llarga com el cos, amb la punta obtusa, sense crestes, però amb carenes baixes. El cap és deprimit, més llarg que ample i té el musell arrodonit, i els ulls petits i situats en posició lateral. Les potes són gruixudes i fortes, amb dits curts i lliures. La pell del dors és rugosa, coberta de petits tubercles amb una punta còrnia de color negrós a cadascun. També l’extrem dels dits presenta un estoig corni fosc. La pell és molt vascularitzada i els pulmons reduïts, com a conseqüència d’una adaptació a les aigües corrents, molt oxigenades, dels torrents de muntanya on viu. La coloració dorsal pot ser grisa, d’un verd negrós o, molt més sovint, de color castany intens, amb taques grogues o sense, i, més freqüentment, amb una línia vertebral groga. La part ventral varia del groc al vermell ataronjat, al centre, i les parts laterals són grises i amb taques negres. La part inferior de la cua de la femella és taronja. La distinció entre mascle i femella és fàcil: en el mascle, la protuberància cloacal és subglobular; en la femella, cònica.

Hi ha una gran variabilitat pel que fa a la mida, la morfologia i la coloració de les diverses poblacions, ja que és una espècie estrictament montana que constitueix nuclis de població relativament aïllats. Això esdevé encara més palès en comparar les poblacions hipogees dels Pirineus, que són formes de coloració més clara i més petites que les epigees, i també en comparar les poblacions dels Prepirineus i les serres veïnes, que són de tipus relicte i encara més isolades, i que semblen també més clares que les de l’eix de la carena pirinenca.

Les larves mesuren uns 13 mm a la desclosa de l’ou i creixen fins assolir 50-60 mm en el moment de la metamorfosi. Presenten una coloració relativament clara, amb un estoig corni negre a la punta dels dits, i la cresta dorsal comença a la part posterior del cap; la punta de la cua no és afilada.

Biologia i ecologia

Espècie típica de muntanya, el tritó pirinenc es troba a rierols, torrents, llacs i mulleres, i cerca llocs on l’aigua és ben renovada i el corrent no té força excessiva. Prefereix fons de sorra i pedres, però també es troba en fons argilosos i semblants. S’amaga hàbilment entre les pedres, enmig de troncs submergits, sota les vores excavades de rierols i mulleres, on, pel fet que és terrós, acostuma a resultar prou críptic i roman immòbil durant llargues estones. Hom el pot observar igualment en abeuradors artificials i no gens lluny d’indrets habitats. Endemisme pirinenc típic d’origen terciari, ocupava una àrea més extensa en el passat, segons mostra el registre fòssil. Avui, encara és abundant a la carena pirinenca i presenta poblacions relictes a diversos punts dels Prepirineus i de la Serralada Transversal catalana, fins al Montseny. Existeixen, a més, poblacions cavernícoles a l’eix pirinenc. Aquestes darreres presenten animals una mica més petits i més clars que els individus epigeus. Pot assolir des dels 250 m d’altitud fins prop de 3000 m, encara que abunda, de manera especial, entre els 1500 i els 2000 m.

El cicle biològic és molt breu, a causa de les regions fredes on viu. En els Pirineus apareix a l’aigua en fondre’s la neu i a les localitats altes entra molt tard en activitat, per a un cicle de dos a quatre mesos; el període que passa a terra esdevé curtíssim. En canvi, a les localitats força més baixes dels Prepirineus, hom el troba a l’aigua molt més aviat, entre l’abril i el maig, i va sovint a terra, encara que alguns animals poden romandre a l’aigua fins ben entrat l’estiu, per una bona temporada, encara en actiu. És probable que aquestes poblacions presentin estivació. L’estructura del biòtop en aquestes àrees de tipus relicte és fonamental. Mentre que a l’alta muntanya es troba sovint en aigües obertes i assolellades, a les zones montanes i baixes les localitats on habita són fortament obagues i l’aigua es manté a temperatures prou baixes. Sembla que aquest és el factor limitant de la presència de l’espècie, que no sembla prosperar en aigües a temperatures superiors a 15 °C, encara que, esporàdicament, ha estat trobada en alguns indrets on l’aigua arriba, a certes hores del dia, a 19 °C, fet que pot ser compensat amb nits fredes, per exemple.

El tritó pirinenc s’alimenta de larves reòfiles d’insectes diversos, com tricòpters, efemeròpters, plecòpters o dípters, i també de mol·luscs, crustacis o oligoquets. Per la seva banda, la truita de riu i altres peixos consumeixen un cert nombre de tritons i llurs larves, com també les d’altres amfibis, per la qual cosa en les zones on coincideixen truites i tritons, aquests darrers i les seves larves molt sovint només són presents a les aigües somes.

L’acoblament es produeix immediatament a la sortida de la hivernació, en ple desgel, i és bastant fàcil d’observar des de l’abril, als punts més baixos, fins a l’agost, a les localitats més altes i fredes, on els animals són més conspicus. En poblacions perifèriques, però, el cicle anual s’inverteix i l’acoblament és hivernal. Els ous, grossos i blanquinosos, de 3-5 mm de diàmetre, són dipositats, un per un, sota pedres, a llocs de corrent moderat. La desclosa té lloc un mes més tard, però el desenvolupament larval dura un any complet o, fins i tot, dos anys, a altituds notables, i les larves hivernen en aigües poc profundes. La larva fa uns 11 o 12 mm a la desclosa, però no s’alimenta, ja que és en un estat molt endarrerit de desenvolupament, fins arribar als 20 mm, als seixanta dies aproximadament. La maduresa sexual s’assoleix als tres o quatre anys, o una mica abans.

Corologia

Mapa de distribució del tritó pirinenc (Euproctus asper, en taronja) i del tritó meridional (Pleurodeles waltl, en verd), als Països Catalans.

Maber, original dels autors.

El tritó pirinenc és endèmic de la zona pirinenca i prepirinenca. Les dades fòssils indiquen que era present fins als Picos de Europa. Com totes les formes relictes de muntanya, pot ésser interpretada com una espècie apareguda en clima fred durant el Terciari, probablement a l’Oligocè o potser abans. A partir de l’estatge montà i fins ben amunt, hom troba poblacions freqüents i nombroses a tot l’eix pirinenc, encara que, per la disposició pròpia de les carenes, són aïllades d’una vall a l’altra; a les zones més perifèriques dels Prepirineus, les poblacions esdevenen més rares, acantonades només a llocs particularment favorables. És present a la carena pirinenca i arriba per l’E a les Alberes, on hi ha les localitats més baixes, i pel S al Montsec i, fins i tot, a les Guilleries i al Montseny, on també hi ha algunes poblacions a altitud moderada.