Resultats de la cerca
Es mostren 350 resultats
El lerrouxisme
A Lerroux, G Cornet, “Cu-cut”, 25-11-1909 Coll part Pocs personatges de la vida contemporània catalana han despertat una polèmica tan apassionada com Alejandro Lerroux i García En efecte, aquest republicà andalús, fill d’un veterinari militar, esdevingué durant les dues primeres dècades del segle XX un element clau de la política barcelonina i arribà a ser aclamat com a “caudillo popular” pels seus seguidors, mentre que els adversaris l’anomenaven despectivament “el emperador del Paralelo” Format en el periodisme republicà del Madrid del final de segle, Lerroux destacà aviat com un jove…
taula de canvi
Història
Lloc on els canviadors posaven les monedes i feien el canvi manual d’unes monedes per altres.
Hi havia canviadors ambulants, que compraven i venien, sobretot a les fires, on paraven la taula —negoci que perdurà fins al s XVIII—, i, almenys des del s XIII, canviadors sedentaris, establerts a les ciutats, que, a més del negoci del canvi manual de monedes, feien altres operacions, avui considerades bancàries dipòsits en compte corrent, crèdits comercials, pagues per compte d’altri, assignacions de pagament, etc Aquests són pròpiament els canviadors que han donat origen a la banca moderna, dels quals als Països Catalans hi ha referències documentals segures de la primera meitat del s XIII…
Qui pagava la construcció de les esglésies?
Distribució de les conferències eclesiàstiques del bisbat de Girona 1718 William J Callahan, en el seu recent i excellent llibre Iglesia, poder y sociedad en España, 1750-1874 , afirma que “el segle XVIII assistí a una orgia constructora del clergat regular i secular” En efecte, de la lectura del Diario de viajes de Francisco de Zamora, com també de la consulta de qualsevol història de l’art català se’n desprèn, en general, que durant el set-cents, a la major part de les parròquies de la província eclesiàstica Tarraconense es produí una veritable “orgia constructora” des del més petit…
El gas de carbó. La Catalana de Gas
L'enllumenat de Barcelona La concessió a Charles Lebon Barcelona tenia enllumenat públic des del 24 de setembre de 1752, data de l’aniversari de Ferran VI Es tractava de llum d’oli, un llum que no suposava cap innovació tecnològica, ja que era conegut des de temps immemorial Crear aquests punts de llum era només qüestió de diners i d’un acord municipal previ La fàbrica de gas de Sallent fou construida el 1889 Durant la segona meitat del segle XIX una sèrie de poblacions catalanes introduïren l’enllumenat per gas a càrrec d’empreses locals, en la seva major part Barcelona va ser la primera…
Progrés Municipal de Catalunya
Partit polític
Federació que agrupa els regidors electes pels següents partits locals i comarcals de progrés: Agrupació Independent de Riudarenes, Calella pel canvi, Esquerra Unida de Sant Pol, Figaró progrés, Gent d’Aran, Grup Independent de la Roca, Gualba es desperta, Independents de la Llèmena, Independents de Vila-Rodona, Iniciativa d’Esquerres, Izquierda por Martorelles, Partit de la Independència de Sant Cebrià, Progrés del Berguedà, Unió Independent de Vallgorguina, Unió Independents per l’Espluga, Unitat d’Aran-Partit Nacionaliste d’Aran i Unitat Progressista del Pallars.
Joan Roma Cunill n’és el primer secretari Està especialment implantada a Barcelona i Lleida i algunes de les seves agrupacions es presenten en coalició amb el Partit dels Socialistes de Catalunya , a través del partit Progrés Municipal
Qui podia votar
Qualsevol règim o sistema polític estableix unes determinades fórmules de representació popular que, en permetre més o menys la participació directa dels ciutadans, es poden considerar més properes al concepte de sobirania popular que, com a principi, caracteritza els sistemes democràtics, els formalment més representatius Els règims liberals de la primera meitat del segle XIX se situen en una etapa intermèdia entre els sistemes de representació indirecta de la societat de l’antic règim i les fórmules de sobirania popular que les democràcies parlamentàries desenvoluparen al llarg del segle XX…
Partit Republicà Centralista
Partit polític
Partit fundat entre el 1887 i el 1888 per l’expresident de la I República i filòsof krausopositivista Nicolás Salmerón y Alonso.
La creació del partit derivà de la ruptura de Salmerón amb Manuel Ruiz Zorrilla A l’agost de 1876 els dos dirigents havien elaborat conjuntament un manifest en el qual s’anuncià al país la creació d’un Partido Republicano Reformista Deu anys més tard i arran del fracassat aixecament militar de Villacampa, Salmerón, convençut de la ineficàcia d’aquesta mena de procediments, optà per trencar l’aliança amb el cap progressista A la meitat dels anys noranta el partit centralista deixà de funcionar, tot i que restaren nuclis locals i personalitats que s’incorporaren, al maig de 1897, a Fusión…
Manual del frau electoral
La Guàrdia Civil garantint el triomf del candidat oficial a la Seu d’Urgell, “La Campana de Gràcia”, Barcelona, 31-5-1885 BC La desnaturalització dels processos electorals, incloent-hi la intervenció governamental per garantir-se’n un resultat favorable, va ser un fenomen consubstancial als règims liberal-oligàrquics europeus A l’espanyol, l’ús d’eixes tècniques d’adulteració es remunta als inicis mateixos de l’Estat liberal El règim de la Restauració no feu més que sistematitzar eixes pràctiques i intentar dotar-les d’una coordinació més o menys centralitzada a fi d’assegurar l’alternança…
L’inici del procés de normalització lingüística
Cartell de Cesc, 1976 ANC-Fons Vilarrúbia El començament del procés de normalització lingüística als Països Catalans s’emmarcà en un context més general d’oposició al règim franquista i de recuperació cultural, cívica i política De fet, la reivindicació lingüística era el factor més emblemàtic i cohesionador d’aquella oposició La construcció d’una llengua nacional era el programa mínim compartit, a més, per tots els sectors socials partidaris del canvi de règim L’exigència de l’oficialitat del català i de l’extensió social del seu ús representaven, d’una banda, la legitimació històrica de l’…
La nova premsa i la denúncia dels poders locals
La Llei de premsa del 1966 posà fi a una situació que s’arrossegava des de la Guerra Civil Per llei del 1938, obra de Serrano Suñer i el seu entorn, es regularitzà una premsa sotmesa a l’estat d’excepció des del juliol del 1936, però sense modificar-ne la situació real Si en el període 1936-38 el control de la premsa havia estat militar i d’excepció, d’aleshores ençà el control corresponia a l’administració, i l’estat d’excepció s’elevà a la categoria de norma per aconseguir una premsa fidel i permanentment mobilitzada per a la propaganda del règim El ministre d’Informació i Turisme, Manuel…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 16
- 17
- 18
- 19
- 20
- 21
- 22
- 23
- 24
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina