L'enllumenat de Barcelona. La concessió a Charles Lebon
Barcelona tenia enllumenat públic des del 24 de setembre de 1752, data de l’aniversari de Ferran VI. Es tractava de llum d’oli, un llum que no suposava cap innovació tecnològica, ja que era conegut des de temps immemorial. Crear aquests punts de llum era només qüestió de diners i d’un acord municipal previ.
La fàbrica de gas de Sallent fou construida el 1889. Durant la segona meitat del segle XIX una sèrie de poblacions catalanes introduïren l’enllumenat per gas a càrrec d’empreses locals, en la seva major part.
Barcelona va ser la primera ciutat catalana i de l’Estat a tenir enllumenat per gas, un sistema ja introduït en algunes ciutats europees. La capital catalana ja sabia, però, de què es tractava, des que el 1826 el catedràtic de química, Josep Roura, va il·luminar amb gas algunes sales de l’edifici de la Llotja de Mar. El sistema era conegut experimentalment. L’enllumenat públic de la ciutat requeria la creació d’una indústria de fabricació del gas, procedent de la destil·lació de l’hulla, que era el sistema més utilitzat.
El 7 de desembre de 1840, l’alcalde de Barcelona, Josep Maluquer, publicà un avís, adreçat a la població, on demanava que es presentessin ofertes per a fer-se càrrec de l’enllumenat públic per gas. “Las grandes poblaciones de Europa han adoptado este sistema que va cundiendo en otras de inferior categoría. Barcelona debe seguir el impulso de los adelantamientos; su civilización, el carácter de sus habitantes, el clima, son calidades demasiado aventajosas y conocidas para quedar atrás en el curso de las hermosas innovaciones del siglo”.
Era molt difícil que a Barcelona es donés resposta a aquesta oferta. Una cosa era tenir un catedràtic de química que coneixia el procés per a l’obtenció del gas i una altra era tenir l’industrial i l’organització al darrere capaç d’una empresa d’aquest gruix. És per això que l’ajuntament escrigué als alcaldes de París, Marsella i Londres, fent-los saber la convocatòria i demanant que la donessin a conèixer als industrials d’allà per si podia interessar.
El termini donat per a presentar ofertes –un mes– va haver de ser prorrogat un altre mes. Com a mínim es presentaren dues ofertes: la de Charles Lebon i la de Carlier-Bourcier, de Lió.
Portada del contracte de l’Ajuntament de Barcelona amb Charles Lebon. L’any 1841, l’Ajuntament de Barcelona atorgà l’exclusiva de l’enllumenat públic de la ciutat a Charles Lebon, el qual traspassà l’esmentada concessió a favor de la Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas.
El 3 de juliol de 1841, l’Ajuntament de Barcelona resolgué a favor de Lebon i signà amb ell un contracte pel qual li concedia l’exclusiva de l’enllumenat públic durant 15 anys en unes determinades condicions de preu i punts de llum.
Charles Louis Lebon havia nascut a Dieppe (Normandia) l’any 1799. No tenia cap relació ni parentiu amb Philippe Le Bon, el descobridor del sistema per a obtenir el gas. Deien d’ell que era un home intel·ligent i de mal caràcter. D’aquestes dues coses, en va donar prova a Catalunya. Es va proposar de crear una xarxa de fàbriques de gas, que destil·larien hulla, a diverses ciutats espanyoles, situades a la costa o properes a jaciments de carbó. La primera fàbrica que construí va ser la de Barcelona.
El plantejament del francès a l’ajuntament barceloní era imaginatiu i valent. Un cop obtinguda la concessió municipal, es comprometia a construir la fàbrica de gas i començar la instal·lació de canonades. Fins aquí ho feia sol, però necessitava socis i capital per tirar endavant. La concessió de l’ajuntament seria traspassada a favor d’una societat anònima, un cop en marxa les instal·lacions. Els accionistes no haurien de desemborsar res fins que no haguessin pogut comprovar visualment els primers fanals encesos i la bondat del procediment. Ell, Charles Lebon, es reservava la responsabilitat total de l’obra fins que aquesta no estigués llesta, i aleshores en traspassaria l’administració a una Junta elegida pels accionistes. En compensació demanava el 10% dels beneficis nets produïts per la societat i tres places en una junta de deu persones.
La Societat Catalana per a l'Enllumenat per Gas SA (1842-1857)
Rebut.
