Resultats de la cerca
Es mostren 85 resultats
Oriol Tuñí i Vancells
Bíblia
Religiós i biblista.
Ingressà a la Companyia de Jesús el 1955 i el 1988 fou elegit superior provincial dels jesuïtes de Catalunya Es llicencià 1968 en teologia al Heythrop College d’Oxon Gran Bretanya i doctorà 1971 a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma i s’especialitzà en l’exegesi de Sant Joan Fou degà de l’antiga secció de Sant Francesc de Borja i des de l’any 2000 degà de la Facultat de Teologia de Catalunya És autor de La verdad os hará libres Juan 8,32 1973, que fou la seva tesi doctoral, El testimoniatge de l’evangeli de Joan 1980, Jesús y el evangelio en la comunidad joànica 1987…
Maties Delcor
Historiografia catalana
Prevere, exegeta, orientalista i historiador.
Vida i obra Fill de família molt pobra, un notable del seu poble natal, el marquès de Tilière, es feu càrrec de la seva escolarització S’inicià en la recerca amb Albert Salsas, que més tard li deixà la seva documentació i els seus treballs sobre la història de la Cerdanya Entre el 1943 i el 1948, es relacionà amb un altre erudit cerdà, mossèn Joan Sarrete Estudià filologia romànica a la Sorbona, exegesi bíblica i llengües semítiques a l’Institut Catholique de París i a l’École Pratique des Hautes Études a la Sorbona També fou pensionat a l’escola d’arqueologia de Jerusalem…
Abraham ben Meir ibn ‘Ezra
Literatura
Escriptor hebreu educat a Còrdova.
Fugí d’Al-Andalus amb motiu de la intolerància dels nou vinguts almohades i viatjà per Europa i per l’Àfrica del nord S'adonà del profund desnivell existent entre les aljames de la península i les de la resta d’Europa, i en els seus viatges es convertí en transmissor de la cultura científica àrab al nord i al centre d’Europa Escriví diverses obres en llatí, com els Fundamenta tabularum astronomicarum 1154, que és una recensió molt ampliada de les Tabulae Pisanae, i un Tractat sobre l’astrolabi planisfèric ~1160 Però la seva fama és deguda a les nombroses obres científiques, en hebreu, sobre…
Oscar Cullmann
Cristianisme
Teòleg luterà.
Estudià teologia i filologia clàssica a Estrasburg i a París fins el 1926 Fou professor d’exegesi i d’història de l’Església antiga a les facultats de teologia d’Estrasburg 1930, i Basilea 1938 i París 1953, i també a la Sorbona 1954 De les seves obres cal destacar Christus und die Zeit ‘Crist i el temps’, 1946, Petrus, Jünger, Apostel, Märtyrer ‘Pere, deixeble, apòstol, màrtir’, 1952, La Tradition 1953, Die Christologie des Neuen Testaments 1957, Katholiken und Protestanten 1958, Heil als Geschichte ‘Salvació com a història’, 1965, en les quals analitzà els punts culminants d’…
Fidel Fita i Colomer
Literatura catalana
Historiador i filòleg.
Jesuïta, el 1865 ensenyà exegesi i llengües orientals a Lleó, on publicà La epigrafía romana de la ciudad de León 1866 Amb l’expulsió del 1868, visqué un temps a França i, després de passar per Manresa i Banyoles, el 1876 s’establí a Madrid, on fou membre numerari 1879 i director 1911 de l’Academia de la Historia, membre de l’Academia Española que li encarregà de fixar els mots castellans procedents del germànic, l’hebreu, el sànscrit, el celta i el basc i de la de Bellas Artes de San Fernando, de la de Bones Lletres de Barcelona i dels instituts d’arqueologia de Berlín i Coïmbra…
sentit
Bíblia
Cadascuna de les maneres que la tradició cristiana distingeix de la interpretació de la Bíblia (exegesi).
Les més comunes són les corresponents al sentit literal , o històric , a l' allegòric , o espiritual , al ple i a l' acomodatici La pràctica pastoral i la teoria de la interpretació recolliren des de l’antigor dos corrents principals un, d’origen jueu, conegut amb el nom de midraš, i un altre, d’origen grec, l' allegoria , que els mestres alexandrins usaren també per a interpretar els mites pagans Del corrent del midraš , heretat a través del Nou Testament, la interpretació cristiana aprengué el sentit de la unitat de tota la història de la salvació, la qual cosa permetia de veure en les…
adventisme
Cristianisme
Doctrina comuna a diversos grups cristians segons la qual és imminent el retorn de Jesucrist al món per tal d’establir-hi el seu regne i menar aquell vers la seva fi.
Entre els seguidors de l’adventisme hi ha dues tendències els postmillenaris , que creuen que el regne de Déu es realitzarà mitjançant un procés gradual i que la segona vinguda de Crist s’esdevindrà després del millenari esmentat a l' Apocalipsi L’altre grup és constituït pels premillenaris , que es basen en el progrés social per esperar la segona vinguda abans del millenari i creuen que el regne de Déu començarà amb un cataclisme còsmic Una gran part d’adventistes pertanyen a aquest segon grup, i generalment hom considera l’adventisme i el premillenarisme com a sinònims L’adventisme preveu…
Frederic Raurell i Ges
Bíblia
Religió
Biblista.
Religiós caputxí 1949, llicenciat en ciències bíbliques i semítiques 1958-60 i doctor en teologia 1963 Ensenyà a l’escolasticat dels Caputxins de Sarrià i fou professor d’exegesi i hermenèutica a la Universitat Antoniana de Roma i a la Facultat de Teologia de Catalunya Fou membre fundador de l’Associació Bíblica de Catalunya, de la International Organization for the Study of the Old Testament i de la International Organization for Septuagint and Cognate Studies Codirector de la revista Estudios Eclesiásticos , hi publicà nombrosos estudis, alguns dels quals recollí, amb altres…
mort de l’home
Filosofia
Expressió filosòfica que indica que l’home no és etern.
Per a alguns filòsofs representa un bon resum de l’estat del pensament del s XX, de la mateixa manera que la mort de Déu representa la idea fonamental de la filosofia del s XIX Hom pot trobar aquesta sentència en les obres de dos filòsofs ben diferents, Heidegger i Foucault El primer utilitza aquesta expressió en l’obra Sein und Zeit ‘L’ésser i el temps’, 1927, tot i que de manera indirecta en el transcurs de la seva exegesi de les cartes del comte York Heidegger vol fer palesa la caducitat de la noció d’un subjecte separat del món —com s’esdevé com a mínim des de Descartes— i…
al·legoria
Literatura
Bíblia
Figura retòrica que consisteix a desenvolupar una imatge o successió d’imatges, de manera que expressin simultàniament un sentit directe i un altre de figurat, ambdós complets.
Es diferencia de la metàfora en el desenrotllament, més ampli i extens, que pot abraçar tota una obra, i en la seva finalitat, que no és inicialment estètica, sinó que amaga una intenció sovint didàctica o moral L’allegoria, abundant a totes les literatures primitives, constituí una de les fórmules freqüents als llibres de la Bíblia i a la tradició grega i llatina i, recollida pel cristianisme, desembocà a l’edat mitjana en un sistema coherent i tancat d’imatges i representacions —en són exemple el Roman de la Rose , les construccions allegòriques de Ramon Llull o la Divina Comèdia de Dant—…