Resultats de la cerca

Fins el 1970 tingué el nom de CICF perquè era exclusivament femenina Ha organitzat actes d’espiritualitat, conferències i cursets adreçats a un públic divers, amb el propòsit de divulgar els corrents doctrinals del catolicisme de caràcter avançat i d’arrelament a Catalunya Dedicat a la promoció cultural i professional de la dona, el CIC portà a la creació de la Institució Cultural del Centre d’Influència Catòlica

De contingut violentament anticenetista, preocupat sobretot per la pugna interna del partit, i molt poc sensible a la realitat catalana, el diari acabà desapareixent per consumpció, poc abans de la reunificació de les dues branques del PSOE a Catalunya En fou director Josep Vila i Cuenca, i hi escriviren, entre d’altres, Raimundo Morales Veloso, Joaquim Escofet, Desideri Trilles, Julián Zugazagoitia, Bruno Alonso i ARamos Oliveira

Fundador de diferents agrupacions corals, a partir del 1922 es feu càrrec de l’Orfeó Manresà A la capital del Bages desenvolupà una important tasca musical amb la creació dels Amics del Cant Gregorià de Manresa i de l’Escola Municipal de Música de Manresa, el 1932 Creador bàsicament d’una obra coral, realitzà algunes obres de cambra com el Septet per a instruments de vent i corda del 1920 Entre les seves peces corals destaquen La Passió, drama sacre per a cor i orquestra de corda , la Missa in honorem Beatae Mariae Virginis i Les campanes de Talló amb text de Soler i Escofet…

Fou promoguda per un grup de periodistes escindits de la revista Barça, en desacord amb l’orientació que el club volia donar a aquella publicació Carles Barnils en fou l’editor i tingué redactors com David Castillo, Juan J Castillo, Manuel Ibáñez Escofet, Antonio Saénz Guerrero, Ricardo Huerta i Francesc Peris Josep Morera Falcó i Horaci Seguí s’encarregaren dels reportatges fotogràfics i Joaquim Muntañola, de les pàgines d’humor Al juny del 1981 el número 847 anuncià la suspensió de la revista, però la capçalera fou venuda a Joan Gaspart i al setembre del mateix any la…

Fou creat el 1929 i el primer president fou Rafel Escofet Les primeres activitats foren de caràcter social, a través d’excursions que s’han mantingut durant tota la seva història El 1931 organitzà la primera prova de ciclocròs i creà un equip de competició El 1932 formà part del pilot de la Volta a Catalunya Passada la Guerra Civil, tornà a l’activitat el 1939 amb l’organització del Campionat de Gràcia Durant aquesta època també s’inicià el concurs de l’elegància en bicicleta i altres esdeveniments de caràcter lúdic El 1942 organitzà el primer Premi Campió de Campions i, el 1945…

Iniciat en la música a la seva vila natal, el 1900 ingressà en l’Escolania de Montserrat Fou deixeble de Manuel Guzmán en les matèries de piano, orgue i harmonia fins el 1907 El 1909 professà al monestir Continuà els seus estudis d’harmonia amb Ramir Escofet i els de contrapunt amb Anselm Ferrer El 1915 exercia de professor a l’Escolania i a partir del 1924, havent de suplir l’organista BM Vilar, es dedicà completament a l’orgue Rebé lliçons de Josep Muset i de Francesc Civil abans d’anar a París, on amplià estudis amb Joseph Bonnet, André Marchal i, especialment, Charles…

Estudià a la Universitat de Navarra i s’inicià professionalment com a redactor l’any 1965 a El Noticiero de Zaragoza , d’on fou expulsat per haver participat en una manifestació antifranquista 1968 Posteriorment, passà a Tele/Express  1970-77, del qual l’any 1973 esdevingué cap de la secció internacional i el 1975 cap de cultura Director del setmanari Primera Plana 1977, i altres revistes entre les quals cal citar Barça  1971-76, en la qual tingué com a mentor Manuel Ibáñez Escofet, també collaborà en el butlletí oficial del FC Barcelona L’any 1982 s’incorporà a La Vanguardia ,…

Com a periodista ha estat corresponsal a Brusselles i, posteriorment, de retorn a Barcelona, del diari perpinyanès L’Indépendant Autor d’una àmplia bibliografia, la seva obra combina crònica, biografia, entrevista, assaig, llibres de viatges i dietari El seu primer llibre publicat fou la biografia Frederic Escofet, l’últim exiliat 1979, i en el mateix gènere aparegueren Josep Pla, biografia de l’homenot 1990, sobre el qual publicà posteriorment La vida de Josep Pla a l’Empordà 1991, Les dones de Josep Pla 2001, Les preguntes pendents de Josep Pla 2006, Josep Pla sis amics i una…

Quedà inscrita a nom de l’aleshores president del club, Francesc Miró-Sans La publicació era de caràcter setmanal i donava una àmplia informació del club, amb una destacada part gràfica Els primers anys ajudà a promocionar la construcció del Camp Nou Hi collaboraren personalitats com Manuel Ibáñez Escofet, Josep Morera Falcó, Joaquim Muntañola, Juan José Castillo, Mas Casals, Enrique Fernández, Justo Conde o F Peris Vidal En morir Barnils el 1961, fou substituït pel seu germà Carles, collaborador de la revista sota el pseudònim de Be-uve El 1965 el gros de la redacció abandonà…

Deixeble de l’enginyer militar Joan d’Escofet, fou nomenat arquitecte de la ciutat de Barcelona i província el 1760, que construí la caserna de cavalleria de la plaça de l’Àngel, a Igualada, i el 1771 treballà a l’església de Roda de Ter L’any següent, juntament amb Josep Ribes, construí el palau del Duc de Sessa, al carrer Ample, i hom li encarregà la restauració de l’antiga Llotja de Barcelona , en la qual treballà fins a la mort La seva arquitectura és del més pur neoclassicisme francès Hom li atribueix, també a Barcelona, el palau Marc de Reus, a la rambla de Santa Mònica…