Resultats de la cerca

Graduat 1963 i doctorat en genètica 1971 per la Universitat de Washington, Seattle Després de fer recerca postdoctoral amb Seymour Benzer  al California Institute of Technology, el 1974 s’incorporà a la Universitat de Brandeis, on treballà fins el 2008 Del 2007 fins a la jubilació 2009, fou també professor a la Universitat de Maine Les seves investigacions amb la drosòfila  el portaren a importants descobriments en la genètica del comportament, la base genètica de la diferenciació sexual i el rellotge biològic En aquest darrer camp, el 1984 contribuí a identificar el gen conegut…

Estudià a la Universitat de Navarra i s’inicià professionalment com a redactor l’any 1965 a El Noticiero de Zaragoza , d’on fou expulsat per haver participat en una manifestació antifranquista 1968 Posteriorment, passà a Tele/Express  1970-77, del qual l’any 1973 esdevingué cap de la secció internacional i el 1975 cap de cultura Director del setmanari Primera Plana 1977, i altres revistes entre les quals cal citar Barça  1971-76, en la qual tingué com a mentor Manuel Ibáñez Escofet, també collaborà en el butlletí oficial del FC Barcelona L’any 1982 s’incorporà a La Vanguardia , diari del qual…

Vida i obra Ha treballat en diversos períodes cronològics, del Paleolític Abric Romaní, Capellades a l’època històrica Empúries, amb especial incidència en l’art prehistòric Es llicencià, el 1953, en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona S’inclinà vers la Prehistòria, i, més precisament, el Paleolític, per influència del professor Lluís Pericot, que l’orientà en la disciplina Amplià estudis a París, on establí contacte amb els estudiosos més reconeguts del Paleolític, particularment l’abat Henri Breuil Defensà la tesi doctoral, el 1956, sobre l’art paleolític espanyol, un camp en…

Alumne de JB Cupis, el 1774 ja ensenyava violoncel, i dos anys més tard publicà la seva primera obra, Six quatuors concertants El 1776 entrà a la Société Académique des Enfants d’Apollon Debutà als Concerts Spirituels l’any 1778, i el 1781 passà a formar part de la seva orquestra Entre el 1791 i el 1800 tocà a la formació del Théâtre Feydeau, i un any després obtingué la plaça de primer violoncel a l’Orquestra de l’Òpera de París, on romangué fins a la jubilació el 1814 Les seves composicions instrumentals són el reflex del gust musical de l’època Entre el 1775 i el 1783 escriví…

La primera formació musical la rebé, probablement, a la seu de Lleida, amb el mestre Juan Merino El 1664 fou gratificat pels seus serveis com a escolà cantor i prosseguí la seva estada a la mateixa seu com a cantor de la capella El 1668 fou nomenat mestre de capella de l’esmentada seu de Lleida El 1682 obtingué el mateix càrrec a la catedral de Barcelona, on succeí Lluís Vicent Gargallo, mort aquell mateix any Durant la seva estada en aquesta ciutat, intervingué com a jurat a les oposicions de mestre de capella de les seus de Lleida 1686 i de Girona 1688 El 1696 demanà la jubilació…

Del 1586 al 1593 fou cantorcico de la capella reial, i el 1596 succeí a Philippe Rogier en la seva direcció, bé que la designació com a mestre de l’esmentada capella fou el 19 d’octubre de 1598 Exercí aquesta tasca fins a la seva jubilació, al final del 1633, tot gaudint d’un gran prestigi personal i artístic, com ho proven els càrrecs de responsabilitat i d’honor que li foren conferits a la cort El 1644 fou nomenat capellà cantor de la cort portuguesa El llegat de Mateo Romero posseeix una doble valoració d’una banda, és un dels grans representants de la darrera etapa de l’…

Estudià medicina a Eisenach i musicologia a les universitats de Munic, Leipzig i Berlín El 1921 obtingué el grau de doctor amb un treball sobre els precedents renaixentistes de la suite orquestral Fou professor a la Universitat de Berlín i, des del 1934 fins a la seva jubilació, a la de Kiel Slesvig-Holstein Destacà com a estudiós de la música de l’Església luterana el seu llibre Die evangelische Kirchenmusik 1931 n’és una de les fonts més autoritzades Fou el responsable de l’edició de les obres de M Praetorius 1928-41 i l’editor general de la collecció "Das Chorwerk" 1929-38, de…

Estudià a l’Institut Nacional de Música de la seva ciutat natal El 1932 fou nomenat bibliotecari d’aquest centre, i el 1939 professor de folklore brasiler El 1934 fundà la "Revista Brasileira de Musica", i el 1943, el Centro de Pesquisas Folklóricas de l’Escola Nacional de Música Fou consultor de l’Organització d’Estats Americans a Washington El 1948 es traslladà a viure a París, on treballà, fins a la seva jubilació el 1965, com a especialista del programa musical de la UNESCO Fou l’encarregat dels cursos d’història de la música llatinoamericana de l’Institut d’Estudis Superiors…

Llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat de Madrid, amplià estudis al Psychologisches Institut de Bonn i es doctorà el 1949 Aquest mateix any ingressà al Departament de Psicologia Experimental del CSIC i, en 1951-53, féu una estada al Maudsley Hospital de Londres El 1961 guanyà per oposició la càtedra de psicologia de la Universitat de València i hi creà el primer departament d'aquesta disciplina, i el 1966 la de la Universitat de Madrid, on exercí fins a la jubilació el 1986, any que obtingué el premi Príncipe de Asturias en ciències socials El 1988 ingressà a la…

Pertanyent a una nissaga de músics de Bordils, el seu pare, Josep Font i Grau, també instrumentista de cobla, l’inicià en la música Fou deixeble de Salvador Dabau, Joaquim Vallespí i Josep Pi La seva carrera professional s’inicià a setze anys amb la cobla orquestra Victòria, i posteriorment amb l’Emporitana de Verges 1941 i La Principal de l’Escala 1942 Fou fundador i component de La Caravana la temporada 1943-44 L’any 1946 ingressà a la Cobla Els Montgrins, de la qual fou director entre el 1956 i el 1963, moment en què reduí la seva activitat musical al conjunt España El 1978 es reincorporà…