La Llei de premsa del 1966 posà fi a una situació que s’arrossegava des de la Guerra Civil. Per llei del 1938, obra de Serrano Suñer i el seu entorn, es regularitzà una premsa sotmesa a l’estat d’excepció des del juliol del 1936, però sense modificar-ne la situació real. Si en el període 1936-38 el control de la premsa havia estat militar i d’excepció, d’aleshores ençà el control corresponia a l’administració, i l’estat d’excepció s’elevà a la categoria de norma per aconseguir una premsa fidel i permanentment mobilitzada per a la propaganda del règim. El ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, conscient de l’anacronisme de la situació, modificà la legislació sobretot en un aspecte fonamental: substituint la censura prèvia per una censura posterior exercida per la via de multes, segrestos de números, suspensions de publicació i fins i tot penes de presó per a periodistes i responsables editorials.
La llei, pensada per a modificar en alguna mesura els canals propagandístics de legitimació del règim, amb el suport de la nova infraestructura de ràdio i televisió, es convertí de fet en una via d’erosió per a les autoritats. En la mesura en què els nous periodistes, malgrat els riscos a què s’exposaven, gosaren denunciar els errors, les mancances i, fins i tot, els casos de corrupció que es donaren dins les files de la cadena governamental, el prestigi que se suposava a tota autoritat pública podia transformar-se i, de fet, es transformà en desprestigi, associat a noms i cognoms concrets i per extensió a un règim que es presentava públicament com a monolític.
Els mecanismes repressius de la nova llei foren usats amb gran assiduïtat. Per tant, la voluntat liberalitzadora del govern aviat quedà en evidència. Al cap de poques setmanes de l’aprovació de la llei (març del 1966), l’1 i el 5 de maig de 1966, ja es procedí a segrestar les primeres publicacions: “Juventud Obrera” per injúries a l’exèrcit i “Semana” per un article sobre el carlisme. Paral·lelament, l’èxit assolit per la nova premsa, especialment a les àrees urbanes, i les conseqüències socials d’aquest èxit, depassaren de lluny les optimistes previsions inicials dels medis governamentals sobre la capacitat que tenien per a exercir-ne el control indirecte. La premsa —nova o renovada— acabà consolidant-se i convertint-se no tan sols en un vehicle d’expressió plenament recuperat per a la comunicació de masses, sinó també en un negoci de notable importància.
“Tele/eXprés”, Barcelona, 16-10-1964.
G.S.
Les vies d’entrada en joc d’un periodisme independent i crític foren diverses, però totes tenien en comú l’obligació d’evitar temes estrella com la política d’estat o les relacions internacionals. Una d’aquestes portes falses fou la informació local. La informació local, especialment aprofitada per diaris com “El Noticiero Universal” o “Tele/eXprés”, fou el primer pas per a conformar una opinió crítica envers el règim que pogués expressar-se públicament. Si bé la ressenya crítica de la gestió de les altes instàncies del règim era ràpidament motiu de sancions per a un diari, la reacció de les autoritats, en un règim tan centralitzat, quan les crítiques s’adreçaven als seus estrats més baixos eren molt menys immediates. Alcaldes i regidors rebien les crítiques de la seva gestió d’una forma quotidiana atrapats per la fal·làcia propugnada per ells mateixos, que eren autoritats administratives i no pas polítiques. Si la seva actuació era merament administrativa, fer-ne un seguiment crític no podia ser pas una intervenció política il·legítima sinó una preocupació cívica prudent. Les autoritats locals arribaren a inundar els governadors civils d’arreu amb les seves peticions de sancions i segrestos de diaris, fent que les seves protestes fossin cada cop menys efectives. Si cada vegada que un corresponsal local introduïa una nota en un diari d’àmbit català i/o espanyol sobre la mala gestió d’un alcalde o d’un regidor, s’havia de procedir a multar o a segrestar la publicació, l’aplicació de la llei del 1966 hauria resultat contraproduent, i ja ho estava resultant prou com hem pogut comprovar, per la celeritat de les primeres sancions. Les autoritats locals pagaren cada vegada més la invulnerabilitat de les altes instàncies del règim havent d’absorbir crítiques que, en ocasions, per manca d’objectius millors, acabaven repercutint sobre elles. La premsa contribuí enormement al desprestigi de les autoritats locals, especialment a les àrees urbanes, cosa que, a la llarga, es revelà determinant en els resultats de les primeres eleccions locals de la transició el 1979. I també localment aparegueren grups que donaren la batalla pel control de la informació local a la cadena de diaris del Movimiento, que s’havien convertit en l’única premsa local autoritzada el 1939. Primer foren revistes i setmanaris nascuts a l’ombra de centres parroquials o d’associacions confessionals (“Vida” d’Igualada, “El Ripollès” de Ripoll, “Acción” de Vilanova i la Geltrú), més tard algunes aparegueren com a portaveus oficiosos de l’oposició, encara clandestina al començament, dels anys setanta (“Can Oriach” de Sabadell, “Grama” a Santa Coloma de Gramenet, “Quatre cantons”, “El Carmelo” o “Vila de Gràcia” a Barcelona, o la més tardana “Al Vent” de Terrassa).