El projecte es va posar en marxa immediatament. La fàbrica es construí a la Barceloneta i s’inicià l’estesa de les primeres canonades. Tenia 8 forns de destil·lació d’hulla i tres gasòmetres –dipòsits de gas–. L’1 d’octubre de 1842 es va inaugurar el primer enllumenat públic i el primer de novembre l’enllumenat contractat. Seguint el que estava previst, el 28 de gener de 1843 es constituí la Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas, a la qual Charles Lebon traspassà els seus drets com a concessionari de l’ajuntament.
Les úniques persones que imposà Lebon foren Llorenç Garcias, que serà membre de la primera Junta, i Pere Gil i Serra, com a banquer de la societat. La societat es constituí amb un capital de 6 milions de rals, distribuïts en 1 500 accions de 4 000 rals cadascuna. Lebon garantia un rendiment del 6% sobre el capital desemborsat.
Esquema de fabricació del gas per a l’enllumenat (Diccionario de Química, E. Bouant).
Però les coses no anaren bé. Els anys 1842 i 1843 han estat anomenats els de les “grans bullangues” i el darrer s’acabà amb el bombardeig de Barcelona pel general Espartero. Entre bullangues i bombes, el material de la societat quedà força perjudicat. Les previsions de canalització que estaven vinculades a un major servei no es pogueren complir i els resultats econòmics se’n ressentiren. Finalment, hi hagué les inevitables discussions entre els socis, atiades per Charles Lebon, un home de geni viu.
La junta de la societat era formada per uns accionistes que no cobraven res per la seva gestió, fora d’una medalla de plata, valorada en un duro, que rebien per cada sessió a la qual assistien. Hi havia pocs al·licients econòmics per a formar-ne part.
Gasòmetre de la Catalana de Gas a la Barceloneta. A partir del 1864, dues companyies de gas proporcionen l’enllumenat a les ciutats del Pla de Barcelona: la Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas i Charles Lebon.
El 1849 s’acordà una estructura social que tingués en compte la gestió de l’empresa. Es crearia un càrrec de director-administrador que garantiria un rendiment mínim del capital (8%) a canvi de quedar-se el 50% de tot el benefici excedent. Aquesta estructura i el nomenament com a director de Josep Gil i Serra, germà del banquer proposat per Lebon, canvià el signe de l’empresa, la qual començà a guanyar diners. Hi ajudà també el canvi de conjuntura política i econòmica, en uns anys més tranquils.
La junta de la societat era formada per persones poc conegudes, cap d’elles vinculada a l’alta burgesia barcelonina. L’únic conegut era el director. El president, Fèlix Ribas, per exemple, era un arquitecte. El domicili social era al carrer de la Mercè, núm. 15 primer, i després al Carrer Ample, núm. 13.
El 1850, l’enllumenat públic barceloní era format per 1 622 fanals d’oli i per 696 de gas. Encara dominava l’oli. Els fanals d’oli estaven servits per 60 empleats municipals, que voltaven per la ciutat vella amb una llanterna i un setrill, ajudats per un equip de deu dones, encarregades d’omplir i buidar les olieres. Els fanals de gas eren atesos per personal de la Societat Catalana, la qual cobrava a l’ajuntament un tant per punt de llum.
Els problemes per la Catalana no s’acabaren amb el final de les bullangues. Ara vingueren els provocats pel consum particular.
Primeres instal·lacions d'enllumenat per gas a Catalunya.
El contracte signat per Lebon amb l’ajuntament preveia que el gas podia oferir-se al consum particular al marge del públic. En aquest cas, l’ajuntament acceptava que el preu pogués superar fins al 20%, l’aplicable al municipi en virtut de la concessió, i el que no acceptava, en tot cas, era que fos inferior. De fet, la Societat Catalana començà a signar contractes molt diversos amb qui li sol·licitava el servei, segons la importància del client i les característiques. Amb el Teatre del Liceu per exemple, es preveien unes bonificacions i uns descomptes que no apareixien en el cas d’un domicili particular. Alguns abonats, encapçalats entre d’altres per Pau Tolrà, el fabricant de puntes de París i per Oleguer Juncosa, el fabricant de xocolata, s’oposaren a aquest preu més elevat i portaren la Societat Catalana al jutjat, en reclamació del que consideraven un excés. La resolució judicial fou favorable a l’empresa del gas.
A continuació es presenten els Consells d'Administració de la Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas corresponents a 1849 i de 1859:
1849
- President: Fèlix Ribas
- Secretari: Jaume Giralt
- Vocals: Ignasi Carbó, Josep Ventosa, Ponç Morera, Agustí Robert, Josep Clor
- Director: Josep Gil
- Interventor: Pere Farran
- Enginyer: W. Richards
1859
- President: Fèlix Ribas
- Secretari: Antoni Renart i Sastre
- Vocals: Joan Gotay; Vicenç Oller; Joaquim Masó; Salvador Montané; Marià Franquesa
- Director: Josep Gil
La “qüestió del gas” (1857-1864)
Per a Charles Lebon, Barcelona era una ciutat més, entre aquelles a les quals aspirava de proporcionar l’enllumenat per gas. Va començar per Barcelona perquè va ser aquesta ciutat la primera a demanar el servei. Però continuarà amb altres ciutats de l’Estat.
