Resultats de la cerca
Es mostren 871 resultats
Xavier Cugat i Mingall
Disseny i arts gràfiques
Música
Cinematografia
Músic i dibuixant.
Vida Als cinc anys s’installà amb els seus pares a Cuba, on estudià violí El 1908 ja acompanyava projeccions de cinema mut al teatre Payret i a dotze anys tocava en l’Orquestra Simfònica del Teatre Nacional de l’Havana, on conegué el gran Enrico Caruso, i li feu una caricatura Viatjà a Nova York i conegué el pianista català Agustí Borguñó, amb qui formà un duet 1916 Conegut com "el modern Paganini", treballà a Hollywood en conjunts de cambra i orquestres com a concertista fins que es decidí a abandonar la música clàssica i es passà a la lleugera o de ball, preferentment de ritmes…
,
Domènec Guansé i Salesas
Literatura catalana
Novel·lista, dramaturg, crític literari, assagista i traductor.
Vida i obra De formació autodidàctica, collaborà assíduament al “Diario de Tarragona” El 1924, en establir-se a Barcelona, es professionalitzà en les lletres crític de llibres a Revista de Catalunya , a D’Ací i d’Allà i a “Mirador” i redactor i crític de teatre a La Publicitat i “La Nau” Com a narrador publicà novelles on fa una anàlisi psicològica del món femení La clínica de Psiquis 1926 La Venus de la careta 1927 Com vaig assassinar Georgina 1930, d’un ambient eròtic i d’intenció psicològica Les cadenes d’Eva 1932, i Una nit 1935 les dues darreres tracten episodis sentimentals…
Agustí Esclasans i Folch
Agustí Esclasans i Folch
© Fototeca.cat
Historiografia catalana
Periodisme
Literatura catalana
Escriptor, periodista, crític i poeta.
El 1912, amb només setze anys, es feu càrrec del negoci familiar, l’estat ruïnós del qual l’obligà a liquidar-lo al cap de pocs mesos Treballà des d’aleshores com a mestre, corrector editorial, secretari de correspondència per a un magatzem d’importació i exportació, bibliotecari i empleat de banca Autodidacte, es decantà vers el periodisme, que des dels anys vint es convertí en la seva principal activitat professional, amb una forta inclinació per la crítica literària Influït per Eugeni d’Ors i Josep M López-Picó, collaborà especialment en La Revista des del 1921, els anys 1928-28 en La…
, ,
Josep Comas i Solà

Josep Comas i Solà
Astronomia
Astrònom.
De vocació precoç, a quinze anys ja li fou publicat un treball a la revista francesa L’Astronomie Es llicencià en ciències fisicomatemàtiques a Barcelona 1889 fou astrònom de l’observatori privat de Rafael Patxot a Sant Feliu de Guíxols des del 1896, i el 1901 ingressà a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, la qual li encarregà que dirigís la installació de l’ Observatori Fabra , la Secció Astronòmica del qual dirigí del 1904 al 1937 Ací i en el seu observatori privat, situat a la Villa Urània de la Via Augusta de Barcelona, dugué a terme importants treballs descobrí dos…
premi Joan Fuster
Premi literari en llengua catalana en la categoria d’assaig que s’atorga a València des de 1972.
Forma part dels premis Octubre de València Relació d’obres i autors guardonats 1974 Republicans i camperols revoltats , d’Alfons Cucó 1975 La vida valenciana , d’Ernest Lluch 1976 Pèls i senyals , de Dolors Bramon, Teresa Carnero, JAMartínez-Serrano, Màrius Garcia Bonafè i Vicent Soler 1977 Inquisició espanyola i cultura renaixentista al País Valencià , de Jordi Ventura 1978 Lingüística i qüestió nacional , de Sebastià Serrano 1979 desert 1980 desert 1981 Contra moros i jueus , de Dolors Bramon 1982 Fuster Portàtil , de Josep Iborra 1983 Les cendres de maig , d’Ernest Garcia 1984 Crítica…
Josep Maria Millàs-Raurell
Literatura catalana
Escriptor.
Vida i obra Director de L’Instant en la seva segona etapa, collaborà a La Revista , La Publicitat , D’Ací i d’Allà , Un Enemic del Poble , La Mainada , Esplai , Revista de Poesia , i Mirador , entre d’altres Tingué una breu trajectòria com a poeta, amb només tres llibres Primers poemes 1918, Trenta poemes 1919, i Tercer llibre de poemes 1922 Viatjà per Europa amb Carles Riba La seva primera comèdia, Les flames 1919, obtingué una menció honorífica al concurs convocat per l’Escola Catalana d’Art Dramàtic El 1921 publicà L’orb , drama amarat d’expressionisme negre, i la comèdia La…
,
tarantisme
Patologia humana
Manifestació histèrica convulsiva observada des del segle XV a diverses localitats de la Pulla (Itàlia), sobretot a Tàrent (d’ací el seu nom), atribuïda popularment a la picada de la taràntula i de la qual hom guaria per mitjà d’una dansa frenètica.
Al tarantisme hi ha associat l’origen de la tarantella
música de València
Música
Música desenvolupada a la ciutat València (País Valencià).
El document musical de més antiguitat conservat a la ciutat són les "epístoles farcides", espècie de trops que daten del segle XIII El primer acostament important entre el món religiós i el profà a la catedral valenciana es concretà en el Cant de la Sibilla , obra que s’insereix de ple en el món dels drames litúrgics medievals A la ciutat es representaven, a més, els tres misteris del Corpus Sant Cristòfol , Adam i Eva i Rei Herodes , l’origen dels quals ha de remuntar-se al final del segle XIV Durant el segle XV la música tingué una intervenció destacable en diversos esdeveniments de…
Nicolau Maria Rubió i Tudurí
Els jardins del palau de Pedralbes de Barcelona, dissenyats per Nicolau Maria Rubió i Tudurí
© Fototeca.cat
Arquitectura
Urbanisme
Botànica
Literatura catalana
Jardineria
Historiografia catalana
Arquitecte, dissenyador de jardins, urbanista i escriptor.
Vida i obra Fill del general d’enginyers Marià Rubió i Bellver i nebot de Joan Rubió i Bellver Establert a Barcelona, estudià a l’Escola d’Arquitectura, on obtingué el títol el 1916 i l’any següent guanyà la càtedra de jardineria de l’Escola de Bells Oficis de la Mancomunitat, de la qual fou expulsat el 1923 amb l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera El 1915 conegué l’arquitecte en cap dels parcs i jardins de París, Jean CN Forestier, que influí en la seva trajectòria professional i també fou deixeble de Francesc d’A Galí Fou professor d’arquitectura de jardins a l’Escola Superior…
, ,
Almenara

Municipi
Municipi de la Plana Baixa; una part important del terme és una continuació de la vall de Segó, al Camp de Morvedre, comarca de la qual aquest terme municipal és separat per l’assegador de Benavites.
L’altura del terme baixa de llevant a ponent seguint els darrers contraforts de la serra d’Espadà, amb una sèrie de turons que formen l’anomenada serra d’Almenara la Rodana, el puig del Castell, el puig del Sit La part oriental del terme és una plana que s’estén fins al mar, plana pantanosa a causa de les aigües que brollen de les últimes alineacions muntanyoses i inculta fins fa poc temps Ací es troba l' estany d’Almenara , conjunt de tres llacunes litorals molt pròximes entre si, utilitzades per a la pesca i la caça aquàtica tenen una longitud de 300, 275 i 125 m La costa és…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 21
- 22
- 23
- 24
- 25
- 26
- 27
- 28
- 29
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina