La cigonya negra (Ciconia nigra) és un ocell escàs a casa nostra. És inconfusible pel seu plomatge, predominantment negre, tret de les parts inferiors, que són blanques. És lleugerament més petita que la cigonya (no sobrepassa els 96 cm).
Oriol Alamany.
Als Països Catalans és un migrador molt escàs, però sembla regular, almenys a la tardor, a la Catalunya Nord i resta del Principat. A les illes Balears, ha estat citada a Menorca, Mallorca i Formentera, i hi sembla més escassa, potser només accidental. També sembla molt més escassa al País Valencià, sobretot a la meitat meridional que deu quedar fora de les rutes migratòries principals d’aquesta espècie, encara que en aquesta àrea la manca d’observacions és així mateix deguda a una intensitat de prospecció ornitològica molt menor.
Al contrari que la cigonya blanca, és una espècie poc tolerant al destorb humà. Nia en boscos solitaris, amb la condició que hi hagi grans rius o altres ambients aquàtics. La seva àrea de distribució s’estén per les latituds centrals d’Euràsia, des de Sakhalin i el SE de l’URSS fins al centre i SE d’Europa. A l’W de la península Ibèrica nia una petita població, i a Sudàfrica existeix un altre nucli de reproducció isolat. Les cigonyes negres són migradores i les poblacions europees es desplacen a l’Àfrica tropical. Durant l’hivern, al SW de la península Ibèrica hi ha, però, observacions del desembre i el gener. Actualment, després dels estudis de migració fets a Gibraltar, se sap que la població ibèrica també és migradora i es desplaça a l’hivern a l’Àfrica occidental, i no és parcialment sedentària com es pensava.
Fins ara es coneixen 50 observacions: 8 a la Catalunya Nord, 31 a la resta del Principat, una a Andorra, una al País Valencià i 9 a les Balears. Aquestes dades es reparteixen des de la tercera desena de febrer a la tercera desena de maig (12 citacions). Hi ha dues observacions el juny (un exemplar el 24.06.80 a Vilaüt, Alt Empordà, i un exemplar el 20.06.82 al Carlit, Alta Cerdanya). A la tardor es veu més sovint, des de la segona desena d’agost a la segona d’octubre (21 citacions), i la màxima és de mitjan setembre a la primera setmana d’octubre (13 observacions). És excepcional el novembre (un exemplar ferit el novembre de 1974 a Brullà, Rosselló) i el desembre (un exemplar caçat a mitjan desembre de 1970 a Sóller, Mallorca).
Les observacions es distribueixen pertot arreu, tant al litoral com a les grans valls fluvials, àdhuc les valls dels Pirineus centrals. Les dades es refereixen generalment a ocells solitaris o, més rarament, a petits grups (màxima de 5 ocells a Pesillà de Conflent, Fenolleda, el 16.09.1861). Algunes vegades també es produeixen estacionaments perllongats; per exemple, un ocell va romandre del 22.09.67 fins al 08.10.67 al riu Muga (Alt Empordà), dia en què fou abatut per un caçador. Els ocells que veiem a les nostres terres provenen de la migrada població centreeuropea, que en els darrers anys sembla haver superat la regressió que ha patit tot aquest segle i està actualment augmentant. Per exemple, a les observacions sistemàtiques d’ocells migrants pel coll d’Orgambideska (vessant N dels Pirineus occidentals), les xifres de cigonyes negres que travessen els Pirineus durant la tardor han augmentat quasi anualment (el 1979: 13 ocells; el 1980: 6; el 1981: 35: el 1982: 39; i el 1983: 79). Aquestes dades també estan d’acord amb l’increment d’observacions que s’ha enregistrat els darrers anys als Països Catalans; abans del 1970 només es coneixien 6 dades, del 1970 al 1979, 21 dades, i del 1980 al 1984, 23 dades, tot i tenint en compte que també s’ha donat un augment de l’observació ornitològica.