El 1843, juntament amb un altre francès –Lecocq– obtenia la concessió a València. I el 1845 a Cadis, també en col·laboració. El 1859 serà el tom de Màlaga, el 1862 el de Santander i el 1868 el de Múrcia. La seva ambició era tan gran com la seva capacitat de treball. No li feia res anar sol a les licitacions o acompanyat, sempre que el seu paper fos el de protagonista. Lebon també va comprar la concessió donada a altres persones o empreses amb anterioritat pels ajuntaments respectius.
Les relacions entre Lebon i els administradors de la Catalana es feren malbé. Alguns anys més tard, l’administrador de la societat titllarà Lebon de “carácter dominador” i recordarà al públic que el 10% dels beneficis líquids de l’empresa li han proporcionat “raudales de oro, salidos primero de las arcas de los accionistas y en último resultado de las de los consumidores” (Diari de Barcelona, març del 1869, pàg. 2189).
Al mes de juliol del 1857 s’acabava la concessió municipal a favor de la Societat Catalana de l’Enllumenat per gas. Abans que arribés aquest venciment, Charles Lebon va manifestar que presentaria una oferta davant de la possible prórroga a favor de la Catalana. El trencament era un fet i les hostilitats quedaven obertes. S’inicià aleshores el que la premsa i l’opinió barcelonina anomenaren la “qüestió del gas”.
La Rambla barcelonina, il·luminada pel gas durant les festes de la Mercè, 1877 (Barcelona Retrospectiva, 1800-1900).
L’Ajuntament de Barcelona no va anar a favor de la Societat Catalana, més aviat en contra, si hem de fer cas dels administradors de l’empresa i de l’enfrontament entre el municipi i l’empresa privada. Un any abans que finalitzés la concessió, l’ajuntament va publicar les bases de la subhasta i entre elles demanava a la Catalana que no fes reparacions a les canonades de gas, en previsió que no es concedís la pròrroga. La societat inicià i guanyà un plet contenciós administratiu contra el municipi, adduint dues raons. La primera, que les reparacions eren indispensables per al bon funcionament del servei i que, d’altra manera, hi podien haver incidents. La segona raó –més de fons– recordava que la concessió era per a l’enllumenat públic i que ella donava també llum a particulars, un sector en el qual podia continuar, sense limitacions. La Societat Catalana començà a desmarcar-se de l’Ajuntament. L’enllumenat a particulars donava més rendiment que el públic. Ho deia clarament: “La Catalana tiene asegurados sus intereses pudiendo suministrar gas para el alumbrado particular; y este derecho del que nadie puede privarle la coloca en una posición ventajosa respecto a cualquier otra empresa que tome la subasta, puesto que tendrá la prohibición de elevar los precios y la obligación de canalizar calles de ínfimo orden en que pocos particulares harán pedidos de gas, que en las otras tendrá que luchar con la Catalana, favorecida ya con un considerabilísimo número de consumidores...” (escrit de l’empresa a l’Ajuntament de Barcelona el 23 de maig de 1856 dins Documentos auténticos relativos a la llamada cuestión del gas, Barcelona 1860).
En correspondència, l’ajuntament va començar a posar traves a l’expansió de la xarxa de la Catalana i a la seva política d’increment del nombre d’abonats particulars. Però el Consell d’Estat espanyol va fallar contra l’ajuntament en dir que aquest no podia limitar el servei a particulars i que aquests podien triar qualsevol dels que els oferissin.
Fàbrica de gas de Premià de Mar (La Ilustració Catalana, 1884). La Propagadora del Gas, instal·lada a Gràcia, quedarà sota control de Lebon i construirà fàbriques de gas al voltant de Barcelona.
