Resultats de la cerca
Es mostren 589 resultats
Carlo Emilio Gadda
Literatura italiana
Escriptor italià.
Enginyer electrotècnic, treballà a l’Argentina, a França, a Alemanya i a Bèlgica El seu estil, violent i sagaç, li proporcionà un gran públic cap als anys quaranta De la seva producció es destaquen Meraviglie d’Italia 1939, Anni 1943, aplec d’articles periodístics, Adalgisa 1943, Novelle dal Ducato in fiamme 1953, on fa una dura crítica del feixisme, Accoppiamenti giudiziosi 1963, recull de contes amb valor líric, i La cognizione del dolore 1963 La seva millor obra és Quel pasticciaccio brutto di via Merulana 1957, on aconseguí la plenitud del seu estil una barreja d’elements…
Sánder Weöres
Literatura
Poeta hongarès.
Convençut de la crisi definitiva de la cultura europea, cregué descobrir les manifestacions de l’humanisme veritable en els mites arcaics i primitius, en les literatures i les filosofies orientals Amb la seva poesia volgué servir el retrobament de la “plenitud humana” Sotmeté els seus poemes a una elaboració formal rigorosa i aconseguí gran musicalitat i varietat rítmica Escriví un gran nombre de poemes destinats a infants, caracteritzats igualment per una fantasia atrevida i per solucions idiomàtiques i rítmiques enginyoses Bóbita , ‘Fada’, 1955 Ha a világ rigó lenne , ‘Si el…
Joan Rifà i Benet

Joan Rifà i Benet
© Arxiu Família Rifà
Pintura
Pintor.
Estudià a Barcelona, a Llotja i a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi 1949-55 i fou deixeble de Francesc Labarta Molt influït per aquest, les seves primeres obres són decoracions murals per a diverses esglésies de la plana de Vic 1956 S'interessà aviat per les possibilitats decoratives de la ceràmica, que explotà amb plenitud en els plafons del seminari de Vic 1958 Anys més tard l’aplicà, també, fora de l’àmbit religiós En aquest camp es mostrà molt més barroc i abstractiu que no pas en les pintures de cavallet i els dibuixos, que exposà per primera vegada l’any 1974 Aquestes…
Manuel Marín
Música
Orguener castellà.
Membre principal d’una família d’orgueners procedent de Logronyo -un familiar seu, Gaspar Marín ~1540 - d 1600, fou mestre d’orgues de la catedral d’Oviedo i bastí el de la seu d’Osca, entre d’altres-, treballà installat a Valladolid S’inicià amb l’orgue de l’església de la Santa Cruz de Medina del Campo 1583, i continuà amb els de San Juan d’Àvila 1590, San Martín, també de Medina 1591, monestir de La Concepción de Segòvia 1601, Medina de Rioseco 1607, San Lorenzo 1625 i monestir de San Pablo 1630 de Valladolid, entre els més importants Fou un dels constructors castellans més notables,…
José Verdalonga Romero
Música
Orguener castellà.
És el membre més sobresortint d’una nissaga de grans orgueners, actius durant quasi un segle 1746-1842, que, provinents de la província de Conca, residiren a Guadalajara, Madrid i Toledo Deixeble del seu pare i amb el mateix nom, José, juntament amb els seus germans Juan Francisco i Bernardo, el seu fill Valentín i el seu gendre Leandro Garcimartín, bastí, entre molts altres, els grans instruments de les seus de Toledo el de l’Evangeli, 1791, Sevilla el de l’Evangeli, 1816-31, Popayán Colòmbia, 1807, Àvila 1828 i Còria Càceres A més, restauraren o ampliaren els orgues no menys importants de…
art maia
Mosaic de pedra representant una serp de cascavell, trobat a la Casa de las Monjas de les ruïnes d’Uxmal, al Yucatán (Mèxic)
© Corel Professional Photos
Art
Art desenvolupat pels maies.
