Resultats de la cerca
Es mostren 458 resultats
Enric Moreu-Rey
Historiografia
Literatura catalana
Lingüística i sociolingüística
Història
Filòleg, lingüista i historiador.
Vida i obra Dirigí el Teatre Universitari de Catalunya 1934 D’ascendència francesa, durant la Guerra Civil Espanyola fou voluntari al front republicà i arribà a capità d’artilleria de l’Escola de Guerra de Catalunya Després d’un quant temps en un camp de concentració, acabà els estudis a Tolosa Llenguadoc i a Barcelona i es doctorà en lletres amb una tesi sobre la presència de sant Martí en la toponímia catalana, encara inèdita Fou encarregat de premsa del consolat francès a Barcelona i sotsveguer d’Andorra Fou professor de castellà, francès i geografia i història al Liceu Francès de…
, ,
Martí de Riquer i Morera

Martí de Riquer i Morera
© Universitat de Barcelona
Lingüística i sociolingüística
Historiografia catalana
Romanista.
Vida i obra S’educà en un ambient artístic i literari que heretà per ambdues ascendències la seva mare era neboda dels germans Jaume i Magí Morera i Galícia , pintor i poeta respectivament, i el seu avi patern fou l’artista modernista Alexandre de Riquer Feu estudis hellenístics amb Carles Riba i Joan Petit, a la Fundació Bernat Metge, i ell mateix es declarà deixeble de Josep M de Casacuberta, que l’orientà en l’edició de textos catalans antics Després es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, on es doctorà, el 1945, amb una tesi sobre les traduccions castellanes d’…
, ,
llenguadocià
Lingüística i sociolingüística
Dialecte de l’occità mitjà que, juntament amb el provençal, forma el grup lingüístic més conservador i menys allunyat de la llengua clàssica de l’edat mitjana.
Partint d’ell, com a forma equidistant de les diverses parles occitanes, Loïs Alibèrt intentà de fixar l’occità modern Comprèn diversos subdialectes el meridional central, tolosà, foixenc, donasanenc, narbonès, el septentrional roergat, gavaldanès, orlhaguès, l' occidental agenès, carcinol, albigès i l' oriental besierenc, montpellerí, cevenol Els trets més característics de la seva fesomia lingüística són manteniment dels grups llatins ca i ga cantar, gaug, gal , dels diftongs i triftongs paire, buou , de la l intervocàlica, tant si procedeix de l o ll llatines pala, salar, galina , i del…
Blandín de Cornualla
Novel·la anònima de 2.386 versos, en noves rimades, del darrer terç del segle XIV, escrita en un provençal en què predomina el dialecte de la zona avinyonesa.
Narra, tot parodiant els tòpics artúrics, les aventures dels cavallers Blandín i Guiot Ardit de Miramar, i es clou amb llur matrimoni amb les donzelles Brianda i Yrlanda La narració és lineal, sense digressions, i és escrita en un estil senzill i planer amb un cert realisme en les descripcions, amb pocs elements meravellosos, i es decanta sovint cap a l’humor i la ironia
,
Jaume I de Catalunya-Aragó
Literatura catalana
Comte de Barcelona i rei d’Aragó (1213-76), de València (1239-76) i de Mallorca (1229-76) i senyor de Montpeller, fill de Pere I el Catòlic i de Maria de Montpeller, dit el Conqueridor.
Vida i obra Educat entre templers, sovint s’ha tingut del rei Jaume una imatge de cavaller ardit, al marge de les qüestions d’ordre cultural La realitat, però, és que se’l pot relacionar amb una vintena de trobadors i que, amb independència de les idees que professaren, hom li reconeix la protecció a noms tan significats de la lírica del seu temps com Peire Cardenal, Guilhem de Montanhagol i Cerverí de Girona Marcat en la relació amb aquests escriptors per l’afer de l’heretgia càtara, fou considerat fins al tractat de Corbeil, el 1256, pel qual renunciava els seus drets al migdia de les…
goigs
Folklore
Literatura
Composició poètica cantada, generalment en llaor de la Mare de Déu o d’un sant.
Almenys des del s XII la literatura llatina medieval ofereix peces en vers o en prosa que exalten els goigs gaudia de la Mare de Déu —bé de la seva vida terrenal l’anunciació, la visitació, el naixement de Jesús, l’adoració dels Mags, la presentació al temple, la resurrecció, l’ascensió, la vinguda de l’Esperit Sant, l’assumpció, etc o, no tan sovint, de la seva vida celestial atributs derivats de l’assumpció al cel— en nombre variable, entre vint i vint-i-cinc, bé que els tipus més usuals es fixaren en cinc, set i quinze La mateixa litúrgia adoptà fórmules especials per a l’ofici diví i…
i
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Novena lletra de l’alfabet català, anomenada i.
La I llatina deriva de la iota grega occidental a través dels alfabets itàlics Des de l’època clàssica la I és constituïda per un sol pal vertical Té reforços estètics inferior i superior, que desapareixen, però, en les formes cursives En aquestes formes apareix, per un costat, l’atac inicial, que prové sovint del nexe amb la lletra anterior per l’altre, la cueta inferior cap a la dreta, que no és, però, constant La forma allargada superior, simplement estètica de primer, esdevé amb el temps privativa de la inicial de paraula en les escriptures nacionals i precarolines La I allargada per sota…
La distensió neògena al marge mediterrani
Els Països Catalans se situen als marges actuals de la mar Catalano-balear i del golf del Lleó, a la Mediterrània occidental Tots dos sectors enllacen amb la conca Algero-provençal, que s’estén entre Àfrica, el S de la península Ibèrica, les illes Balears, Còrsega i Sardenya Durant el Neogen s’estructurà, a grans trets, la distribució de les mars i els continents que coneixem actualment Efectivament, després d’una etapa compressiva ocorreguda al Paleogen, durant la qual es formaren les unitats alpines, va iniciar-se una època de distensió, amb la formació de grans falles normals…
Uc Faidit
Lingüística i sociolingüística
Tractadista de la llengua provençal que vers el 1243 escriví a Itàlia el Donatz proensals (basat en el nom de Donat, el gramàtic llatí), per a ús dels trobadors italians.
Consta d’una gramàtica i un diccionari de les rimes, que inclou la traducció llatina dels mots
botxes

En les botxes el jugador que tira ha de procurar que la botxa se situï al més a prop possible de la bola de referència
Federació Catalana de Petanca
Altres esports de pilota o bola
Joc de boles practicat entre dos equips d’un a quatre jugadors en un camp de joc de 27,5 m de llargada màxima i de 2,3 a 4 m d’amplada, que consisteix a situar unes botxes tan a prop com sigui possible d’una bola de referència, anomenada bolig, impulsant-les enlaire o rodolant, amb la possibilitat d’apartar les boles contràries o de moure la mateixa bola de referència.
Les botxes és un joc practicat entre dos equips d’un a quatre jugadors Federació Catalana de Petanca Diferents troballes arqueològiques són testimoni que les boles i els objectes esfèrics ja eren presents fa 5000 anys a Egipte Posteriorment, a la Grècia clàssica, personalitats com Hipòcrates, Galè i Oribasi de Pèrgam cap a l’any 300 aC recomanaren practicar jocs de boles per mantenir i millorar la salut Una de les versions més populars entre els grecs consistia a allunyar el màxim possible unes boles de pes considerable en canvi, els romans, entre les diferents modalitats de jocs amb boles,…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 19
- 20
- 21
- 22
- 23
- 24
- 25
- 26
- 27
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina