Resultats de la cerca

Després d’una formació humanística, s’inicià en la pintura Adoptà en la seva obra, testimoniatge plàstic del món actual, moltes de les possibilitats materials de l’art nou Són característiques les seves composicions bigarrades, plenes de rostres humans, elements calligràfics i inscripcions que defineixen la seva iconografia particular Plasmà l’obra en “cicles” Retaules de la gent 1956, Barques, Màquines 1957, I cicle de les Testes 1958, Testimonis, Empremtes, Paisatges concrets 1959-60, Abismes, Contemplacions espacials, L’home d’Hiroshima 1961, II cicle de les Testes 1962-63, Univers…

Escriví comèdies de bulevard amb intenció satírica Le Roi 1908, Primerose 1911, M Bretonneau 1914, etc Una gran part de la seva obra fou escrita en collaboració amb Robert de Flers

De família noble, estudià a París Fou vicari de l’arquebisbe de Bordeus Champion de Cicé 1781-92 s’exilià a Anglaterra durant la Revolució Francesa En tornar fou nomenat bisbe de Carcassona 1802-24 i administrador de la diòcesi d’Elna-Perpinyà, fins que, restablerta amb centre a Perpinyà, fou ocupada 1822 La seva actitud autoritària creà ressentiments al Rosselló, però el clericat acabà professant-li estimació

Nen prodigi, la seva mare fou el seu primer mestre de piano, i tocà per primera vegada en públic a quatre anys Més tard estigué sota el mestratge de L Marek, deixeble de F Liszt, i K Mikuli, deixeble de F Chopin, que l’introduïren en la gran tradició romàntica, i també estudià amb Anton Rubinstein Aquest bagatge el convertí en un dels grans intèrprets de l’obra de Chopin Residí a París, i a la fi de la Segona Guerra Mundial tornà a Polònia, on impartí classes al Conservatori de Poznan i al de Varsòvia És autor de set òperes, un ballet, un concert per a violí, una simfonia, dos poemes…

Vida Es donà a conèixer com a poeta i actor teatral abans de debutar en el cinema interpretant títols com ara Gente sin importancia 1950, José González de Ubieta Habitación para tres 1951, Antonio de Lara La pecadora 1954 i Camino cortado 1955, ambdós d’Ignasi F Iquino El ojo de cristal 1955 i Cuatro en la frontera 1956-57, ambdós d’Antonio Santillán Intervingué com a coguionista i actor en Trigo limpio 1962, I F Iquino i El reflejo del alma 1957, Maximo Giuseppe Alviani, i fou ajudant de direcció de Benito Perojo a Yo no soy la Mata-Hari 1949 i Sangre en Castilla 1950 Promotor, traductor i…

Vida Després de cursar estudis de dret i periodisme, el 1947 ingressà com a guionista a Ràdio Barcelona Allí participà en nombrosos i diversos programes, obtingué el premi Ondas per la radionovella Sin derecho a vivir 1953 i es feu molt popular amb l’espai de contes infantils Tambor, que es mantingué en antena del 1955 al 1972, amb un total de 7000 contes Autor d’obres teatrals, comèdies musicals i novelles, publicà articles periodístics en diaris i revistes com "Crítica" 1944-50 També traslladà la seva activitat literària al cinema, com a guionista de films produïts per Ignasi F Iquino en un…

Lluità a favor de Suècia en la guerra dels Trenta Anys Al servei de França, assolí el grau de tinent general 1655 Lluità en les batalles de Valenciennes 1656, Les Dunes 1658 i a Portugal, on rebé el comtat de Mertola 1665 El 1668 es naturalitzà francès Durant les guerres contra Carles III lluità a Flandes i el 1674 li fou confiat l’exèrcit del Rosselló, amb el qual penetrà al Principat i s’apoderà de Figueres 1675, atacà Girona, saquejà l’Empordà i recuperà el castell de Bellaguarda Fou creat mariscal de França per Lluís XIV, però com a protestant hagué d’emigrar a Portugal en ésser revocat l…

S'integrà en l’impressionisme sota la influència de Pissarro Participà en totes les exposicions del moviment, menys les del 1876 i el 1879 Exercí una lleu influència damunt Gauguin i Van Gogh És ben representat al Musée d’Orsay París

Fou deixeble d’Enric Granados i de l’Acadèmia Marshall, on més tard fou professor Dirigí el cor del Cercle Catòlic de Gràcia, i fou membre i professor de l’Institut de Cultura Musical de Barcelona És autor de cançons sobre texts de Carner Fred , 1926, López-Picó, etc, sardanes, com Desig 1926, música de cambra, etc El 1952 fundà el Trio Fluvià, del qual fou pianista i amb el qual actuà per tot Catalunya fins el 1959 Fill de Pius de Fluvià  i Borràs i nebot de Manuel de Fluvià , és pare de l’heraldista Armand de Fluvià

Fill d’ Armand de Fluvià i Vendrell Es llicencià en dret a Barcelona 1959 Amplià, revisà i acabà l’edició d’ El solar catalán, valenciano y balear 1968, dels germans García Carrafa Especialista en genealogies catalanes i en les dinasties comtals dels Països Catalans, obtingué el primer premi Arenberg de genealogia 1984 i fou membre de l’Académie Internationale d’Héraldique 1985, de l’Institut Internacional de Genealogia i Heràldica i de l’Instituto Salazar y Castro del CSIC President fundador de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigillografia, Vexillologia i…