Resultats de la cerca

Consta de cinc versos —de sis síllabes el primer, el tercer i el quart, i decasíllabs els altres—, i presenta l’esquema a b a a b

En la mètrica catalana, aquest tipus de vers és preferit pels vells poetes per a la poesia narrativa Altrament, però, la lírica també hi és assajada Entre els trobadors, hom el troba usat per Guillem de Berguedà Cossirós cant e plang e plor i Cerverí de Girona Emprat, amb notable preferència, per Ramon Llull en les seves obres rimades, apareix també en dos poemes de la fi del s XIV el Llibre dels set savis i una versió del Cant de la Sibilla Bernat Metge, Turmeda i Jordi de Sant Jordi hi escriviren nombroses composicions A l’època de la decadència, però, la influència de la mètrica…

Usat sobretot en poesia popular, apareix tant en poesia lírica com narrativa Els poetes catalans l’han conreat des de l’edat mitjana, tant els que componien en provençal —Berenguer de Palol, Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany— com els que ho feien en català —Cerverí de Girona i, posteriorment, Pere Marc— A l’època de la Decadència apareixia sovint en una mateixa estrofa combinat amb el decasíllab, per influència castellana —en la poesia de Francesc Fontanella, per exemple— Posteriorment l’han usat, entre altres, Verdaguer, Maragall, Carner, Espriu i Gabriel Ferrater

Molt usat pels poetes catalans des de l’edat mitjana —Alfons el Cast, Turmeda—, el seu conreu ha continuat en èpoques posteriors sense interrupció Hom l’ha emprat sobretot en la composició de danses i de goigs i, en general, de poesia de caire popular Durant la Decadència s’estengué el seu ús amb la introducció en la poesia catalana del romanç castellà V Garcia, Fontanella

A l’antiga literatura catalana gaudí de poca fortuna A la fi del segle XV, difós ja el vers castellà d' arte mayor , Bernat Fenollar, entre altres, el feu servir com a vers final de l’estrofa Emprat pels poetes castellans en les petites composicions líriques, fou assimilat pels poetes catalans de la Decadència i de la Renaixença Josep Romaguera, cançons del segle XVIII, M Antoni Martí, i Jacint Verdaguer mateix en les èglogues místiques, el Canigó , etc

És el vers més curt que, amb personalitat pròpia, hom ha usat en la poesia catalana En forma d’apariats l’usà la poesia narrativa i didàctica Hom el troba a les profecies de Turmeda, a l’obra de Joan Basset i a l' Espill de Jaume Roig Perduda la tradició d’aquest vers a l’època de la decadència, reapareix modernament en alguns poemes de Guerau de Liost, de Josep Carner i d’altres

Pot ésser de ritme trocaic, dactílic o mixt diverses combinacions dels dos tipus anteriors

La mètrica grega i la llatina la segona de les quals deriva de la primera es fonamentaven en la quantitat de les síllabes Aquestes podien ésser llargues — o breus  ̆ La síllaba llarga, segons les consideracions dels retòrics antics, era pronunciada en un temps doble de la breu, la qual corresponia a una unitat de temps anomenada mora Una agrupació determinada de síllabes llargues i breus formava els peus mètrics Així, per exemple, - ̆, troqueu  ̆-, iambe - -, espondeu - ̆̆, dàctil  ̆̆-, anapest - ̆-, crètic  ̆-̆, amfíbrac etc D’un conjunt de peus mètrics hom obtenia com a resultat el vers…