Resultats de la cerca
Es mostren 3860 resultats
federació
Agrupació de diverses entitats (culturals, sindicals, recreatives, etc), que tenen un fi comú, en una de superior que les representa i a la qual atorguen autoritat sobre elles.
el Real de València
Arquitectura civil
Palau construït per Jaume II a l’Almúnia o parc que havia bastit ‘Abd al-‘Azīz ibn Abī ‘Amir al s. XI, a València, a l’esquerra del Túria i vora el raval de la Vilanova, juntament amb un palau reial del qual no resten vestigis i on el 1093 s’havia instal·lat el Cid.
El palau de Jaume II contenia una sala on el rei rebia els seus assessors, i al jardí hi havia un vivari per a la cria de falcons i d’aviram comú Constança, exemperadriu de Grècia —a qui Jaume II, besnebot seu deixà el Real en usdefruit—, hi sojornà sovint Pere el Cerimoniós hi fou obligat a dansar amb els plebeus avalotats partidaris de la Unió el 1348 Saquejat pels castellans de Pere el Cruel 1364, Pere el Cerimoniós —que no el volgué fortificar—, considerant-lo alberg delitós , el restaurà i millorà molt els seus jardins Altres millores i ampliacions foren fetes per Joan I, Alfons el…
fluxgrama
Graf orientat equivalent a un diagrama de blocs, però de traçat més senzill.
Els nodes hi representen senyals o variables, i les branques, relacions entre variables La fletxa que porta la branca indica el sentit del flux del senyal, i la lletra associada, el factor de multiplicació transmitància que experimenta el senyal del node d’origen La variable corresponent a un node dependent pren un valor igual a la suma dels senyals incidents En conjunt, el fluxgrama representa un sistema d’equacions algèbriques lineals del tipus y 1 t = a 1 1 y 1 t + a 1 2 y 2 t + + a 1 n y m t y 2 t = a 2 1 y 1 t + a 2 2 y 2 t + + a 2 n y n t y n t = a n 1 y 1 t + a n 2 y 2 t + + a n n y…
Mañana...
Cinematografia
Pel·lícula del 1957; ficció de 92 min., dirigida per José María Nunes.
Fitxa tècnica PRODUCCIÓ Este Films Enric Esteban, Barcelona ARGUMENT I GUIÓ JMNunes FOTOGRAFIA Ricard Albiñana blanc i negre, normal AMBIENTACIÓ / DECORACIÓ Manuel Infiesta MUNTATGE Ramon Quadreny MÚSICA Frederic Martínez i Tudó SO Miquel Polo INTERPRETACIÓ José María Rodero el noi de la nit, Manuel Díaz González Don Felipe, James Hayler Silvestre, Arturo Fernández l’aprenent de lladre, Carlos Otero el noi, Ana Amendola la noia, Josep Sazatornil, Saza el pallasso ESTRENA Barcelona, 14101957, Madrid, 6101958 PREMIS Sant Jordi de Cinematografia millor film espanyol Sinopsi L’anomenat…
Crits sords
Cinematografia
Pel·lícula del 1983-1984; ficció de 92 min., dirigida per Raül Contel i Ferreres.
Fitxa tècnica PRODUCCIÓ Raül Contel Barcelona ARGUMENT, GUIÓ I MUNTATGE RContel FOTOGRAFIA RContel Eastmancolor i blanc i negre, normal MÚSICA Juanjo Díaz saxo INTERPRETACIÓ Montserrat Calvo Maria, RContel Raül, Manel Dueso Manel, Elizabeth Gil Lisa, Empar Moreno Empar, Pep Anton Muñoz Pep, Joan Potau Joan, Xedes Xedes ESTRENA Barcelona, 07091984 PREMIS Ministeri de Cultura 1983 nous realitzadors, Cinematografia de la Generalitat 1984 millor llarg català Sinopsi Vuit històries diferents que tenen com a nexe comú la soledat i que, per diferents motius, s’acabaran entrellaçant Maria,…
pauta
Música
Conjunt de línies paral·leles sobre les quals s’escriuen els signes musicals (notació).
