Resultats de la cerca
Es mostren 1333 resultats
música de Hèlsinki
Música
Música desenvolupada a Hèlsinki (Finlàndia).
Fundada cap a la meitat del segle XVI, l’any 1641 ja posseïa una escola de música La vida artística i cultural començà a desenvolupar-s’hi a la primera meitat del segle XVIII, i el 1748 es realitzà el primer concert públic sota la direcció de CFW Salomoni, músic de la cort Durant la dominació russa, en què Hèlsinki passà a ser la capital de Finlàndia 1817, la producció artística experimentà un notable increment, en particular de la dansa Gairebé deu anys més tard, s’obrí un petit teatre i nasqué ló de concerts Musikaliska Sällskapet -que posteriorment adoptà el nom d’Akademiska…
Georg Friedrich Händel
Música
Compositor alemany.
El 1694 inicià els estudis musicals amb Wilhelm Zachow En 1702-03 estudià dret a Halle, on fou organista de la catedral El 1703 anà a Hamburg, on actuà com a violinista i clavecinista del teatre Hi estrenà les seves dues primeres òperes Almira i Nero 1705 Sobtadament es traslladà a Itàlia i visità Florència, on estrenà Rodrigo 1708, Roma, Nàpols i Venècia Es relacionà amb Lotti, els Scarlatti, Corelli i Pasquini El 1708 escriví els oratoris Resurrezione i Il trionfo del tempo i l’òpera Agrippina , estrenada a Venècia 1709 amb un gran èxit Gràcies a la protecció d’Agostino Steffani, director…
música de Mònaco
Música
Música desenvolupada a la ciutat de Mònaco.
És format per tres nuclis urbans Mònaco, Montecarlo i La Condamine Les primeres notícies sobre activitat musical tenen relació amb Benet XIII 1394-1417, el papa d’Avinyó, que hi residí durant un temps amb la seva cort i que protegí compositors i instrumentistes Ja al segle XVI, se sap l’existència de diversos organistes i mestres de capella, com Giacomo Vignale o Pietro San Giorgio, noms que revelen els estrets contactes que el principat mantenia amb Itàlia Fins i tot es té notícia de l’activitat d’algun orguener italià a Mònaco, com és el cas del genovès Giovanni Oltrachino, autor de l’…
digitació
Música
Combinació específica de dits que l’instrumentista utilitza per a fer sonar en el seu instrument un passatge concret de música (correspondència dit-nota).
En la partitura, conjunt o cadascun dels signes que indiquen aquesta combinació Actualment, en els instruments de corda amb mànec violí, guitarra, llaüt la digitació sol indicar-se amb xifres aràbigues de l’1 al 4 començant per l’índex El polze, que fa de pinça amb la resta, no hi intervé de manera directa En els sistemes de notació antics tabulatura , basats en la representació gràfica de les cordes de l’instrument amb una indicació numèrica del trast on calia prémer amb el dits, rarament s’usaren indicacions de digitació En els instruments de tecla piano, orgue, clavicordi, clavicèmbal la…
carassa
Art
Representació d’un cap de grans proporcions, normalment de moro, amb turbant i barba, col·locat a la part inferior dels orgues antics d’algunes esglésies, connectat amb un registre de l’orgue.
Era tradició que el dia dels Sants Innocents les carasses obrissin la boca en entonar les matines i deixessin caure confits i llepolies per a la quitxalla
elevació
Música
Peça o fragment musical, generalment per a orgue, que s’interpretava o improvisava durant l’elevació de l’hòstia i el calze en la missa romana, en el moment de la consagració.
Diversos autors han escrit elevacions En les seves Fiori Musicali 1635, G Frescobaldi inclou una Toccata per l’Elevazione i, més modernament, autors com H Berlioz i M Reger també en compongueren
concertat | concertada
Música
Dit de la composició vocal polifònica a la qual han estat afegides parts instrumentals (madrigal concertat, etc) o que té acompanyament d’orgue o simfònic, o tots alhora (salm concertat, missa concertada, etc).
címbal
Música
Joc agudíssim de mutació de l’orgue, format per dos, tres o quatre rengles dels tubs petits, el so més greu dels quals és dues octaves més agut que el so fonamental corresponent.
mixtura
Música
En l’orgue, joc compost de diversos tubs per a cada nota que no fa sentir el so corresponent a la tecla polsada, sinó els seus sons harmònics (quinta, octava, tercera, sèptima, etc.).
Si els tubs són de la talla dels flautats, originen els jocs de címbal, ple o plens, corona, carilló, alemanya, fornitura, gran mixtura, harmonia etèria, progressió harmònica, septinona, etc, amb represes i repeticions Si els tubs són de la talla de les flautes, donen lloc al jocs de corneta, sesquiàltera, tèrcia, etc, sense repeticions ni represes Si són de llengüeta, donen lloc a la potentíssima mixtura de clarins 4', 2’2/3 i 2'
gran joc
Música
Registració originària de l’orgue francès (grand-jeu) que, en el seu període clàssic, consisteix en jocs de llengüeteria, bordons o flautes amb totes les seves mutacions, prestant de 4’ i els nasards.
De gran contrast amb el plein-jeu joc ple, era la registració preferida de molts compositors en les seves fugues En l’harmònium francès, és l’agrupament dels jocs 1 a 4 en les dues mans Cor respon generalment als jocs de flauta 8', clarinet 16', pifre 4’ i oboè 8’ de la mà dreta, i corn anglès 8', bordó 16', clarí 4’ i fagot 8’ de la mà esquerra