Resultats de la cerca

Són característics de certes conques de sedimentació amb capes horitzontals o gairebé horitzontals Els cims dels relleus resultants són sovint tangents als estrats superiors de la capa dura restant

Les cèllules més externes es gelifiquen, però són substituïdes per l’activa divisió de la cèllula inicial pteridòfits o d’una part caliptrogen del meristema espermatòfits les de la part central solen contenir grans de midó, molt mòbils midó estatolític

Així, la conca de l’Ebre és l’avantpaís dels Pirineus

El relleu Dins el sòcol d’esquists paleozoics empastats de granit fins a una profunditat de milers de metres, es dreça a l’angle NE de la zona axial damunt les planes del Conflent i el Rosselló, d’una banda, del Vallespir i de l’Alt Empordà, de l’altra Els materials foren afaiçonats en una plana d’erosió damunt la qual actuà el glacialisme quaternari amb llengües glacials que davallaven fins als 1700-1600 m, l’acció de les quals és en part continuada per les grans esllavissades que s’originen en èpoques de pluges intenses, del cantó del Vallespir La carena principal, arrodonida, de…

Situada a l’actual regió turca de l’Anatòlia Central, és la zona de contacte amb l’altiplà central d’Anatòlia Des del punt de vista geològic, la regió fou sotmesa a una intensa activitat volcànica que donà lloc a cims d’altitud considerable mont Erciyas, 3916 m i que tingué com a resultat una gran abundància de dipòsits de lava i cendra L’erosió d’aquests materials formà un relleu singular, del qual els pilars coronats  en són els elements característics La qualitat tova del sòl volcànic hi afavorí, des de l’inici del seu poblament, una proliferació excepcional d’habitatges i construccions…

L’interior és constituït per un conjunt de formacions calcàries, amb sèries de plegaments, generalment NW-SE, fortament marcats per l’erosió fluvial Al límit SW hi ha el massís de Penyagolosa 1 831 m alt Cap a la costa hi ha una sèrie de blocs fallats que formen les serralades d’en Galceran, d’Alcalà i d’Irta, entre les quals hi ha valls paralleles, i amb la depressió central de Sant Mateu - les Coves - la Vall d’Alba La zona litoral és ocupada, al N, pel piedmont i el pla quaternari de Vinaròs-Benicarló, on van a morir els rius Cervol i de la Sénia, i, al S, per les muntanyes d’…

Forma un conjunt amb la cova de la Vila i altres cavitats de la zona, que geològicament tenen l’origen en els conglomerats resultants de les terres emergides fa uns 25 milions d’anys Els nombrosos rius i torrents que hi desembocaven donaren lloc a una zona d’alta concentració hídrica La filtració de les aigües subterrànies provocà com a resultat de l’erosió l’aparició de fissures i fractures en forma de coves En total, la gran cavitat natural, travessada per un riu subterrani, supera els 3,5 km de longitud de galeries Descoberta el 1853, no fou explorada fins un segle més tard, i hi tingué un…

Una serralada pot tenir grans dimensions l’Himàlaia o els Andes tenen milers de quilòmetres de llargada El conjunt del muntanyam presenta unes característiques bastant similars i dona al sistema una certa unitat Cal distingir una part principal, l’eix de la serralada, i una altra de secundària, formada per ramals sorgits del tronc principal Des del punt de vista tectònic segons Aubouin i d’altres, hom en distingeix dos grups fonamentals les serralades intracontinentals o intracratòniques i les serralades pericontinentals o pericratòniques Les primeres són formades damunt un crató o part molt…

Sol posseir un sotabosc vigorós d’arbusts i de lianes Les espècies dominants són de fulla dura, petita, lluent, d’un verd negrós Llur fullatge és persistent, de manera que l’aspecte de la comunitat amb prou feines varia en el curs de l’any L’alzinar és un exemple típic de la formació vegetal dels boscs esclerofilles subtropicals És la clímax principal de la part septentrional de la regió biogeogràfica mediterrània a les terres mediterrànies meridionals és, altrament, un bosc de muntanya Al defora de la regió mediterrània no fa mai la funció de clímax, però petits bosquets o grups d’alzines,…

El limfogranuloma veneri , o LGV , és una malaltia infecciosa d’origen bacterià que es transmet per mitjà de les relacions sexuals i que evoluciona amb abundant tumefacció dels ganglis limfàtics de la zona inguinal En els darrers decennis, la incidència del trastorn ha minvat notablement per raons desconegudes, però encara se’n presenten molts casos, en especial a Àsia, Àfrica i Amèrica del Sud —i molts menys al nostre medi—, sobretot en persones de vida sexual promíscua L’agent etiològic del LGV és la Chlamidia trachomatis , la mateixa espècie de bacteri causant del tracoma, quan s’estableix…