Resultats de la cerca
Es mostren 965 resultats
semasiologia
Lingüística i sociolingüística
Part o aspecte de la semàntica que estudia els significants o conceptes dels signes lingüístics a partir de llurs significats, en oposició a l’onomasiologia, que tracta dels significants o denominacions que es poden atribuir als conceptes o significats.
En el procés de comunicació entre interlocutors, l’emissor del signe lingüístic, en un procediment onomasiològic, parteix del concepte o significat i cerca el significant que més bé hi correspon El receptor del signe, en un procediment semasiològic, parteix del significant i l’interpreta per arribar al significat o concepte Antigament, fins a MBréal final del s XIX, semasiologia designava el que avui hom anomena semàntica
qualitat
Filosofia
Propietat que determina la natura d’un objecte.
Categoria fonamental del pensament i de la realitat, Aristòtil la considerà, juntament amb la quantitat i la relació, el més important dels accidents accident S'oposa a la relació per tal com modifica intrínsecament la substància s’oposa a la quantitat per tal com no és mesurable i comporta solament diferències d’intensitat Per a Kant, és el segon dels quatre títols de conceptes purs del pensament categories que inclou la realitat, la negació i la limitació Amb la quantitat constitueix la classe de les categories matemàtiques En la gnoseologia empírica, Locke i Leibniz adoptant…
Jan Fabre
Art
Artista plàstic belga.
La seva obra mostra diversos vessants, com les performances , el teatre o els films Es caracteritza per una forta relació amb la natura Els insectes tenen una gran importància en el seu treball en fa vestits i objectes La installació Passatge 1995 al Tinglado de Tarragona és un compendi de la seva trajectòria per diferents llenguatges, un treball sobre el canvi, la transformació, el passatge interior, com un viatge iniciàtic, a partir de conceptes propis de la transformació orgànica característica dels insectes Anà a la IX Documenta de Kassel, l’any 1992 El 2003 la Fundació Joan…
Josep Duran i Esteva
Escultura
Pintura
Escultor, pintor i escenògraf.
Inicialment combinà la seva activitat com a escenògraf amb la creació del personatge “el senyor Carles”, els seus vestits i les exposicions, molt peculiars, de moda i disseny Més endavant colleccionà objectes abandonats Durant un temps treballà amb elements que conformen la natura, com ara fulles d’arbres, establint un joc de conceptes entre les formes i els materials com el marbre i la fusta Entre les seves mostres individuals destaquen Sabates , a l’Espai 10 de la Fundació Joan Miró 1981 Pluja de mans , a la sala Metrònom 1982 i Vestuaris , Museu de la Indumentària de Barcelona…
Alan Harold Colquhoun
Arquitectura
Arquitecte i crític anglès.
Estudià a l’Escola de Belles Arts d’Edimburg i a l’Architectural Association de Londres, on es graduà el 1949 A partir del 1957 inicià la seva carrera com a crític i professor a les universitats de Cornell, Londres, Lausana i Virgínia Des del 1978, impartí classes a l’Escola d’Arquitectura de Princeton, de la qual fou professor emèrit És autor d’obres de referència sobre la història i la teoria de l’arquitectura del s XX i un lúcid analista dels seus conceptes fonamentals, com ara el racionalisme, el regionalisme, el nacionalisme, l’historicisme, el funcionalisme, la tecnologia,…
Jerry Uelsmann
Fotografia
Fotògraf nord-americà.
Es graduà en fotografia al Rochester Institute of Technology i estudià, a més, comunicació, història de l’art i disseny Explorador de les fronteres de la fotografia, experimentà amb múltiples positivacions, imatges en negatiu i altres tècniques per a elaborar la seva mitologia personal Les seves imatges són formades per elements dispars —nus, arbres voladors, boires, objectes reflectits en masses d’aigua, detalls de plantes, etc— situats de tal manera que ressalten l’ambigüitat dels conceptes espai i escala Per a Uelsmann, el laboratori fou un taller de recerca visual Els seus…
Massimo Cacciari
Filosofia
Filòsof italià.
Professor d’estètica a l’Istituto di Architettura de Venècia, actualment és alcalde d’aquesta ciutat Ha intervingut en la direcció de diverses revistes, entre les quals hi ha algunes de les més polèmiques i rigoroses del món cultural italià Entre els seus llibres destaquen Krisis 1976, Pensiero negativo e razionalizzazione 1977, Dallo Steinhof 1980, Icone della Legge 1985, L’Angelo necessario 1986, Dell’inizio 1990, L’arcipelago 1997 i Arte, tragedia, tecnica 2000 En la seva obra, influïda per múltiples tendències de la metafísica occidental, i en especial per Heidegger i Wittgenstein, es…
fórmula
Diplomàtica i altres branques
Història del dret
Forma establerta o usual per a redactar un document, a base de frases fetes, per tal de tenir una major precisió i evitar els errors.
Dels anys 615-620 daten unes fórmules, conegudes com a fórmules visigòtiques , que foren transmeses posteriorment, a través de la tradició manuscrita Hom atribueix a Marculf les fórmules carolíngies, del s VIII Cal recordar també, especialment, les fórmules de la cancelleria papal del s XII Amb la influència del dret romà de Justinià sorgiren noves fórmules, que substituïen les més antigues aquesta pràctica constituïa l' ars dictandi Moltes vegades, als llibres de notes o registres hom inseria només la part essencial del document i hi posava l’inici de les frases de les fórmules, seguit de…
quiralitat
Química
Propietat de no-identitat d’una molècula, en una configuració o conformació donades, amb la seva imatge especular.
Aquest concepte, que deriva del grec χείρ ‘mà’ i que fa referència a la manca de simetria present en les mans, ha substituït modernament el de dissimetria En termes de la quiralitat, hom classifica les molècules en quirals i aquirals Totes les molècules quirals presenten activitat òptica, de manera que ambdós conceptes es troben biunívocament relacionats D’altra banda, la quiralitat d’un agregat de molècules pot diferir de la de les molècules components, com és el cas dels cristalls quirals de quars, els quals són constituïts per unitats essencialment aquirals El concepte de…
cadència
Lingüística i sociolingüística
Distribució i combinació d’accents i de mots que donen el ritme característic de cada idioma.
En l’entonació és la manera de cloure els fragments melòdics de la frase La cadència d’enunciació té la terminació greu, baixant per sota la línia general de la frase El fenomen de cadència expressa la terminació absoluta d’una frase enunciativa Quan la terminació no és absoluta, apareixen quatre formes, cadascuna amb una determinada funció expressiva l' anticadència és el final agut d’un fragment, constitueix la fi de la branca tensiva i pren especial relleu en el predicatiu i en l’oposició de conceptes la semicadència , terminació descendent, menys greu que la cadència,…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 14
- 15
- 16
- 17
- 18
- 19
- 20
- 21
- 22
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina