Resultats de la cerca
Es mostren 67 resultats
Ben Jonson
Música
Dramaturg, poeta i llibretista anglès.
En les seves obres teatrals intercalà sovint cançons, i en les seves comèdies gaudí de la collaboració de compositors notables, com ara Alfonso Ferrabosco per a Volpone 1606 i Robert Johnson per a The Devil is an Ass 1616 Pel que fa als gèneres musicals sobresortí especialment en les mascarades, de les quals escriví una trentena, moltes vegades amb la collaboració de Ferrabosco i Nicholas Lanier, el qual, a més, sembla que interpretà diverses d’aquestes obres D’altra banda, els poemes de Jonson foren musicats amb una certa freqüència El més famós és Drink to me only with thine…
Francisco Diego Sayas-Rabanera y Ortubia
Historiografia
Historiador.
Cronista del regne d’Aragó 1653 Era sacerdot, després d’haver estat casat Publicà el 1666 els seus Anales de Aragón desde el año de 1520 hasta el de 1525 , com a continuació dels Anales de BLde Argensola Com aquest, tracta en realitat de la corona catalanoaragonesa per a la part del Regne de València segueix bàsicament RMde Viciana i per al de Mallorca, VMut La part més original és la que tracta del regne d’Aragó Fa referència també als descobriments d’Amèrica, que intercala cronològicament amb els altres fets Deixà inèdits diversos treballs històrics, com una vida de Felip III de Castella i…
suspensió
Anatomia animal
Unió de la mandíbula inferior dels vertebrats amb el crani.
Els tres tipus més importants de suspensió mandibular , la qual evoluciona considerablement en l’escala filogenètica, són la hiostílica, l’amfistílica i l’autostílica En la suspensió hiostílica , pròpia dels peixos osteïctis i de la major part dels condrictis, s’intercala, com a suspensor, entre la mandíbula i el neurocrani, l’hiomandibular segment dorsal de l’arc hioide, i la connexió és reforçada mitjançant lligaments En la suspensió amfistílica , pròpia d’alguns condrictis, com la bocadolça, actua com a suspensor, ultra l’hiomandibular, l’extrem caudal del quadrat En la suspensió…
Joan Francesc Carbó i González
Literatura
Poeta en castellà.
De família tarragonina que en part s’establí a Puerto Rico, feu els estudis de lletres i de dret a Barcelona i fou becari i professor de l’Escola Normal de Madrid 1841 i professor de la de Barcelona 1845 Amb Laureà Figuerola publicà la Revista General de Instrucción Pública Intercalà passatges i versos de circumstàncies en llengua catalana a les emotives cartes de festeig, inèdites, enviades a Maria Remei Sallent, germana de la muller de Manuel Milà i Fontanals, el qual pòstumament li publicà a Composiciones poéticas 1851 una selecció de poemes, marcats per la influència de la…
Abū ‘Abd Allāh Muḥammad ibn ‘Abd Allāh ibn Baṭṭūṭa
Geografia
Història
Viatger àrab.
Fill d’una família benestant, el 1325 emprengué un viatge de peregrinació a la Meca i de perfeccionament de la seva educació a l’Orient mitjà Aviat abandonà aquests objectius per dedicar-se a viatjar i a conèixer noves terres i pobles Recorregué l’Àfrica del Nord, Egipte, Pèrsia, la Rússia meridional, l’Índia, Ceilan, i arribà a Sumatra i a la Xina Tornà al Magrib el 1349 per reprendre, poc després, els seus viatges per la península Ibèrica i l’Àfrica Negra De tornada a Fès, el 1354, dictà les memòries dels seus viatges a Ibn Ǧuzayy que n'embellí l’estil i hi intercalà nombrosos…
Luis Vélez de Guevara
Teatre
Autor dramàtic andalús.
Estudiant a Osuna i soldat a Itàlia, fou després advocat a Madrid És un dels millors deixebles de Lope de Vega, amb una tècnica perfecta i uns recursos dramàtics de primer ordre També, com el seu mestre, donà una gran importància a la poesia popular, que intercalà en les seves peces De les seves obres cal destacar Reinar después de morir , que recull la llegenda d’Inés de Castro, La luna de la sierra , La serrana de la Vera , etc Escriví també la novella satírica, amb trets costumistes i picarescs, El diablo cojuelo 1641, a la manera de Los sueños de Quevedo i, com ell, amb un…
garrotín
Música
Gènere del cant flamenc.
D’origen incert, presumiblement procedent del folklore asturià, que es degué estendre per la península Ibèrica durant el segle XIX La comunitat gitana de Catalunya —concretament, la compresa entre Lleida Segrià i Valls Alt Camp— el degué assumir com a propi i, de fet, en foren els principals mantenidors i el feren arribar al seu moment daurat a principi del segle XX Les seves estrofes, de to burlesc o irònic, estan formades en català per quatre versos heptasíllabs —el segon i el quart rimen entre si— Entre estrofa i estrofa s’hi intercala una tornada que fa referència al propi gènere “Al…
música visigòtica
Pàgina de l’antifonari de Lleó, document important de la litúrgia visigòtica i de la música visigòtica
© Fototeca.cat
Música
Cristianisme
Cant monòdic propi de la litúrgia llatina visigòtica, afí al cant gregorià i al de les altres litúrgies occidentals.
Escrita en notació neumàtica adiastemàtica, es conserva en més d’una vintena de còdexs i en diversos fragments manuscrits que van del segle IX al XIII A desgrat dels estudis paleogràfics M Sablayrolles, H Anglès, P Wagner, G M Suñol, G Prado, L Brou, etc, en resta pràcticament desconeguda la melodia, llevat d’unes quantes que foren transcrites en notació diastemàtica aquitana i catalana Bé que hom pressuposava una notació pròpia primitiva, els manuscrits reflecteixen dues escoles la del nord, amb neumes verticals molt fins i acurats que procedeixen probablement de la notació preaquitana, de…
Joan Josep Martí
Literatura catalana
Dret
Escriptor.
Doctor en drets per València 1598 Conseller de València el 1598 El 1594 ingressà a l’Acadèmia dels Nocturns, on prengué el nom d’ Atrevimiento , i hi llegí set poesies en castellà Fou, molt probablement, l’autor de la Segunda parte de la vida del pícaro Guzmán de Alfarache Barcelona 1602, dirigida a Gaspar Mercader, amb el pseudònim de Mateo Luján de Sayavedra , abans que Mateo Alemán publiqués la seva segona part 1604 Martí intercalà a la trama novellesca dues narracions extenses, ambdues esdevingudes a València, una disquisició sobre l’origen i el fonament de la noblesa…
,
concert
Música
Composició musical que oposa un instrument solista (o més) a l’orquestra.
Fins al s XVII hom utilitzà aquest terme fent referència a una composició exclusivament instrumental, amb més d’un intèrpret per qualsevol part polifònica Torelli 1709 i Albinoni foren els primers a escriure'n, com una variant del concerto grosso, en què es destaca el virtuosisme d’un sol solista Sol tenir tres moviments extensos, en els quals hom intercala una cadència o dues Els instruments més emprats pels compositors han estat el violí i el piano, bé que n'hi ha per a gairebé tots els instruments Entre els de violí es destaquen els de Vivaldi i Mozart, el de Beethoven, un de Mendelssohn,…