La subhasta municipal, interrompuda per plets i discussions, no es va realitzar fins el 9 de gener de 1864 i s’adjudicà a Charles Lebon, que havia retornat a Barcelona després d’alguns anys d’absència. “La Sociedad Catalana no se presentó como lidiadora en la subasta que recayó a favor de D. Carlos Lebon, porque la decencia le prohibia dar un gas de tan pésima calidad como el que al principio de funcionar su fábrica suministraba dicho señor, cuyo gas volvería a expender en el caso de que pudiese realizar el sueño de quedarse en esta ciudad único productor de dicho artículo” (Diari de Barcelona, 1869, pàg. 2 189). Això és el que manifestaven els de la Catalana. Lebon va tenir l’habilitat de presentar una proposta en la qual oferia ampliar el servei a Sant Martí de Provençals –un terme fortament industrialitzat– i a d’altres pobles del Pla de Barcelona. Amb aquesta oferta, superava la que podia venir de la Societat Catalana i al mateix temps confiava de poder aplicar fora de Barcelona unes tarifes superiors a les més reduïdes aplicades a l’ajuntament barceloní.
Domicili social de Catalana de Gas (Barcelona Artística e Industrial, 1912).
A partir del 1864 tenim, per tant, dues companyies proveïdores de l’enllumenat a Barcelona. Charles Lebon té un contracte per a proveir l’enllumenat públic mentre la Societat Catalana manté i amplia la seva xarxa de servei a particulars.
Lebon, però, edificà la seva fàbrica de gas a la mateixa zona on hi havia la de la seva competència, al terme de Sant Martí de Provençals, en zona militar. La fàbrica serà anomenada l’Arenal perquè era arran de platja. La premsa recollirà crítiques, possiblement promogudes per la gent de la Societat Catalana, en les quals se li retreu que ha rebut moltes facilitats per part de l’administració i que ha deixat de complir moltes de les seves promeses (vegeu Diari de Barcelona, març del 1869, pàgs. 2 940 i 2950).
La nova fàbrica tenia 40 forns i 7 retortes a cadascun d’ells, per a la destil·lació de l’hulla. La producció prevista era de 6 milions de metres cúbics per any. Hi havia quatre gasòmetres o dipòsits de gas amb una capacitat de 5 000 m3 cadascun d’ells. Els gasòmetres, calderes i retortes estaven fabricats als tallers de Nuevo Vulcano.
Les instal·lacions de la Societat Catalana quedaran una mica per sota de la capacitat de producció i dipòsit de la seva competència. Tenia 3 gasòmetres de 196 000 peus cúbics de cabuda, equivalents a 5 292 m3 cadascun.
La Catalana de Gas i el Gas Lebon o municipal. Josep Mansana
Des del 1864 fins al 1893, hi ha dues grans empreses que donen servei de gas als termes del Pla de Barcelona i comarques veïnes: el Gas Lebon i la Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas, i totes dues en expansió.
Casa del Gas Lebon al carrer de Balmes (Barcelona a la vista, 1897). La pau entre les dues empreses de gas arribarà el 1896 gràcies a l’electricitat. Aquest any acordaren repartir-se les zones de distribució de gas i crear conjuntament una societat elèctrica.
Les baralles entre Charles Lebon i la Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas no van acabar amb la concessió de l’enllumenat públic barceloní a favor del primer. Es van mantenir a nivell judicial i a nivell públic. Lebon va intentar aprofitar al màxim el seu pes dintre del municipi barceloní i el forçà que no autoritzés més obres de canalització a favor de la Catalana. Però l’Ajuntament de Barcelona va fer públic, el febrer del 1869, que tots els particulars tenien plena llibertat per a proveir-se de gas de la companyia que volguessin o preferissin. El representant de Charles Lebon –Narcís Olivet– i el de la Catalana de Gas –Pere Parran– van iniciar amb aquest motiu un encreuament de cartes públiques en els quals es veu que la pau encara era molt lluny (vegeu Diari de Barcelona, febrer i març del 1869). Aquesta només arribarà amb el relleu generacional a la família Lebon i l’entrada del fill del fundador, un home més amic del pacte que el seu pare.
Charles Lebon es retirà de la vida activa el 1874, quan tenia 73 anys. S’havia barallat amb tothom, tant a França com a Espanya. Va tenir prou seny per a donar pas al seu fill Eugéne, que col·laborava amb ell com a co-gerent des del 1853. Eugéne Lebon tenia un caràcter més reflexiu i pacient que el seu pare. L’empresa es dirà ara Eugéne Lebon et Cié. i tenia fàbriques de gas a Barcelona, Cadis, Puerto de Santa Maria, Santander, Granada i Almeria. Charles Lebon havia creat també la de València però es va barallar amb els socis i se’n va anar.
L’Arc de Triomf i la fàbrica d’electricitat (Àlbum de vistes de Barcelona, 1909).
Barcelona serà la fàbrica més important del grup. Per als barcelonins és el “gas municipal”, ja que té la concessió de l’enllumenat públic a la capital. Aquest servei no li dóna grans beneficis, però la concessió li ha permès d’estendre’l als termes veïns i donar allí servei particular, tot aplicant unes tarifes superiors a les que paga l’Ajuntament de Barcelona. En aquesta estratègia utilitzarà el control de la Propagadora del Gas SA.
Aquesta empresa s’havia creat el 1854 i tenia els seus orígens en la fàbrica de Gràcia que creà dos anys abans (1852) Ramon Salvadó i Serra. Salvadó havia estès el servei als municipis veïns de Sant Gervasi de Cassoles, Sarrià i les Corts. Per a finançar aquesta expansió promogué la creació de la societat anònima, que tindrà el seu domicili a la rambla de Sant Josep barcelonina i estarà formada per un consell també barceloní de domicili. La Propagadora del Gas es va fer càrrec de la xarxa i de la fàbrica de Salvadó, el qual es reservà el càrrec de director gerent.
Central Catalana d’Electricitat al costat de l’estació del Nord, de Barcelona (Àlbum de vistes de Barcelona, 1909).
El 1883, Eugéne Lebon comprà totes les accions de la Propagadora del Gas. El 1884 aquesta societat crearà una nova fàbrica a Premià de Mar i comprarà la de Badalona. El 1886 farà el mateix amb la de Terrassa.
La Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas serà des del primer moment la Catalana per al públic i, aviat, la Catalana de Gas. Consta que aquest era el nom que portaven a l’uniforme els encarregats d’obrir i tancar el gas als fanals públics.
Limitada la seva capacitat d’expansió al Pla de Barcelona per l’acció de Lebon, la Catalana comprarà el 1871 la fàbrica de gas de Sevilla, construïda uns anys abans per un grup suís, que havia creat la Sociedad Anónima para el Alumbrado de Gas en Sevilla. Directament, aquesta és l’única expansió que realitzà, al marge d’anar atenent un nombre creixent de consumidors a l’àrea barcelonina. Però indirectament ho farà a través del seu administrador.
Esquela de Josep Mansana i Dordán (Diari de Barcelona, maig del 1892). Josep Mansana i Dordán fou l’administrador i home fort de la Catalana de Gas durant una bona part de la segona meitat del segle XIX.
Josep Mansana i Dordán va ser el segon administrador de la Catalana, després de Josep Gil. L’estructura de la societat li donava un fort poder de decisió sobre la marxa de l’empresa i uns forts ingressos, mentre aquella anés bé. I com que hi va anar, Mansana va iniciar algunes operacions pel seu compte. El 1864 va comprar la fàbrica de gas de Manlleu i el 1876 la de Manresa, creada per Marià Torrens, que traspassarà a la família fins a la seva absorció el 1965 per la mateixa Catalana de Gas. Josep Mansana va ser un home de diners i de cultura, que es va dedicar, a més de la feina, a l’estudi de l’art i de les civilitzacions orientals.Tenia un important museu d’objectes japonesos. Va morir el 1892. El succeirà com a administrador de la Catalana i al davant de les empreses particulars de gas el seu fill Josep Mansana i Tarrés.
Catalana de Gas: cotització indicativa de les seves accions a la Borsa de Barcelona, 1857-1860 i 1865-1874 (% s/nominal).
L’empresa cotitza quasi sempre sobre la par. Quan queda sota del 100% és conseqüència de la crisi financera del 1866, que afectarà l’economia catalana i el valor de tots els títols cotitzats.
L’acció cotitza poc. Però segons alguns comentaris, la causa és l’apreciació dels accionistes: “No salen a cotización, se conservan no se sueltan, por las utilidades que producen. Las pocas que se han negociado habrá sido por necesidad. Es absoluta la confianza que merecen.” (Almanac del Diari de Barcelonaper als anys 1869-70).
Aquest caràcter privilegiat vindrà confirmat en la mateixa publicació uns anys després, quan es recorda els únics títols, cotitzats amb plusvàlua. Són els següents (font: Almanac del Diari de Barcelona 1878, amb relació als anys 1876 i 1877):
- Banc de Barcelona, 140%
- Enllumenat per Gas, 135%
- Catalana General de Crèdit, 104%
- Crèdit Mercantil, 104%
- L'Espanya Industrial, 108%
- La Fabril Cotonera, 103%
Amb la “febre de l’or” –1881– i la creació de nombroses empreses que entren a cotitzar, les accions de Catalana de Gas desapareixen de les cròniques, submergides pels títols d’unes societats, que –en la seva majoria– es liquidaran aviat i amb pèrdues. L’acció de Catalana de Gas és el títol segur, no especulatiu, que resorgirà amb força –i plusvàlua– quan hagin passat els anys vuitanta.
