Distribució de les conferències eclesiàstiques del bisbat de Girona. 1718.
William J. Callahan, en el seu recent i excel·lent llibre Iglesia, poder y sociedad en España, 1750-1874, afirma que “el segle XVIII assistí a una orgia constructora del clergat regular i secular”. En efecte, de la lectura del Diario de viajes de Francisco de Zamora, com també de la consulta de qualsevol història de l’art català se’n desprèn, en general, que durant el set-cents, a la major part de les parròquies de la província eclesiàstica Tarraconense es produí una veritable “orgia constructora”: des del més petit llogaret de muntanya a les actives viles dels altiplans interiors o de la marina s’ampliaren i es renovaren, en uns llocs més que en d’altres, els vells temples medievals o d’època moderna o se n’edificaren de nova planta.
La decisió d’emprendre una obra no era fruit de la iniciativa local, autònoma i perifèrica. Les actes de visites pastorals de qualsevol bisbat —una pràctica enfortida per l’episcopat setcentista— ho deixen ben clar: en la major part dels casos, el visitador —ja fos el mateix bisbe o un delegat seu— era el qui, en connivència amb el rector local, sovint persuadia i comminava els habitants d’un lloc a emprendre una determinada obra. Sovint ho justificaven, seguint de manera implícita les directrius de Cario Borromeo presents en les seves Instructiones fabricae et supellectilis ecclesiasticae (1577), dient que els vells temples havien quedat esquifits per a la població. Calia, ras i curt, que els nous fossin capaços d’absorbir el creixement que la població experimentà al Principat al llarg del segle.
Un cop presa la decisió en consell de població (general o restringit, sovint, als majors possessors de béns) es plantejava la qüestió del finançament, d’importància no pas menor: com s’encarava i qui n’havia d’assumir els costos. En aquest aspecte, sí que hi havia un considerable marge d’autonomia local, que deixava un espai per a la negociació. És important prendre en consideració que fer front als costos de l’edificació, dels quals no quedaven exclosos ni cavallers, ni ciutadans honrats, ni rectors, podia comportar un endeutament col·lectiu per a les universitats i les parròquies, de la mateixa manera que ho era, per exemple, afrontar la fiscalitat extraordinària de guerra, l’allotjament de soldats, la compra de blat en temps de penúria, l’adopció de mesures sanitàries en època de pesta, el seguiment d’un plet o l’adob d’un camí carreter. Edificar de soca-rel un nou temple volia dir, necessàriament, reunir un capital important durant un determinat període. Així, per exemple, els nous temples de Vilobí d’Onyar (1758-95) i de Barberà de la Conca (1792-95) costaren, respectivament, 21 580 lliures i 14 760 lliures. Les despeses foren molt altes si es té en compte la relativa feblesa demogràfica d’aquestes poblacions (el 1787, Vilobí tenia 483 habitants i Barberà, 629) i la precarietat econòmica de les obreries parroquials. Aquestes eren institucions majoritàriament ocupades per la pagesia i la menestralia benestants, que tenien la finalitat d’administrar els béns destinats al culte i el temple. Dels llibres de comptes de les obreries, se’n desprèn que la major part de les seves rendes ordinàries eren destinades a comprar cera i oli per a il·luminar els temples, i que disposaven d’una escassa o nul·la capacitat d’acumulació de capital. Al mateix temps, tot i que la legislació canònica preveia que el cost de les obres en edificis religiosos es pagués amb el delme, els testimonis coetanis indiquen que no era així. El comte de Campomanes, per exemple, en el seu Discurso sobre el fomento de la industria popular (1774) advertia que l’edificació d’esglésies en el Principat requeia damunt la població: “la nobleza posee la mayor parte de los diezmos y el reedificio de las iglesias corre a cuenta del vecindario, eximiéndose aquellos de una carga que el concilio (de Trento) les impone”; i Francisco de Zamora, va escriure en el seu diari: “que en Cataluña se hacen (les esglésies) generalmente poniéndose los vecinos un rediezmo sobre los frutos”. Les visites pastorals confirmen i amplien aquestes estimacions i se’n desprèn la sobrecàrrega feixuga que les obres representaven per a les poblacions.