El pentagrama, com també el tetragrama -utilitzat des del segle XII en el repertori del cant pla-, deriva del costum de determinades notacions d’escriure els neumes a una alçada relativa els uns respecte dels altres notació diastemàtica això originà l’ús d’una línia que servia de punt de referència, apareguda per primera vegada al segle XI en manuscrits de neumes aquitans A Guido d’Arezzo es deu la iniciativa, acollida amb èxit a tot Europa, de fer servir dues línies, una de color vermell per a indicar la nota fa i una altra de color groc per a indicar la nota do també podien anar precedides…
llemosí
Història
Lingüística i sociolingüística
Denominació que, a partir del segle XVI, tetendeix a ésser utilitzada per a designar el català medieval, l’arcaisme del qual contrastava amb el to que adquiria la llengua en aquell moment.
Quan, el 1521, Joan Bonllavi feu imprimir a València el Blanquerna , de Ramon Llull, ja feu la distinció entre “la llengua llemosina primera” de l’original i “esta llengua valenciana bastarda” a què l’acomodà, en un intent de modernització amb vista al nou públic lector D’alguna manera, prosperà la convicció que l’idioma antic era un “llemosí” comú, del qual derivaven el “català”, el “valencià” i el “mallorquí” de l’etapa de la Renaixença, amb les respectives inclinacions diferencialistes Alhora, això donà peu a pintoresques teories sobre l’origen del català, que hom considerava derivat del “…
argenter
Història
Menestral (artista, des dels s. XVII-XVIII) que treballava l’argent.
Les confraries d’argenters solien estar sota el patrocini de sant Eloi a la darreria de l’edat mitjana n'hi havia a Barcelona, Ciutat de Mallorca, València, Perpinyà i Girona La confraria dels argenters de Barcelona apareix ja estructurada a s XIV El 1732 canvià el seu nom de gremi comú i confraria pel de congregació, collegi i art En desaparèixer l’organització gremial perdurà el collegi, extingit entre el 1870 i el 1873 La imatge del patró sant Eloi era venerada a la capella dels Argenters de l’església del convent de la Mercè El 1671 la casa gremial es trobava al carrer o placeta dita…
metge | metgessa
Medicina
Persona que és llicenciada en medicina o que té autorització per a exercir-la.
Als Països Catalans, com a la resta d’Europa, la medicina, fins al segle XI, fou habitualment exercida per frares Més tard, seguint el model àrab, començaren a exercir-la els laics segle XII, l’ensenyament dels quals fou aviat reglamentat Amb els Estudis Generals de Lleida 1300, Perpinyà 1349 i Osca 1354 i els lliures de València 1373 que se sumaren als dels dominicans de Barcelona 1297, fou obligatori, per a fer de metge, d’haver assistit als cursos d’aquestes escoles Hi havia els graus de batxiller, llicenciat i mestre Al segle XIV hom distingia entre metge o físic i cirurgià o barber Hi…
Diccionari de la llengua catalana
El Diccionari de la llengua catalana de l’IEC (1995)
© Fototeca.cat
Lingüística i sociolingüística
Diccionari normatiu de la llengua catalana en un volum, elaborat per l’Institut d’Estudis Catalans i publicat el 1995.
Basat fonamentalment en el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra i Poch 1932, inclou, a més, les diverses aportacions lexicogràfiques de procedència diversa recollides des dels anys trenta ençà i sancionades per l’IEC, entre les quals sobresurt el Diccionari de la llengua catalana de l’editorial Grup Enciclopèdia Catalana Amb relació al diccionari Fabra, la primera edició amb un total de 67566 articles contenia 15775 articles més, mentre que el nombre de subentrades és a dir, locucions i expressions compostes en general i d’accepcions el superava en 8357 i 44478…