La Central Catalana d'Electricitat: la pau entre les dues empreses gasistes
L’electricitat seguirà un llarg camí fins a la seva plena utilització com a energia. Però a la darrera dècada del segle XIX les seves possibilitats comencen a convertir-se en realitats. I especialment, per a l’enllumenat. Gas i electricitat es disputaran durant molts anys aquest mercat, amb alts i baixos successius. Però serà el repte elèctric el que portarà la pau entre les dues companyies gasistes que operen a Barcelona.
“Como el petróleo desterró el aceite y como el gas humilló al petróleo, llegará asimismo un día en que la electricidad vencerá al hijo de la hulla y los recios cables y los finos hilos de cobre substituirán a las canalizaciones de hierro y a los tubos de plomo que hoy surcan nuestras moradas”, dirà amb llenguatge èpic una publicació barcelonina de l’època (Barcelona a la vista, 1897).
Rebut de la Central Catalana d’Electricitat.
El 1885, l’Ajuntament de Barcelona demanà al gas municipal Lebon i a la Societat Espanyola d’Electricitat que fessin una demostració comparativa a la Rambla de Barcelona. La primera havia d’il·luminar amb fanals de gas la rambla del Centre, mentre que la segona havia de fer el mateix amb la rambla de Sant Josep amb làmpades del sistema Gramme. Així els barcelonins tindrien l’oportunitat de veure i comparar les dues possibles solucions.
L’experiència va tenir lloc durant la primera quinzena del mes d’octubre del 1885 i l’opinió popular es va decantar decididament per la llum elèctrica. La societat Eugéne Lebon et Cie. va haver de reaccionar i precisà en nota pública que no havien tingut en compte que es tractava d’una competència i que podien haver projectat la il·luminació amb més potència lumínica del que havien fet. Va ser una operació de prestigi perduda pel gas.
El contracte de Lebon amb l’ajuntament per a l’enllumenat públic acabava el 4 d’agost de 1895. El repte elèctric i el caràcter conciliador d’Eugéne Lebon aproparen les dues societats gasistes. El 1896 acordaren distribuir-se pacíficament les zones de distribució de gas i crear conjuntament una societat elèctrica.
En el repartiment del mercat, Gas Lebon mantindria la concessió de l’enllumenat públic de Barcelona i actuaria en una part de l’Eixam-ple, una part de Gràcia i en la totalitat dels termes de Sant Gervasi de Cassoles, Sarrià i les Corts, com també a Sant Martí de Provençals. La Catalana de Gas cobriria el nucli vell de la ciutat, una part de l’Eixample i de Gràcia i la totalitat de Vallcarca, Sants, Sant Andreu de Palomar i l’Hospitalet de Llobregat. El repartiment geogràfic significava mantenir els seus llocs tradicionals de servei.
Les dues empreses acordaren també de fer una política conjunta de preus.
La Central Catalana d’Electricitat SA fou constituïda per les dues empreses gasistes al 50% cadascuna. Tenia la seu social al portal de l’Àngel núm. 14 i es proposà de construir una central elèctrica al carrer de Roger de Flor, prop de l’estació del Nord. L’actual i conegut edifici, construït per l’arquitecte Pere Falques l’any 1897, tenia 4 màquines de vapor de 800 cavalls i una de 400 i sis dinamos. El servei elèctric es va iniciar el 20 de maig de 1897.
L’acord de preus en el servei del gas va ser molt mal rebut pels barcelonins, com era d’esperar. Les acusacions anaven contra totes dues empreses, que també es defensaren en comunicats conjunts. Quan els deien que el preu del gas era molt més car a Barcelona que a la majoria de ciutats europees, elles contestaven dient que també resultava aquí molt més car el preu del carbó, fet absolutament real. Però també ho era que els beneficis de les dues empreses eren força alts.
El projecte de municipalització i el gas Strache
El contracte de l’enllumenat públic de Barcelona amb Eugéne Lebon, que vencia el 1895, s’allargà fins el 1901, perquè l’Ajuntament de Barcelona volia meditar sobre quin tipus d’enllumenat necessitava i si podia convenir municipalitzar el gas, o sigui que l’ajuntament produís el gas pel seu compte, a l’estil d’algunes ciutats europees. Eugéne Lebon no tenia cap deler especial a hores d’ara a renovar el contracte per dues raons: la primera, que havia comprovat la major bondat del servei a particulars, que era més rendible; la segona, que l’ajuntament barceloní pagava amb molt retard i malament.
L’esquella de la Torratxa, 16 de gener de 1903. El 1901, l’Ajuntament de Barcelona discutí la municipalització del gas, que s’acabà amb l’escàndol Strache i que hauria suposat la marxa de Lebon.
