Resultats de la cerca

Fou molt freqüent a Castella i existí també a Portugal i a Lleó S'originà per l’existència d’una petita noblesa rural a la qual el camperol, individualment o en grup, s’encomanava

Intervingué en la sentència dictada pel sínode romà del 313 contra Donat de Cartago Sant Agustí n'apreciava la doctrina i els escrits, que, però, s’han perdut

El vincle feudal es podia trencar a voluntat de les parts, i la possessió del feu revertia al senyor També hi revertia quan el vassall l’abandonava, quan es negava a combatre, o a donar potestat del feu al senyor, o en el cas que el vassall ofengués el senyor o el desafiés aïradament, trencant, així, el vincle de vassallatge Aquest vincle igualment podia ésser trencat pel senyor si desafiava el vassall Aquest desafiament era conegut amb els noms de difidament o acuindament

Aquesta figura vinculava d’una manera indissoluble les anteriors relacions de vassallatge i de benefici, en fer-se aquest hereditari, cosa que, si de cas, s’esdevingué a França i també a Catalunya, al segle X La relació senyor-vassall implicava uns deures mutus per part de tots dos contraents auxili militar i consell per part del vassall, protecció i justícia per part del senyor, i era closa mitjançant una cerimònia ritual pròpia L’objecte del feu consistia, generalment, en l’usdefruit, pel vassall, d’un terme rural, de la terra i altres drets inherents al castell encomanat pel senyor, però…

La podia fer qualsevol membre de les antigues corts catalanes, la qual, si era acceptada pel seu braç, podia retardar, o bé interrompre, les deliberacions de les corts esmentades o bé tots els procediments que concernissin afers de gràcia o justícia fins que hom arribava a una decisió i era retirat aleshores el dissentiment Aquest sistema fou utilitzat com a norma política per tal de fer pressió damunt el rei sobre un problema particular amb l’amenaça de tenir inactives les corts àdhuc setmanes

Aquest acte variava a cada un dels antics regnes hispànics Als Països Catalans era considerat generalment com a tal l’exercici de certs càrrecs o oficis, l’habilitació a corts pel braç militar, la inscripció al llibre-registre dels ciutadans o burgesos honrats de les ciutats i viles, etc Felip IV, per pragmàtica del 1623, declarà que, concorrent en una persona un d’aquests actes en tres graus consecutius de la línia paterna, comptant-hi ell mateix, ja podia ésser considerada noble de sang i podia transmetre l’esmentada noblesa als seus descendents

D’ací ve la qualificació de dret paccionat , fruit d’un pacte entre el rei i els estaments, donada a les constitucions per juristes com Guillem de Vallseca, Tomàs Mieres i Jaume Marquilles —que insistiren en l’aspecte que la voluntat del sobirà no tenia força de llei si s’oposava a les constitucions—, Fontanella —que afirmava que el rei no solament no podia legislar ell tot sol, sinó que estava obligat al compliment de les constitucions, com ho estaven els seus vassalls—, o Ripoll, Xetmar i Oliva —que elogiaren llur superioritat sobre qualsevol altra norma legal— La constitució —…

La bausia major , o màxima , equiparada al delicte de lesa majestat, consistia a donar mort al senyor o als seus fills legítims, induir que altres els matessin, cometre adulteri amb la muller del senyor o prendre-li el castell, matar el contrincant durant una treva convencional, infringir un pacte de pau i treva o atemptar contra el sobirà Cometia bausia comuna el qui es negava a donar la potestat d’un feu o castell, el vassall que no prestava ajuda al senyor o trencava l’homenatge o l’obligació a què era sotmès per la seva condició i el qui mancava a un jurament Per a aplicar la pena al…