Resultats de la cerca

Catedràtic de la Universitat de València, ha fet contribucions al coneixement dels molluscs de l’eocè, estudis teòrics sobre morfologia a partir de l’anàlisi de les conquilles de foraminífers i, mitjançant tècniques matemàtiques i informàtiques, ha elaborat models de l’evolució d’organismes fòssils Com a poeta, és autor dels reculls Tres fan la centena 1978, Les sales d’espera 1981, Descripció d’un riu 1983, la plaquette  Un projecte pictòric 1983, L’assalt al jardí 1986,  El missatger i les ciutats 1990, La nuesa del basament Obra poètica 1971-1973 1999 i Flocs de temps 2001

L’estudi de l’ADN antic i la comparació amb el seu equivalent actual permet als investigadors analitzar els canvis produïts en la seqüència de nucleòtids de determinats gens en el decurs del temps, tant si aquests canvis han implicat un procés reconegut d’evolució com si tan sols han implicat canvis en les freqüències gèniques de les poblacions L’anàlisi de l’ADN antic és possible gràcies a la tècnica de lareacció en cadena de la polimerasa, que permet amplificar les seqüències a estudiar Malgrat que la contaminació de les mostres amb ADN modern és freqüent, l’estudi de l’ADN antic permet fer…

Eren plantes llenyoses, semblants a falgueres, amb creixement secundari No tenien veritables flors, però sí llavors Els microsporangis i els megasporangis eren situats en individus diferents, i sovint formaven grups Comprèn els ordres de les caytonials i de les cicadofilicals

La flora fòssil del Miocè respon, en part, a les condicions climàtiques càlides i estables que es donaven en el període anterior, l’Oligocè Els precursors de les nogueres actuals, com Juglans acuminata que veiem a la fotografia × 1,5, ja formaven part dels boscos dels vessants de les muntanyes i d’altituds mitjanes Jordi Vidal / MIPS Són nombrosos els jaciments de vegetals fòssils que s’han trobat en estrats pertanyents al període miocè, i entre ells destaquen els que s’han trobat en capes dels nivells que corresponen al Vallesià de la conca de la Cerdanya, que poden considerar-…

Es doctorà a París 1885 en ciències naturals i fou catedràtic de geografia física i de geologia a Marsella 1856 i a Lió Recorregué els Països Catalans, on estudià els lignits i els mamífers fòssils Es destaquen els seus estudis sobre els vertebrats del Terciari i la seva classificació del Quaternari, basada en l’eustatisme Fou membre de l’Académie des Sciences 1913, de París, i corresponent de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona Publicà Description géologique du bassin tertiaire du Roussillon 1885, Animaux pliocènes du Roussillon 1890 en collaboració amb A Donnezan, i…

Els súids conserven els caràcters més primitius dels artiodàctils i, segons Young 1971, podrien representar aproximadament quines eren les condicions del grup durant l’Eocè Actualment semblen notablement distints dels remugants, però si es tenen en compte les formes fòssils, no és fàcil de trobar una separaciò clara entre ells Alguns dels seus caràcters distintius són queixals bunodonts, incisives superiors presents, ullals molt desenvolupats i distints de les incisives, quatre dits a cada pota —per bé que el segon i el cinquè no arriben al terra—, metapodis separats, fossa…

La seqüència és estratificada en capes fines, i els fòssils hi són escassos el gruix varia des de 1500 fins a 4500 m, i la seva edat oscilla del Cretaci inferior a l’Oligocè El terme flysch correspon originàriament a una formació dels Alps suïssos, i es generalitzà quan hom trobà, a les cadenes muntanyoses d’Europa, formacions semblants i contemporànies a aquesta dels Alps suïssos Posteriorment, amb l’estudi dels cicles geosinclinals, hom interpretà els sediments del flysch suís com a corresponents a geosinclinals profunds dipositats abans de començar l’orogènia, per la qual cosa…

Integrat per espècies actuals i fòssils, d’aspecte molt heterogeni en les tres famílies els bradipòdids, els mirmecofàgids i els dasipòdids en què se subdivideix el subordre, però amb alguns trets comuns, com la presència d’ungles grosses i robustes, sovint falciformes, aptes per a excavar, penjar-se o enfilar-se, la cavitat cranial poc ampla i la mandíbula en forma de V, un nombre de vèrtebres cervicals que varia, en els bradipòdids, entre 6 i 10, la vuitena i la novena de les quals són proveïdes d’un parell de costelles mòbils i amb les últimes vèrtebres dorsals i les lumbars…

Invertebrats fòssils Nous espècimens de diversos insectes fòssils van ser trobats a jaciments de França, el Líban i Myanmar, i les troballes documenten el comportament que mostren alguns insectes a l’hora de reconèixer, recollir i transportar materials exògens per tal de camuflar-se Aquests exemplars, preservats en ambre del Cretaci mitjà, inclouen el registre més antic conegut de larves de crisòpids, mirmeleònids i redúvids Aquests insectes cretacis empraven una gran varietat de materials, com ara exosquelets d’altres insectes, grans de sorra, pols de sòls, fulles…

Les dues classes que veurem a continuació comprenen els pteridòfits més primitius coneguts, caracteritzats per llurs tiges assimiladores telomes ramificades dicotòmicament, amb protostela o actinostela, sense fulles o amb microfilles, sense arrels veritables i amb esporangis típicament terminals situats a l’àpex de tiges, amb totes les espores iguals isospòria Les psilofitates Pteridòfits primitius 1 Rhynia reconstrucció ideal a esporòfit amb esporangis b tètrada d’espores 2 Psilotum nudum a esporòfit b sinangi obert alliberant les espores c espora d protallus Mikel Zabala/Jordi Corbera Les…