Resultats de la cerca

Després d’interpretar una dotzena de papers secundaris, es consagrà amb La dentellière 1976, de C Goretta, i tot seguit amb Violette Nozière 1977 de C Chabrol També ha interpretat Les soeurs Brönte 1978, d’A Techiné, Loulou 1979, de M Pialat i Sauve qui peut la vie 1980, de JL Godard Posteriorment ha interpretat La dame aux camelias 1980, Coup de torchon 1981, Passion 1981, La truite 1982, La storia di Piera 1982, Les possedés 1987, Un affaire de femmes 1988 —premi d’interpretació a Venècia—, La vengeance d’une femme 1989, Malina 1990, Madame Bovary 1991, Après l’amour 1992, L’…

Vida i obra Estudià filosofia a la Universitat de València i es dedica professionalment a la docència El 1973 fou guardonat amb el Premi Vicent Andrés Estellés per l’obra Grills esmolen ganivets a trenc de por , i l’any següent fou inclòs en l’antologia d’Amadeu Fabregat Carn fresca València, 1974 i posteriorment en d’altres tant de l’àmbit català com d’altres llengües Reculls posteriors són L’ou de la gallina fosca 1975, Vaixell de folls 1979, Coltell al cap 1980, flor natural als Jocs Florals de Barcelona, Bardissa de foc 1981, La paüra dels crancs 1986, l’antologia Tria personal 1937-1987…

Vida i obra De família francesa, entrà a la Companyia de Jesús el 1759 i es formà en centres jesuïtes d’Alacant, València, Tarragona i Girona Partí exiliat cap a Itàlia el 1767, sense haver rebut ordes majors, i se secularitzà el 1769 Residí a Ferrara, Venècia, on es casà, i —després d’un fugaç retorn a Espanya— Nàpols Durant els seus primers decennis a Itàlia publicà Odas de Filópatro Ferrara 1778-79, volums de poesia illuminista, i compongué quatre obres dramàtiques en prosa, inèdites A partir del 1800, traduí al castellà poemes del Pseudo-Ossian com  Fingal y Temora  i algunes tragèdies de…

Es graduà en dret el 1930 i el 1932 en ciències polítiques per la Universitat de Florència i començà a exercir el periodisme la dècada de 1930 al diari feixista Il Selvaggio Després d’un any com a corresponsal de l’agència United Press a Nova York, el 1935 s’allistà voluntari a la campanya d’Etiòpia impulsada per Benito Mussolini, tot i que més tard criticà l’acció Corresponsal a la Guerra Civil Espanyola per Il Messagero , a partir del 1939 cobrí per al  Corriere della Sera  la guerra finosoviètica 1939-40 i posteriorment diversos fronts durant la Segona Guerra Mundial Després de la caiguda…

Inicià la seva formació musical al Conservatori de Cernăuţi i el 1938 es traslladà a Roma, on estudià amb Alfredo Casella a l'Acadèmia Nacional de Santa Cecília El 1942 obtingué el premi Enescu per la composició  Sinfonietta Compaginà l'activitat compositiva amb la de conferenciant, crític musical i pianista Naturalitzat italià el 1951, ocupà diversos càrrecs en el món musical i cultural italià director artístic de l'Acadèmia Filharmònica de Roma 1955-58 i 1966-69, del Teatro Comunale de Florència 1968-72 i de l’Orquestra Nacional de la RAI de Torí 1973-89, president de l’Acadèmia…

Hom admet generalment que el delicte és fonamentalment un acte humà que suposa una infracció de les lleis anomenades penals, però també és acceptat que tant el delicte com el delinqüent són fenòmens condicionats per factors antropològics somàtics, psicològics i socials En la valoració d’aquests factors antropològics hi ha hagut exageracions notòries Així, l’italià Cesare Lombroso, considerat com a figura capital en l’antropologia criminal, pretengué definir el delinqüent com una subespècie del gènere humà, identificable per una sèrie de característiques fisiològiques i somàtiques…

Debutà el 1936 en el film de Rosario Pi, Molinos de viento Interpretà després dues pellícules a l’Estat francès i el 1939 s’installà definitivament a Itàlia, on des del 1945 alternà els escenaris amb la pantalla Interpretà sempre papers humans i de palesa sensibilitat Unida sentimentalment des del 1941, i posteriorment casada, amb Vittorio de Sica , protagonitzà els films dirigits per ell, Un garibaldino al convento 1941, La porta del cielo 1946 i Cuore 1948, codirigida amb Duilio Coletti, i hi formà també sovint parella en diverses cintes, entre d’altres, en algunes de Carlo Ludovico…

A partir del 1765 cursà lleis a Praga, mentre seguia els estudis musicals amb el seu cosí, Jan Antonín, i amb FX Dušek Davant de l’èxit obtingut per un ballet seu, es decidí a emprendre el camí de la música A Viena es perfeccionà al costat de JG Albrechtsberger, i el 1778 ja havia encetat una carrera de pianista virtuós L’any 1784 fundà el Musikalisches Magazin, la seva pròpia casa editora de música El 1792 fou nomenat mestre de capella i compositor de la cort vienesa Músic brillant i festiu, preferí seguir les passes de WA Mozart i J Haydn, tot i l’impuls puixant dels elements romàntics,…

Vida i obra Estudià arqueologia paleocristiana al Pontificio Instituto di Archeologia Cristiana de Roma 1930-32, on es doctorà el 1933, i arqueologia i epigrafia romana becat per la Junta Superior de Ampliación de Estudios Fou director del Museu Diocesà de Tarragona i professor d’arqueologia i història de l’art del seminari des del 1933 L’any 1936 fou empresonat alliberat tot seguit, fou nomenat conservador del Museu Arqueològic de la Generalitat de Tarragona 1937 i salvà l’arxiu privat del cardenal Vidal i Barraquer Fou vicepresident de la Societat Arqueològica 1940, comissari…

El 1943 professà de teatí i el 1950 fou ordenat de prevere Es doctorà en història de l’Església a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma 1954 Entre el 1959 i el 1963 amplià estudis a l’Institut Catòlic de París i a la Facultat de Teologia de la Universitat de Friburg Alemanya El 1963 fou nomenat magister de la Maioricensis Schola Lullistica de Palma i entre el 1971 i el 1994 fou vocal del Consell Rector de l’Estudi General També exercí com a professor ordinari d’història de l’Església al Centre d’Estudis Teològics de Mallorca 1965-94 Com a investigador, centrà els seus estudis en la…