L’art maia, especialment l’arquitectura, constitueix un dels trets més importants de la cultura maia Gràcies al descobriment de l’anomenada falsa volta fou possible de cobrir els edificis amb pedra temples de Tikal, del període clàssic incipient i, en la plenitud del clàssic, temples i observatoris astronòmics magnífics i complexos, etc, decorats amb esplèndids relleus sobre estuc Palenque o sobre pedra Copán, famosos, així mateix, per les escultures Piedras Negras i les esteles commemoratives Quiriguá Cap al final de l’època clàssica, al sud del Yucatán, aparegué un nou estil arquitectònic —…
en si
Filosofia
Expressió que indica la realitat objectiva, material, en tant que és independent del subjecte humà i del seu coneixement d’aquesta realitat.
Consagrada per I Kant en la seva idea d’una cosa en si , que és el fonament del fenomen o cosa per a nosaltres i l’existència de la qual ha d’ésser afirmada, bé que la seva realitat, com a en si , mai no sigui objectivable ni conceptuable, la categoria de l’ en si és recollida per F Hegel tot significant el caràcter immediat i, per això mateix, no acomplert dialècticament del real, l’autèntica realitat i plenitud del qual esdevé tan sols —mitjançant la reflexió i negació del per a si— com a síntesi final de l’ en si i per a si Aquesta síntesi, d’altra banda, és afirmada com a…
acte sacramental
Teatre
Peça dramàtica en un acte, de caràcter al·legòric, l’objecte de la qual és l’exaltació de l’eucaristia.
Els personatges simbolitzen idees abstractes que plantegen, d’una manera discursiva, problemes d’abast teològic, amb un mínim d’acció en la seva època de plenitud, i gràcies especialment a l’obra de Calderón de la Barca, foren posades en joc unes tècniques molt evolucionades i una gran riquesa escenogràfica Destinada a ésser representada en la festivitat de Corpus Christi, fou el resultat d’una transacció entre el costum popular medieval de celebrar la diada amb representacions teatrals i les exigències de la reforma catòlica, tal com fou aplicada, després del concili de Trento,…
Ortodòxia
Títol que, basat en un concepte doctrinal (fidelitat als set primers concilis ecumènics anteriors a la separació de Roma, a diferència de les Esglésies nestorianes i monofisistes), designa el conjunt de les Esglésies orientals en comunió amb Constantinoble.
L’Església ortodoxa està organitzada al voltant de seus patriarcals patriarcat o d’esglésies sinodals, unides doctrinalment i litúrgicament, bé que amb una independència jurídica per respecte al patriarcat ecumènic de Constantinoble Després de la ruptura amb Roma Cisma d'Orient , dels mancats intents d’unió —concili II de Lió 1274 i concili de Florència 1439— i, sobretot, d’ençà de la caiguda de Constantinoble sota els turcs 1453, l’Ortodòxia s’anà desmembrant en múltiples Esglésies independents autocefàlia i Constantinoble anà perdent importància Avui, llevat d’una primacia d’honor, el…
armar cavaller
Història
Cerimonial en virtut del qual un aspirant era constituït cavaller, i que consistia essencialment en el cenyiment de l’espasa al neòfit pel padrí i el cop que aquest, amb el palmell de la mà, li donava a la nuca o a la galta.
La cerimònia, característica de l’estructura feudal franca de l’alta edat mitjana, apareix mencionada d’una manera precisa a partir de la segona meitat del s XI la intervenció de l’Església, a través de la benedicció de les armes i de l’aspirant, donà lloc a diversos rituals fins que al s XIII hom arribà a la plenitud del cerimonial A la corona catalanoaragonesa, el donzell o futur cavaller passava la nit a l’església en oració per vetllar les armes i prenia un bany purificador al matí següent, armat a punt d’entrar en batalla i amb el cap descobert, havia de presentar-se al rei…