La Guàrdia Civil garantint el triomf del candidat oficial a la Seu d’Urgell, “La Campana de Gràcia”, Barcelona, 31-5-1885.
BC
La desnaturalització dels processos electorals, incloent-hi la intervenció governamental per garantir-se’n un resultat favorable, va ser un fenomen consubstancial als règims liberal-oligàrquics europeus. A l’espanyol, l’ús d’eixes tècniques d’adulteració es remunta als inicis mateixos de l’Estat liberal. El règim de la Restauració no feu més que sistematitzar eixes pràctiques i intentar dotar-les d’una coordinació més o menys centralitzada a fi d’assegurar l’alternança bipartidista en el govern.
Per tal de guanyar les eleccions, el personal polític del ministeri de la Governació elaborava l’encasillado. Amb aquest mot es designava la llista dels candidats que el gabinet recomanava per a cadascun dels districtes electorals uninominals en què era dividit el territori, a fi que foren electes a través d’un sistema d’escrutini majoritari (algunes zones urbanes, com ara Barcelona, Tarragona-Reus-Falset, València i Alacant-Elx-Monòver funcionaven com a circumscripcions: elegien més d’un diputat, i solia haver-hi algun mecanisme de reserva per a les minories). Els límits de les demarcacions electorals eren, a voltes, manipulats per tal de fabricar districtes dòcils (el districte gironí de Vilademuls tenia, per exemple, contorns inversemblants) o per a reduir el potencial conflictiu de zones urbanes (el barri de Russafa era segregat de València per incloure’l al districte rural de Sueca, mentre s’hi afegien a la capital pobles conservadors del nord de l’Horta).
Els criteris per a la confecció de l’encasellat eren molt complexos. Es tractava d’assegurar una àmplia majoria per al partit en el govern, que havia d’incloure, a més, una determinada representació de totes les faccions que seguien els respectius caps de fila. A més, calia atorgar una representació respectable a l’altre partit dinàstic —atenent, de nou, a la seua pluralitat faccional—, com a prova de confiança en el torn pacífic al poder. Per fi, els polítics de la Restauració solien patrocinar també l’elecció de dirigents de les forces situades a extramurs del sistema —en especial, republicans possibilistes, catòlics integristes, etc., però també s’arribà a oferir el patrocini oficial a elements més extremats—, en la creença que era més fàcil controlar-los tenint-los al parlament.
La influència governamental era una basa de les més útils a l’hora d’obtenir l’acta i, per això, la confecció de l’encasellat era objecte de negociacions, recomanacions i tota mena de pressions prèvies a l’inici del procediment electoral. En realitat, l’encasellat era, almenys en termes generals, l’autèntica transacció política entre els diversos corrents i era difícil posar tothom d’acord.
Les instruccions del ministre eren transmeses als seus representants a províncies, els governadors civils. Aquests avaluaven la situació i procuraven, per regla general, acomplir les ordres rebudes. Per tal d’aconseguir-ho, es posaven en contacte amb els cercles dinàstics provincials i sondejaven les seves opinions. L’acompliment de l’encasellat solia trobar tota mena de resistències: els dirigents provincials del partit en el poder opinaven que les concessions a l’altra força dinàstica eren excessives, que els candidats proposats pel govern no eren els més adients, etc.; per la seua banda, els notables de l’altre partit dinàstic consideraven que no se’ls havien respectat suficientment els àmbits de poder, rebutjaven també alguns dels candidats afins, etc. La negociació era complexa i formava part indestriable de la confecció de l’encasellat. A més, calia comptar, sovint, amb la resistència dels corrents exclosos del sistema.
Si no s’arribava a un acord complet, com era el més habitual en molts districtes catalans i valencians, el governador civil iniciava les maniobres per tal de superar els obstacles. Comptava, en principi, amb els recursos de la mateixa administració central, però no sempre eren suficients. Calia, doncs, assegurar-se el control de les administracions locals i de l’organisme que les supervisava, la diputació provincial. A tal efecte, el governador seleccionava aquelles localitats decisives per al triomf electoral i procedia a enviar-hi delegats per tal d’incoar expedients administratius als consistoris de signe polític hostil. Com que sempre se’n trobaven, d’irregularitats, eixos ajuntaments eren suspesos i es procedia a designar-ne uns de provisionals, amb elements addictes. En casos extrems —però no inhabituals— el procediment de suspensió s’aplicava també a la diputació provincial. Així, per exemple, en les eleccions generals del 1884 van ser suspesos catorze ajuntaments en la circumscripció d’Alacant (dels divuit que comprenia), a més de la majoria dels diputats provincials.
