Resultats de la cerca

El coll des Cats l’uneix al morro de Cúber, el coll d’Ofre 890 m alt a la serra de Torrelles, i el de s’Arrom a la serra d’Alfàbia

La cigonya negra Ciconia nigra és un ocell escàs a casa nostra És inconfusible pel seu plomatge, predominantment negre, tret de les parts inferiors, que són blanques És lleugerament més petita que la cigonya no sobrepassa els 96 cm Oriol Alamany Als Països Catalans és un migrador molt escàs, però sembla regular, almenys a la tardor, a la Catalunya Nord i resta del Principat A les illes Balears, ha estat citada a Menorca, Mallorca i Formentera, i hi sembla més escassa, potser només accidental També sembla molt més escassa al País Valencià, sobretot a la meitat meridional que deu quedar fora…

Entre els anomenats serra des Teix, al N, al terme veí de Deià, i puig de Galatzó, al S, allunyat, el terme de Valldemossa ocupa un sector relativament deprimit, accessible des del SE pel coll de Valldemossa , on el pas dets Ases supera de poc els 400 m d’altitud En direcció as Teix, els pics més alts són sa Talaia 927 m i el puig de Fontanelles 874 m alt al límit amb Bunyola E hi ha el puig de na Fàtima 650 m, i el coll d’en Claret, pas tradicional vers Esporles S, és a 564 m, no gaire lluny del puig de son Cabaspre El litoral és rectilini, i l’anomenada cala de Valldemossa , d’un gran radi…

Té per genearca conegut Jaume d’Olesa , procurador del rei Jaume I, el qual acompanyà a la conquesta de Mallorca i a la de València amb el seu fill Jaume d’Olesa i Cerdà i els seus parents Bernat, Arnau i Ferrer d’Olesa A Mallorca tots reberen béns en el Repartiment que el rei hi feu Jaume d’Olesa i Cerdà s’establí a l’illa, on fou procurador del rei Jaume II fou pare de Bernat d’Olesa i Martí , doctor en lleis, que sembla que passà a Barcelona, on radicà, i de Jaume d’Olesa i Martí , que anà de capità 1330 en una expedició contra els genovesos Aquest fou pare de Bernat d’Olesa i Torrebadal…

Fill del cavaller Pere Ramon de Penyafort, senyor del castell de Penyafort, i de Saurina El 1204 era clergue i scriptor de la catedral de Barcelona Estudià cànons a la Universitat de Bolonya, on exercí també el professorat 1217-22 De nou a Barcelona 1223, fou canonge i paborde de la seu, però renuncià molt aviat aquests càrrecs i ingressà en l’orde de sant Domènec, congregació que conegué a Bolonya Després d’uns quants anys de silenci documental, que esmerçà en l’estudi i en la redacció d’alguns tractats, com la Summa de casibus poenitentiae o glosses al Decret de Gracià, acompanyà el legat…

Les tuïdials constitueixen un ordre de molses pleurocàrpiques, en bona part grosses, segregat del següent, de les hipnobrials, que presenten caulidis primaris ajaguts i caulidis secundaris prostrato-ascendents, sovint ramificats de forma regular pinnada, bipinnada Els fillidis caulinars i rameals són semblants, o bé els caulinars són més amples, ovats, generalment aguts Molses del’ordre de les tuïdials 1 Thuidium tamariscinum a aspecte general del gametòfit x 1,5 2 T abietinum a aspecte general del gametòfit x 1,5 b detall d’un fillidi rameal x 25 c detall d’un fillidi caulinar x 25 3…

L’any 1694 fou acabada la construcció de l’oratori públic del raval

Geològicament, pertany a la segona sèrie tectònica de la serra de Tramuntana Hi són situades les estacions radiotelefòniques i de televisió de l’illa

A la regió de Lleida, la comunitat més extensa i antiga documentada és la que agrupa tots els agricultors i industrials que es beneficien de les séquies de Pinyana, de Fontanet i de llurs derivades ambdós cabals foren atorgats per Ramon Berenguer IV vers el 1150 a dos cavallers i el 1204 els drets foren cedits a la ciutat de Lleida concessió confirmada per Pere I el 1213 Des d’aleshores els regs depengueren del consell municipal, que n'encomanà l’administració a una junta, la Prohomenia del Segrià i Fontanet, que perdurà fins la Nova Planta 1716 El 1758 fou establerta la Junta de Sequiatge un…

El nom d’orgueneria és relativament modern, i està vinculat al naixement de la indústria, quan a aquesta s’incorporà també la construcció massiva d’instruments, la qual desplaçà la fabricació artesanal que havia predominat fins llavors en el món dels orgueners, que té els seus precedents menys incerts en el moment de l’acceptació oficial de l’orgue per l’Església Catòlica de Roma, al concili de Milà 1287 Els documents més antics esmenten sovint el títol de magister organorum Lleida 1279 o bé magister in organis cort de Jaume II, 1318, sense definir si es tracta del constructor o del sonador,…