Encarar els costos de construcció d’una església podia accentuar, d’altra banda, tensions i conflictes a l’interior d’unes parròquies on hi havia una forta diferenciació social: les visites pastorals i les denúncies interposades pels fiscals als tribunals eclesiàstics ho constaten sovint. Els visitadors descriuen freqüentment casos d’obstinada resistència, per part de les poblacions, a portar a terme els seus mandats. Així, s’anaven allargant les obres i quedava més d’un temple, cloquer o retaule a mig fer. També descriuen malversacions dels béns per part dels obrers parroquials, que els administraven oligàrquicament a favor de la seva família o clientela. Constaten, també, la negativa d’alguns veïns i/o possessors de cases i terres en el terme d’una parròquia a participar en les despeses. Però la construcció d’esglésies podia ocasionar, al mateix temps, un fenomen invers: el d’aglevar la població d’un terme parroquial contra l’exterior, amb la finalitat de fer mínima una sobrecàrrega financera feixuga. En aquests casos, hom podia arribar a demanar a la Corona la concessió de privilegis fiscals i militars mentre durés la construcció del nou temple. El rector de Centelles, Damià Bollò, autor de la Trassa per reedificar la iglesia catedral de la ciutat de Vich (1632) proposava, entre d’altres mecanismes de finançament, que el rei concedís a la ciutat la gràcia del quint (és a dir, que li permetés de no pagar aquest impost) i que li assignés les rendes que la Corona rebia del bisbat. El 1689, Caldes de Montbui obtingué de Carles II l’exempció d’allotjar soldats, al·legant que s’estava construint una nova església. També es podia intentar d’aconseguir la contribució dels patrons de les rectories, dels propietaris absentistes i dels beneficiaris del delme. En cas de negativa es podia recórrer als tribunals eclesiàstics o civils. Aquest, per exemple, fou el cas de Vilobí d’Onyar on, el 1789, els regidors, els obrers parroquials i el rector, cansats d’imposar gravosos talls o repartiments a la població per a costejar la nova església, intercediren davant el Consell de Castella per tal d’obligar tots els delmadors de la parròquia a participar en les despeses. El plet es va resoldre de manera favorable a la població i els beneficiaris del delme van ser condemnats a participar en les despeses. Aquesta mesura afavoria, de retruc, la mateixa monarquia que no tenia interès que existissin localitats endeutades, les quals la podien perjudicar a l’hora de recaptar el cadastre.
En definitiva, és força incontestable que la política de les cúries diocesanes de fomentar la renovació arquitectònica tingué bastant d’èxit, malgrat la modèstia de la major part de les obres i del fet que moltes d’elles s’estronquessin. Hi ha dues raons que poden explicar-ho: d’una banda, el creixement demogràfic i la prosperitat econòmica del set-cents català, que feren que les possibilitats reals de sobrecarregar les parròquies fossin considerablement més grans. De l’altra, no es pot subestimar que fou en el segle XVIII, en comparació amb els segles XVI i XVII, que l’administració eclesiàstica —a través dels llevadors, dels llibres de comptes i capbreus dels arxius parroquials, com també a través de les conferències eclesiàstiques establertes al Bisbat de Girona, el 1718— assolí una eficàcia més gran, a través de bisbes, visitadors i rectors. Aquesta eficàcia contribuí, amb la col·laboració de la pagesia i la menestralia benestant que controlava les obreries parroquials i el poder municipal, a afirmar i renovar la capacitat de captació de rendes. És la combinació d’ambdós factors el que explica que l’Església catalana pogués destinar una part de les seves rendes a la renovació arquitectònica dels seus edificis més perifèrics, i que protagonitzés el que seria, ben mirat i malgrat tota mena de limitacions, la seva darrera “orgia constructora”.