Resultats de la cerca

La geografia física La plana de Vic , que constitueix el nucli de la comarca, és l’extrem NE de la Depressió Central Catalana, i és voltada per relleus més alts, pertanyents als Prepirineus N, a la Serralada Transversal NE, a la Serralada Prelitoral E i S i a la mateixa Depressió Central W La plana estricta ocupa poc més d’una quarta part de la comarca i s’estén uns 30 km en direcció N-S i 10 km en direcció E-W, a causa del sentit S-N del Gurri i de l’alt Ter, d’una banda, i al N-S del Congost, de l’altra, rius que han excavat fàcilment les margues grises-blavoses de l’Eocè mitjà, com mostren…

Situació i presentació El terme municipal d’Òdena, de 52,65 km 2 , ocupa una bona part de la conca homònima, vers el N d’Igualada Havia tingut més extensió, però el 1925 li foren segregades unes 600 ha per a engrandir el terme d’Igualada Limita dins la comarca de l’Anoia amb Rubió NW, Jorba W, Igualada i Vilanova del Camí S, puntualment amb la Pobla de Claramunt SE i Castellolí E, i, a més, amb el municipi bagenc de Castellfollit del Boix NE És accidentat al N per les serres de Rubió i de Castellfollit del Boix al límit amb el Bages, que separen les conques hidrogràfiques de l’Anoia i del…

Esquema tectònic de les serralades alpines de l’Orogen Perimediterrani occidental, al qual pertany la Serralada Bètica Comparteix amb aquelles serralades l’estructura de sistemes d’encavalcaments i mantells de corriment i el desenvolupament d’un metamorfisme regional Biopunt, original d’A Martín Algarra Des del punt de vista geogràfic, la Serralada Bètica —anomenada innecessàriament en plural per molts autors— comprèn el conjunt de muntanyes i valls que ocupen els marges S i SE de la península Ibèrica Estesa des del golf de Cadis fins a les costes del País Valencià situades al S del Xúquer,…

És separada de la Vall d’Aran i de les terres occitanes de Comenge i País de Foix per l’aresta pirinenca que separa les conques de la Garona i de l’Ebre Dins aquesta, el Pallars s’orientà de N a S ocupant, llevat de la vall més baixa, la conca de la Noguera Pallaresa, entre les de la Noguera Ribagorçana Ribagorça i del Segre Andorra i Alt Urgell A migjorn, dins la Depressió Central Catalana, les dues Nogueres s’aiguabarregen amb el Segre a la comarca de la Noguera Seguint la direcció meridiana, hom hi pot distingir, en els 80 a 85 km d’amplària que assoleix aquí el vessant mediterrani dels…

Al NW la serra de Port del Comte la separa de la conca del Segre Alt Urgell, fins a la serra del Verd N, on s’inicia el Berguedà, i fins al cap Llitzet angle NE Per l’E i el SE s’estén fins a l’aigua de Llinars, després anomenada aigua d’Ora, pel SW fins al Cardener, i per ponent, fins a la serra d’Encies És, doncs, una estratègica capçalera prepirinenca per on davallen els camins de la Seu d’Urgell a Cardona, fet que impulsà Guifré I al repoblament, al segle IX, ajudat pels monestirs de Sant Llorenç de Morunys, a la vall de Lord Sobirà, i de Sant Pere de Graudescales, a la vall…

La relació genètica entre les successions cenozoiques dels Pirineus i de la Conca de l’Ebre és molt estreta Les successions que actualment es troben a les unitats allòctones pirinenques enllaçaven inicialment, sovint sense solució de continuïtat, amb les que es troben al S dels mantells més meridionals Tots dos conjunts de successions van formar-se a conseqüència d’un mateix procés general l’edificació de l’Orogen Pirinenc Esquema sintètic de les unitats estratigràfiques del Cretaci superior i el Terciari de la part catalana de la Conca de l’Ebre i de les unitats allòctones pirinenques Noteu…

És drenat cap al Congost, directament per un seguit de graus que fendeixen els cingles de Bertí, i amb una certa indecisió per la riera Blanca La població hi és escassa i es reparteix entre els termes de Centelles el Cerdà de la Garga, el Carrer de les Comtesses i Aiguafreda Sant Miquel Sesperxes

Penya-segats i antiga torre de guaita —la torre d’Ambolo— a la costa de la Marina Alta, en una visió des de l’illa del Descobridor Ramon Dolç El litoral de la Marina Alta 114, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià La costa compresa entre el cap Martí i la punta de Moraira o Almoraira, a la comarca de la Marina Alta, és la més abrupta del litoral valencià Les estribacions nord-orientals de les serralades bètiques en terres valencianes són les responsables de la complexitat i agressivitat d’aquestes costes que es precipiten literalment al mar, tot donant lloc a…

El Montcabrer, cim culminant de la serra de Mariola Ernest Costa La serra de Mariola 14, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic A cavall entre les comarques de l’Alcoià, el Comtat i la Vall d’Albaida, Mariola és una de les serres més extenses del País Valencià, i una de les més conegudes en l’àmbit popular i científic La bellesa i agressivitat dels seus paisatges i l’indubtable valor del seu patrimoni natural l’han dotada d’una merescuda fama, i han fet d’ella un símbol d’identificació els habitants dels pobles que viuen als seus peus La serra de Mariola està constituïda quasi…