El 1901 l’ajuntament va nomenar una ponència encarregada de fer un estudi sobre aquest tema. El dictamen d’aquesta es presentà amb data de 27 de desembre d’aquest any. Els ponents feren primer un estudi dels avantatges relatius del petroli, del gas i de l’electricitat, com a fonts energètiques. La decisió era clarament favorable al gas, ja que la llum de petroli i l’electricitat no eren més que “medios complementarios de carácter secundario, que responde el primero a necesidades marcadamente decorativas o de ornato, y el segundo a llenar el vacío que la falta de canalización para el alumbrado por gas, produce en las barriadas extremas de este término municipal” (Diari de Barcelona, abril del 1902). Aclarit aquest extrem, la ponència analitzava les quatre propostes que havia rebut, que es basaven en el gas: la d’Enric Alexander, que proposava el gas acetilè, la de Joaquim Malagarriga, que proposava el “nou gas Cleveland”; una altra sobre la qual passaven per alt, i una quarta que era el gas d’aigua, sistema Strache, presentada per Agustí Héctor Briant.
El gas d’aigua s’obtenia fent passar el vapor d’aigua a través de retortes de ferro, plenes de carbó coc. L’aigua es descomponía i es produïa un gas format sobretot per òxid de carboni. Aquest gas tenia poca potència de llum i per a millorar-lo es carburava el gas, impregnant-lo de vapors rics en carboni. Hi havia una pila de sistemes de gas d’aigua i un d’ells era el sistema patentat per l’austríac Strache.
L’afer es va polititzar. La majoria municipal aprovà acceptar les condicions de la casa Strache, que es comprometia a construir la fàbrica que seria de propietat municipal. La minoria encapçalada pels regidors Francesc Cambó, que feia la seva estrena, Jaume Carner i Puig i Cadafalch s’hi oposaren, i demanaren un concurs internacional. El tema es discutien llarguís-simes sessions de l’ajuntament, envoltades per una polèmica de premsa en la qual El Diluvio –republicà i anticlerical– defensava el gas d’aigua, mentre que La Veu de Catalunya, de la Lliga Regionalista, estava al costat de la minoria. Les topades personals foren terribles. Cambó explicarà com l’intentaren subornar, les amenaces de mort que rebé ell i els seus companys de partit i fins i tot com fou processat per injúries, a instàncies de Josep Samsó, un dels regidors, als quals els catalanistes qualificaven del “grup de l’ungla”. Finalment l’afer es resolgué en contra de la proposta del gas Strache i a favor de les tesis de Cambó-Camer en una sessió del consistori el mes d’octubre del 1903, que s’acabà a dos quarts de tres de la matinada. L’ambient popular, clarament favorable als regidors de la Lliga i contrari a uns regidors que tenien fama d’haver cobrat dels austríacs, pesà força.
Tot plegat s’acabarà tal com havia començat amb la renovació a favor del gas Lebon –el qual alguns barcelonins anomenaven “Le Mauvais”– en unes condicions més favorables per a l’empresa francesa, ja que l’ajuntament no tenia possibilitats financeres de municipalitzar el gas d’enllumenat.
La Catalana de Gas i Electricitat
Fotografia de l'època, de les obres a la vall de Sos, a Osca.
Al començament de segle es mantenien les dues grans empreses gasistes a Barcelona. Eugéne Lebon i Companyia havien construït la seva seu social al carrer de Balmes, arran de la universitat barcelonina. La Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas tenia el seu estatge social al portal de l’Àngel.
Les innovacions tecnològiques que s’anaven produint en el camp elèctric eixamplaren les possibilitats de servei d’aquesta energia. L’electricitat es feia cremant carbó i el carbó sempre ha resultat car per als catalans. Però aparegué aleshores la possibilitat del trasllat de l’energia per línies d’alta tensió sense grans pèrdues i la conseqüència immediata fou pensar en l’aprofitament del potencial hidroelèctric dels rius pirinencs.
El 1911 la Catalana de Gas, conjuntament amb Lebon i Manuel Bertrand i Sales, constituí la primera de les empreses hidroelèctriques que es proposaven de construir salts d’aigua als Pirineus i proveir la demanda elèctrica del nucli industrial i urbà barceloní. Va ser la Societat General de Forces Hidroelèctriques. Però al cap de pocs mesos Lebon en vengué la participació a la seva competidora. També vendrà a Catalana de Gas les seves accions de la Propagadora del Gas SA; el resultat és que aquella es converteix en la primeríssima empresa gasista de Catalunya.
