Resultats de la cerca
Es mostren 2328 resultats
Bernardí Gomes i Miedes
Historiografia catalana
Ardiaca de Morvedre i canonge de la seu de València.
Vida i obra Arribà a ser bisbe d’Albarrasí 1585 Sembla que posseí una formació humanística àmplia, atès que residí a Roma més de deu anys i viatjà per diversos països europeus A més de redactar tractats mèdics i espirituals, escriví algunes epístoles literàries i erudites, molt del gust dels humanistes Però, especialment, s’interessà per la història del rei Jaume I i per les seves gestes Fruit d’aquesta afecció per la vida i les actuacions bèlliques i polítiques d’aquell rei, traduí al llatí la Crònica del Conqueridor, i després al castellà En tots dos casos, però, darrere de l’interès…
Esteve Rotllà
Historiografia catalana
Historiador i compilador.
Vida i obra Residí als convents dominicans de Manresa, Cotlliure i Barcelona 1475-1530 Feu una compilació enciclopèdica en llatí –amb algun passatge en català– de temàtica bíblica, històrica, filosòfica i teològica De caràcter eminentment pràctic, aquesta compilació era destinada als studia dominicans, on l’autor exercí com a professor de Sagrada Escriptura Es conserva en nou manuscrits, en gran part inèdits BUB, ms 721-724, 726-728, 741 i 1 953 La història hi ocupa un lloc central li és dedicat un volum sencer ms 741 Excerpciones seu abreviaciones cronicarum de Summa fratris…
Josep Duran
Música
Compositor català.
Entrà com a cantor a la capella de música del Palau de la Comtessa de Barcelona el 1748, i el mateix any fou nomenat coadjutor de Bernat Tria, mestre de capella del palau Auspiciat per la mateixa capella, rebé un ajut per a ampliar els estudis musicals a Nàpols, on sojornà del 1749 al 1756 En el transcurs d’aquest període, Duran estudià amb Francesco Durante, mestre de capella de gran renom, que l’influí en l’art de la composició També treballà al Conservatorio di Sant’Onofrio, on Domènec Terradelles li havia obtingut una plaça Tot i que el 1754 morí Bernat Tria, Duran no tornà a Barcelona…
Antonio Rodríguez de Hita
Música
Mestre de capella, compositor i teòric castellà.
Es formà musicalment a l’escolania de l’Església Magistral d’Alcalá, de la qual fou nomenat segon organista el 1738 i mestre de capella, probablement, el 1740 El 1744 obtingué la plaça de mestre de capella de la catedral de Palència, on residí fins el 1765, any en què guanyà la plaça del reial convent de La Encarnación de Madrid, vacant per la mort de Josep Mir i Llussà, càrrec que exercí fins que morí La importància de la capella del cèlebre convent li permeté relacionar-se amb els músics, artistes i polítics de la cort, entre els quals sempre destacà S’han conservat unes 300 composicions d’…
Bartolomé Ramos de Pareja
Música
Teòric musical andalús actiu a Itàlia.
Vida Es formà al costat de Juan del Monte La seva primera destinació coneguda fou Salamanca, on es dedicà a l’ensenyament Cap al 1472 marxà a Bolonya, ciutat on prosseguí la seva activitat docent Establert a Roma el 1484, encara hi residia el 1491 i segurament hi morí La seva contribució fonamental a la teoria musical renaixentista és el tractat en llatí Musica practica , del qual es feren dues edicions a Bolonya el 1482 Es tracta d’un dels tractats teòrics més originals de la seva època i de tot el Renaixement Les seves idees posaren en qüestió moltes de les teories musicals que…
Joaquín Martínez de la Roca y Bolea
Música
Compositor, organista i mestre de capella aragonès.
Vida Fou deixeble de Pablo Nassarre, i obtingué la plaça d’organista de la basílica del Pilar el 1695 Mestre de capella del mateix centre des del 1708, el 1714 aconseguí la plaça d’organista a la seu de Palència, on a partir del 1718 fou també mestre de capella D’ençà del 1723 visqué a Toledo, ciutat en què fou organista de la seu El llegat musical de Martínez de la Roca comprèn una òpera Los desagravios de Troya , 1712, representada a Saragossa el 1712, vint-i-nou obres litúrgiques en llatí, quinze composicions de romanç i una tocata per a orgue Intervingué en la polèmica de la…
Guillaume Bouzignac
Música
Compositor francès, un dels principals en el camp de la música religiosa de la primera meitat del segle XVII.
Vida La seva educació musical s’inicià al cor de l’escola de la catedral de Narbona A disset anys compongué el motet O mors, ero mors tua , dins l’estil contrapuntístic de la tradició francoflamenca, que el feu mereixedor d’una beca que li permeté finalitzar els estudis musicals L’any 1609 esdevingué maître de musique de l’escolania de la catedral de Grenoble Se sap que des del 1652 exercí el càrrec de maître de musique en altres ciutats del Llenguadoc, entre les quals hi havia Carcassona Durant aquest període, compongué música per a cerimònies especials, com el motet Cantate Domino omnis…
Ramon Dagà i Jofresa
Cinematografia
Director.
Vida Autodidacte, treballà a la impremta Garrell i al Laboratori Institut Biològic Llatí de Barcelona Després es traslladà a Tui per treballar en uns laboratoris lactis Tan diversos com els seus oficis foren els seus invents, la majoria fallits, com ara el cinema en tres dimensions El 1921 creà la productora Grano Films En el camp cinematogràfic rebé la influència de l’italià Alfredo Mateldi Belli, que el 1922 muntà una acadèmia de cinema a la Unió Liberal de Granollers Com a director, realitzà tres films El primer fou Campeón por amor Cinta cómica 1921, interpretada per ell i…
orquestra
Música
En el teatre grec clàssic, estrada on ballava i cantava el cor, entre els espectadors i l’escenari.
En el teatre modern, part anterior de la platea situada sota l’escena, destinada als músics que cooperen en l’execució d’una òpera o d’un espectacle teatral El mot prové del llatí orchestra , i aquest, del grec orkhestra derivat d’ orkhéo , ’dansar’ Per als romans era el lloc que ocupaven els senadors, la part de la platea més propera a l’escenari Isidor de Sevilla segle VII la defineix com l’escenari mateix Caiguda en desús durant molt de temps, al segle XVII, amb la reivindicació del teatre clàssic que significà el naixement de l’òpera, la paraula es recuperà per a indicar el lloc que…
escriptura
Escriptura i paleografia
Manera d’escriure, quant als caràcters adoptats (ideogrames, fonemes, etc), quant a la forma (jeroglífica, cuneïforme, alfabètica, etc) o quant al traçat (cal·ligràfic, cursiu, escriptura clara, indesxifrable, etc).
La història de l’escriptura és molt complexa, però hom pot distingir-hi diferents etapes essencials L’home primitiu recorregué als més diversos signes d’expressió, tant oral com de gests, o bé a materials, com nusos, talls en matèries dures i, finalment, dibuixos D’aquests mitjans d’expressió només subsistiren, d’una manera perfeccionada, el llenguatge articulat de sons i el dibuix o escriptura pròpiament dita Les formes d’escriptura primitiva foren totes autònomes, és a dir, són d’invenció directa i no hi ha concomitància amb els altres grups ni s’hi fonen En una segona etapa l’escriptura…