Resultats de la cerca

En general, les solucions bàsiques emprades són bases fortes, en particular els hidròxids de sodi, de potassi o de bari, totes les quals han d’ésser protegides del contacte amb l’atmosfera, ja que absorbeixen el diòxid de carboni, la qual cosa fa que minvi amb el temps llur concentració en base lliure És aconsellable, en conseqüència, de procedir sovint a la determinació d’aquesta per valoració amb un tipus primari de caràcter àcid, com el ftalat àcid de potassi, l’àcid benzoic, l’àcid sulfàmic o el iodat àcid de potassi Com en el cas de l'acidimetria, els mètodes alcalimètrics es fonamenten…

Amb el microscopi òptic apareix com una massa fluida i homogènia, més o menys transparent, sovint més refringent que l’aigua Hom ha admès, durant molt de temps, tres parts fonamentals en el citoplasma l' ectoplasma o citoplasma perifèric, pràcticament adherit a la membrana esquelètica cellular, quan n'hi ha el tonoplasma o citoplasma , que limita els vacúols, i l' endoplasma , que correspon a la resta L’aigua és vital per al citoplasma, i la seva proporció varia molt entre les diferents cèllules i segons llur estat fisiològic Pot donar-s’hi en tres formes aigua lligada , que forma part d’un…

L’adob als aldehids té el seu origen en temps molt antic, per tal com l’adob de les pells fumant-les era corrent en moltes civilitzacions primitives L’efecte d’adobatge del fum és atribuït a les substàncies aldehídiques i fenòliques que conté L’estabilització produïda pels aldehids prové de la combinació d’aquests amb els grups bàsics del collagen especialment el de la lisina i el de l’arginina i, per tant, l’acció d’adobament és sobretot intensa quan hom arriba a valors de pH superiors al punt isoelèctric En conseqüència, l’adob als aldehids és realitzat correntment amb l’ajuda…

L’acidesa d’un àcid HA en un solvent amfipròtic S, o sigui, la seva força en aquest solvent, ve mesurada per la seva tendència a cedir un protó al solvent, és a dir, per la constant d’acidesa K A expressió on a i és l’activitat de l’espècie i i K és la constant de l’equilibri HA + S ⇌ HS + + A - La força d’un àcid depèn, doncs, del solvent En general, resulta còmode d’expressar l’acidesa en unitats logarítmiques, i per obtenir nombres positius hom pren el logaritme de la inversa de K A , que és representat pel símbol pK A pK A = - log K A Com més elevada és l’acidesa, és a dir, com més…

Les quinones són anomenades, d’acord amb les regles de la IUPAC, afegint el sufix - quinona al nom del compost aromàtic, sovint lleugerament modificat Els composts més simples representatius d’aquesta classe són la o- benzoquinona i la p- benzoquinona , anomenada correntment quinona no és possible l’existència de la m- benzoquinona per motius intrínsecs de valencia En general, les quinones són sòlids colorats, solubles en els solvents orgànics i poc solubles en l’aigua Presenten l’absorció en l’infraroig en la regió de 1 690 a 1 660 cm -1 en la ultraviolada, per sobre de 240 nanòmetres, i…

És un líquid clar, groguenc i amargant, de densitat compresa entre 1 008 i 1 050, de pressió osmòtica sensiblement igual a la sanguínia, de punt de congelació comprès entre -0,56 i -0,61°C i de pH al voltant de la neutralitat La bilis és elaborada per les cèllules poligonals hepàtiques, transportada a través dels conductes biliars intrahepàtics als conductes hepàtics cístic i colèdoc i emmagatzemada a la bufeta o vesícula biliar El fetge produeix la bilis de forma contínua, però la presència de l’esfínter d’Oddi, a la desembocadura del colèdoc, i de la vesícula biliar fa que solament passi a…

Intervé de manera important en el bescanvi de metabòlits entre el múscul i el fetge, és un constituent bàsic de moltes proteïnes i té una destinació catabòlica glucogènica Hom distingeix l’α-alanina i la β-alanina L’α -alanina o àcid α-aminopropiònic, de fórmula CH 3 —CHNH 2 —COOH, forma cristalls molt solubles en aigua i presenta isomeria òptica La forma dextrogira L +-alanina es descompon a 297°C i és un dels aminoàcids no essencials glucoformadors més corrents en les proteïnes, molt abundant a la fibroïna de la seda Per desaminació oxidant dóna en els teixits àcid pirúvic i es resintetitza…

Començà a estudiar la flauta de bec a tres anys i quan només en tenia cinc actuà a la Ràdio Danesa Debutà professionalment el 1969 a l’Auditori del Tívoli i aquest mateix any començà les classes amb Ferdinand Conrad a la Hochschule für Musik und Theater de Hannover Durant la dècada dels setanta desenvolupà la seva carrera de solista amb aparicions regulars a Europa i l’Amèrica del Nord, convidada a tocar per directors com Claudio Abbado, Christopher Hogwood, Neville Marriner o Vladimir Spivakov Des del 1992 toca sovint amb el seu marit, el guitarrista i llaütista Lars Hanniba, amb qui ha…

Moltes de les obres cabdals de la música francesa del tombant de segle van ser escrites per a aquesta formació Entre aquestes cal destacar La Mer , de Claude Debussy, o La valse , de Maurice Ravel El primer enregistrament del famós Bolero d’aquest darrer compositor fou realitzat també per l’Orquestra dels Concerts Lamoureux, amb el mateix Ravel com a director, l’any 1932 També gaudí de la collaboració d’altres compositors de prestigi, com ara C Saint-Saëns, C Franck, V d’Indy o P Dukas Ch Lamoureux fou succeït al capdavant de la formació per directors com C Chevillard 1897-1923, P Paray 1923-…

És anomenada potabilització física, química o bacteriològica, segons la natura de les operacions i dels tractaments efectuats La potabilització física consisteix a sotmetre l’aigua a decantació, natural o accelerada amb agents de floculació, i posteriorment a filtració, a través de llits filtrants de sorra o de carbó Les aigües poc tèrboles poden ésser sotmeses directament a filtració, sense sotmetre-les a decantació La potabilització química , que té lloc per tal de millorar els caràcters químics de l’aigua, consisteix a efectuar la decantació amb una quantitat adient de calç, per tal de…