El 1912 la Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas –el seu nom primitiu– canviarà la seva denominació per la de Catalana de Gas i Electricitat, fent honor al nou camp energètic en què ha entrat. En els propers anys construirà tres embassaments a la conca de l’Essera: el del Run, a Seira, el d’Argoné i el de Campo. Obtindrà un quart salt per arrendament primer i per absorció després de l’Elèctrica del Cinca SA.
La Companyia Espanyola del Gas i la sortida del grup Lebon
Acció de la Compañía Española de Electricidad y Gas Lebon, 1925. El grup Lebon a Espanya serà venut el 1925 a la Societat General d’Aigües de Barcelona, i es convertirà després en la Compañía Española de Gas.
L’empresa Lebon, que es tomava a dir Lébon et Cie. des del 1907, quedà molt afectada per la guerra europea del 1914-18. Després, i a l’estat espanyol, les mesures nacionalitzadores de la dictadura de Primo de Rivera aconsellaren als francesos de posar les seves fàbriques sota la tutela d’una societat espanyola controlada per ells, que tindrà el domicili a Madrid i que es dirà Compañía Española de Electricidad y Gas Lebón. Li traspassaren les fàbriques de València, Murcia, Santander, Granada, Cadis i Puerto de Santa María. Les seves fàbriques a Barcelona –Sant Martí i l’Arenal, ja que la de Gràcia s’havia tancat– foren venudes a la Catalana de Gas i Electricitat. Era l’any 1922.
Es tanca així l’etapa dels francesos a Catalunya en el sector del gas i en el sector elèctric.
El 1925, la Societat General d’Aigües de Barcelona comprà la Compañía Española de Electricidad y Gas Lebón i traslladà seguidament el seu domicili de Madrid a Barcelona. El 1964 canvià la seva denominació social per Companyia Espanyola de Gas –CEGAS– i el 1965 una part majoritària del seu capital serà comprat per Catalana de Gas i Electricitat que d’aquesta manera controla pràcticament tot el mercat del gas a Catalunya i adquireix importants instal·lacions industrials i de distribució a la resta de l’Estat.
Catalana de Gas. Altres fets posteriors
1918: Pren el control de La Energía SA, de Sabadell, creada el 1899, on tenia dues fàbriques de gas i una d’electricitat.
1923: Pren el control de la Compañía de Carbones Asturianos i de Salts del Ter.
1927: La Catalana de Gas arrenda el patrimoni elèctric de la Cooperativa de Fluid Elèctric.
1954: La Cooperativa de Fluid Elèctric, transformada el 1942 en Companyia de Fluid Elèctric, es converteix en filial de la Catalana de Gas i Electricitat per assumpció dels deutes de la primera, transformats en accions.
1946: Conjuntament amb el Banc Hispano-Americà i el Banc Urquijo creen Hidroelèctrica de Catalunya SA a la qual Catalana de Gas traspassa tots els seus actius en el sector elèctric. El 1965, Hidroelèctrica de Catalunya absorbí la Companyia de Fluid Elèctric SA.
1961: Les naftes derivades del petroli substitueixen el carbó per a la producció del que s’anomena “gas ciutat”.
1965: Es constitueix Gas Natural SA com a filial de Catalana de Gas. Serà la primera empresa a introduir el gas natural a l’Estat. Catalana començarà a distribuir-lo el 1969.
1973: Per imposició del govern franquista, Gas Natural hagué de cedir a ENAGAS –Empresa Nacional de Gas–, la planta de liqüefacció i els contractes de subministrament. Catalana de Gas quedà com a empresa distribuïdora.
1987: Catalana de Gas s’estructura com un grup empresarial de serveis i perd la paraula “Electricitat” del seu nom.
1991: Catalana de Gas absorbeix Gas Madrid i elements patrimonials escindits de Repsol Butano SA afectes al servei públic de subministrament de gas canalitzat. Catalana de Gas canviarà la seva denominació per la de Gas Natural SA en la qual el principal accionista serà Repsol-Instituto Nacional de Hidrocarburos (empresa pública).
Bibliografia
- Iluminación por el gas en la ciudad de Barcelona. Barcelona 1841.
- Documentos auténticos relativos a la llamada cuestión del gas. Publícalos la Junta Administrativa de la Sociedad Catalana del alumbrado por gas de Barcelona. Barcelona 1860.
- Memoria jurídica en manifestación del derecho que asiste a la Sociedad Catalana del Alumbrado por Gas. Barcelona 1861.
- García de la Fuente, Dionisio: La Compañía Española del Gas SA –CEGAS–. Más de 100 años de empresa. Barcelona 1984.