Protesta veïnal contra l’alcalde de Sabadell J. Burrull, 25-l-1976.
AHS
El cas del regidor de Barcelona Josep María Espona Remus fou un cas paradigmàtic de corrupció local airejat per la premsa. J.M. Espona era un agent de la propietat immobiliària i promotor de la construcció elegit regidor pel terç familiar en el districte de l’Eixample, en les primeres eleccions municipals després del cessament de José María de Porcioles com alcalde. El juny del 1973, uns mesos abans de les eleccions, l’empresa PIRSA, de la qual Espona era el gerent, havia emprès unes obres d’enderroc que perjudicaven els veïns, sense el permís municipal. El fet fou denunciat, però el regidor Espona, fent valdre el seu càrrec, s’encarregà d’aturar la inspecció de la policia municipal i la notícia saltà als diaris molt ràpidament. Cap a la primeria de maig, la premsa de Barcelona havia fet del cas el símbol de la punta de l’iceberg de les irregularitats que s’havien comès en èpoques en què la llibertat d’expressió havia estat encara més perseguida. Periodistes com Antonio Álvarez-Solís i Enrique Sopena del “Diario de Barcelona”, i Josep María Soria i Ramon Barnils de “Tele/eXprés”, publicaren columnes en tota mena de tons reclamant una investigació exhaustiva i la dimissió del regidor, i afectà de retop el regidor responsable del districte, el sindicalista vertical Jesús Calvo Martínez, que no sabia res del tema i que en les primeres entrevistes es posà simultàniament al costat dels veïns i del seu col·lega “por compañerismo” (sic). Els periodistes ho aprofitaren per a poder fer llenya després de tant de temps d’haver d’empassar-se comunicats oficials. Perquè, a més, Espona s’havia autodefinit com a simpatitzant del grup ultradretà Fuerza Nueva —responsable d’actes de violència contra persones i institucions crítiques amb el franquisme—, la revista del qual subvencionava amb publicitat de PIRSA. Un altre “ultra” notori, Alberto Royuela, preparà una roda de premsa per a defensar-lo públicament de l’expedient que se li havia obert (“Diario de Barcelona”, 15 d’agost de 1974). Álvarez-Solís manifestà a la seva columna Sin embargo…, del 3 de maig, que tot plegat era un símbol que “…el país está despertando. Hace unos años este asunto hubiese finalizado con una nota municipal concebida poco más o menos así: Rasgo generoso. El señor Espona paga de su bolsillo la eliminación de una vieja escalera pública”. Ramon Barnils, el 2 de maig, demanava sarcàsticament: Por una Barcelona pacífica y en expansión. Salvem l’Espona, no fos cas que el regidor expedientat denunciés casos d’irregularitats similars que podien afectar gairebé tots els ciutadans, ja que, afirmava sorneguer, segons la guia urbana del 1971 el pis on ell vivia també era il·legal. El regidor Espona fou cessat el 9 de setembre de 1974. D’aleshores ençà la premsa progressista no donà treva a aquesta mena d’individus.
Petits escàndols casolans com el de J.M. Espona feren un paper gens insignificant en l’erosió del franquisme a petita escala. Fou la multiplicació de casos així el que ajudà a conformar corrents d’opinió crítics, no solament envers el règim en general sinó molt més concretament contra la gestió del règim, col·laborant en la difusió d’actituds i programes alternatius en els temes de vida quotidiana de cada ciutat.