El limfogranuloma veneri, o LGV, és una malaltia infecciosa d’origen bacterià que es transmet per mitjà de les relacions sexuals i que evoluciona amb abundant tumefacció dels ganglis limfàtics de la zona inguinal.
En els darrers decennis, la incidència del trastorn ha minvat notablement per raons desconegudes, però encara se’n presenten molts casos, en especial a Àsia, Àfrica i Amèrica del Sud —i molts menys al nostre medi—, sobretot en persones de vida sexual promíscua. L’agent etiològic del LGV és la Chlamidia trachomatis, la mateixa espècie de bacteri causant del tracoma, quan s’estableix en les conjuntives oculars. El contagi es produeix de persona a persona, per contacte directe amb les lesions de la pell o les mucoses de les persones malaltes.
El trastorn evoluciona en tres fases. Durant la primera fase es produeix una petita úlcera, o erosió, en el punt d’inoculació, comunament el prepuci, el gland, la vulva, el coll de l’úter o la regió anal. La lesió sovint passa desapercebuda, perquè, a més d’ésser petita, és indolora i desapareix espontàniament al cap d’uns dies. En la segona fase, que sobrevé al cap de 2 o 6 setmanes, es produeix adenomegàlia, o augment del volum dels ganglis limfàtics, en la zona inguinal, que es van endurint, causen dolor i tendeixen a aglutinar-se, entre ells i amb els teixits veïns, formant canals anormals que drenen pus dels ganglis a la pell, la vagina o el recte. Durant la tercera fase —rara, si el malalt ha estat tractat—, a causa de l’enduriment dels ganglis es produeix una obstrucció al flux de la limfa, que, en quedar retinguda als vasos limfàtics dels genitals, pot causar-ne la tumefacció, l’atròfia de la pell i l’aparició d’úlceres al penis, la vulva o l’anus, que tendeixen a persistir indefinidament.
La diagnosi es pot deduir pel volum i les característiques dels ganglis limfàtics inflamats, i es confirma mitjançant la identificació del microorganisme, a partir d’una mostra de les secrecions uretrals, vaginals o rectals, o aspirant per punció una mostra del líquid contingut pels mateixos ganglis limfàtics.
El tractament consisteix en l’administració d’antimicrobians de diversos tipus, com ara sulfamides o eritromicina, durant dues setmanes o més. Com en la resta de les malalties de transmissió sexual, és important que el pacient comuniqui la malaltia a les persones amb qui hagi mantingut contactes sexuals, en aquest cas durant els darrers mesos, per tal que també pugui diagnosticar-se i tractar-se, i alhora descartar la sífilis.