El control de l’administració municipal era essencial, en primer lloc, per les seues atribucions electorals. Els ajuntaments confegien les llistes d’electors, farcides d’irregularitats. Les més corrents eren l’exclusió dels veïns considerats hostils i el manteniment als registres de molts electors ja morts, que després apareixien com a votants efectius (“no parece sino que la ley electoral no ha concedido el derecho de sufragio a los vivos, sino a los muertos”, es digué en la discussió de l’acta terrassenca de 1879). Els encarregats de ressuscitar electoralment els difunts eren els mateixos empleats municipals, que s’hi jugaven el pa. En èpoques de sufragi censatari (i també amb l’universal, posades les baixíssimes taxes de participació real), els vots del personal a sou de les distintes administracions podien desequilibrar el resultat dels comicis.
Perquè eixa era l’altra cara dels treballs electorals. Els ajuntaments no es limitaven a alterar censos i a fer votar els seus funcionaris. L’administració —i no sols la municipal— era una formidable màquina de pressió i suborn: revisió de contribucions impagades, imposició d’arbitris i multes, instrumentalització de l’aigua de reg (com a molts pobles valencians), exempció del servei militar, etc. I les pressions administratives no eren les úniques: insinuacions més o menys obertes a arrendataris, jornalers i assalariats de tota mena, al camp i a la fàbrica, exigència de retorn dels préstecs usuraris, pressions morals des de la consulta mèdica, la trona o el rumor vilatà... Per fi, un recurs que va anar fent-se popular, sobretot amb el sufragi universal, fou la compra del vot.
Quan la pressió administrativa o econòmica no era prou, es podia arribar a la coacció física, a la intimidació o a la violència pura i simple. Els roders valencians —i, a les zones urbanes, els pinxos— eren aliats ocasionals d’alguns cacics.
Si la preparació prèvia havia estat insuficient, o es preferien sistemes menys conflictius, quedava el recurs del frau. Els batlles i els regidors controlaven el nomenament d’interventors, presidien les meses i duien a terme l’escrutini. I feien coses més que curioses: avançaven el rellotge per constituir les meses sense interventors de l’oposició —com a Calafell (Baix Penedès) en els comicis provincials del 1882, però també a Elx, en les legislatives del 1884—, controlaven qui votava i com... De vegades, la seua actuació era més directa, com la d’un tinent d’alcalde d’Alcalà de Xivert (Baix Maestrat), a les municipals del 1877:
“Cuando llegó el momento de hacer el escrutinio, antes de principiar esta operación, con un garbo inimitable, con la más seductora de sus sonrisas, dirijiéndose al auditorio,
Dijo: 'Señores, ha terminado la votación: ahora me toca votar a mi’. Y luego incontinenti, introdujo en la urna cinco puñados de papeletas. 'Si no hay bastantes’ —añadió siempre con su incitante y provocadora sonrisa— 'pondré más’.
Todos se sometieron a la lógica de tan conmovedoras palabras.”
Aquesta modalitat de tupinada, en sentit estricte, no era, tanmateix, un recurs indispensable. Els escrutinis eren una altra ocasió per als tripijocs: “éste ha sido el resultado por obra y gracia de la nigromancia, de la cartomancia, de la castañancia y de la alvarezancia”, comentaven els liberals tarragonins després de la seua derrota en les provincials del 1884.
En moltes localitats menudes, les eleccions, en la pràctica, no s’efectuaven: com afirma C. Mir, referint-se a les comarques lleidatanes, “el que els candidats es repartien eren pobles, adhesions d’alcaldes, actes d’escrutini en blanc”. En municipis més grans, el retraïment electoral facilitava el frau, com il·lustra una corranda sabadellenca del 1884: “Ab llana se fan panyos/ ab lo cotó’s fan curats/ ab la seda’s es fan corbatas/ y sense vots diputats.”
Si la falsificació de les actes no era suficient, el sistema disposava encara de mecanismes a posteriori: les revisions en les diverses juntes d’escrutini i, per fi, la discussió de les mateixes actes al Congrés (en les legislatives) o per les distintes corporacions, municipals o provincials. En definitiva, el frau electoral sistemàtic no encoratjava precisament la participació ciutadana, com resumia “La Campana de Gràcia” el 1891:
“Electors de Barcelona
no us molesteu en votar
les eleccions ja estan fetes
des d’abans de començar.”