Resultats de la cerca
Es mostren 570 resultats
Frederic Marès i Deulovol

Frederic Mares i Deulovol
© Fototeca.cat
Escultura
Museologia
Educació
Història
Escultor, erudit, col·leccionista i pedagog.
Format a Llotja i al taller d’Eusebi Arnau Viatjà pensionat a Roma, Florència, París i Brusselles En esclatar la Primera Guerra Mundial tornà a Barcelona, on obrí taller Dedicat de manera gairebé exclusiva als encàrrecs, que començà de rebre a partir del 1918, aviat es convertí en un dels més destacats conreadors de l’estatuària monumental a Catalunya i, en general, a l’Estat espanyol També té obres a l’Amèrica del Sud Intervingué en diverses de les realitzacions dutes a terme arran de l’Exposició Internacional del 1929 Entre els monuments que efectuà, dins un característic classicisme, cal…
Castell de Mata o de Mataró
Art romànic
Tot i que el topònim del lloc apareix esmentat en la documentació al segle X, no és fins a la següent centúria que trobem les primeres mencions del castell Així consta que l’any 1042, Adaleis, filla d’Ermemir i esposa de Guillem de Castellvell, vengué al seu fill Ramon diversos territoris maresmencs, entre els quals figura el “ kastrum que dicunt Mata ubi dicunt lavaneres ” A partir d’aquest moment i tot al llarg dels segles XI i XII, es documenten com a senyors del castell de Mata la família Castellvell Un altre membre d’aquest llinatge, Bonfill Guillem, l’any 1062 convingué amb el seu nebot…
Castell de Vacarisses
Art romànic
El castell de Vacarisses, situat al bell mig de la població, s’esmenta documentalment al segle XI El 1021 en el testament sacramental de Bernat Tallaferro apareix aquest castell com un més dels castells que Bernat deixa al seu fill, Guillem Tot just dos anys més tard, la comtessa Ermessendis empenyorà el castell de Vacarisses, entre d’altres, al seu fill Berenguer Ramon I A mitjan segle XI el comte de Barcelona donà aquest castell de Vacarisses al senescal Guillem Ramon, que passà aleshores a cognominar-se de Vacarisses posteriorment canviaria aquest cognom pel de Montcada Aquest Guillem…
El cap de Barbaria
El cap de Barbaria, amb l’antiga talaia i els alts penya-segats calcaris que el delimiten Ernest Costa El cap de Barbaria 29, entre els principals espais naturals de les Pitiüses L’extrem meridional de les Balears és constituït l’àrid i pedregós vèrtex sud-occidental de Formentera És el cap de Barbaria, o simplement el Cap dels formenterins Es tracta d’un altiplà elevat, que es correspon a la característica plataforma vindoboniana, que aflora també als migjorns de Mallorca i Menorca És la contrada menys habitada de l’illa, fenomen explicable per la pobresa dels seus sòls, molt pedregosos i…
Altres illots menorquins
L’illa d’Es Porros, a ponent del cap de Cavalleria, resta totalment exposada a l’acció de la tramuntana i a una Intensa influència marina Yves Hennechart Altres illots menorquins 23, entre els principals espais naturals de Menorca A la costa menorquina els illots no són gaire abundants N’hi ha un grup dins del port de Maó, alguns a la part central de la costa de Sa Tramuntana, l’illa de l’Aire, al sud-est, i alguns esculls a la costa de migjorn Els del port de Maó Plana, del Rei han estat severament transformats per l’home, i no els resta més que alguns vestigis de la seva vegetació anterior…
Orpesa
Orpesa
© Fototeca.cat
Municipi
Municipi de la Plana Alta, a la costa.
És accidentat al seu sector meridional per la serra d’Orpesa 418 m alt, prolongació vers l’Est de la serralada del Desert de les Palmes, que arriba al mar en espadat formant el cap d’Orpesa o punta de les Llances , promontori de 29 m on s’aixeca el far d’Orpesa aquest tanca pel N la platja d’Orpesa i limita pel s la platja de les Amplàries, sorral ample i ple de còdols al S de la petita badia que forma la platja d’Orpesa la costa és alta fins a arribar, prop de Benicàssim, al sector arenós del s de la torre de Bellver El sector nord del terme és format per una plana, antigament coberta d’…
Josep Antoni Llinàs i Carmona
Arquitectura
Arquitecte.
Titulat el 1969 a l’ Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona ETSAB, entre el 1970 i el 1989 hi exercí la docència a la càtedra de Rafael Moneo En 1983-88 fou professor a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès, i en 1997-2003 a l’Escola d’Arquitectura de la Salle de la Universitat Ramon Llull de Barcelona, i ha estat també professor invitat en diverses universitats Dels seus projectes sobresurten un bloc d’habitatges a Berga 1977 el Centre d’Assistència Primària de Ripollet 1985 la Biblioteca de Vila-seca 1986 la biblioteca i els departaments de l’Escola d’Enginyers…
Rafael Vallbona i Sallent

Rafael Vallbona i Sallent
Periodisme
Literatura catalana
Esport
Periodista, escriptor i guionista de ràdio i televisió.
S’inicià amb la poesia, gènere en el qual ha continuat publicant posteriorment de manera espaiada Els seus primers reculls poètics, Inventari de límits 1979, premi Marià Manent i Balades d’espeed, poemes destrossats 1986, tracten d’alguns mites de la modernitat Sabates italianes 1987 donà forma literària a guions de ràdio Amb els reculls Encara queda el blues 1998 i Al Raval 1999 obtingué els premis Ciutat de Tarragona i Rosa Leveroni, respectivament L’any 2006 publicà Les habitacions on visc Apostà per la narrativa amb la novella Fora de joc 1988, a la qual seguiren les narracions de …
, ,
Averrois

Averrois, segons Andrea di Bonaiuto al fresc del 1365 El triomf de sant Tomàs a l'església de Santa Maria Novella (Florència)
Filosofia
Nom amb el qual fou conegut als Països Catalans Abū-l-Walīd Muḥammad ibn Rušd, filòsof, jurista, metge i astrònom àrab andalusí.
Membre d’una família de juristes malequites, estudià medicina amb Abū Ga'far de Trujillo, i filosofia amb ibn Ṭufayl De jove anà al Magrib, on intervingué activament en la política cultural dels almohades Presentat ~1169 per ibn Ṭufayl al califa Yusuf, aviat gaudí de la seva amistat i fou noment cadí de Sevilla Quan ibn Ṭufayl renuncià al càrrec de metge de la cort 1182, Averrois el substituí i es mantingué en el càrrec fins que el 1195 el nou califa, Ya'qub al-Manṣur, li retirà, per raons desconegudes, la protecció amb què l’havia afavorit al principi del seu regnat Condemnat més tard per…
Maria Carme Roca i Costa

Maria Carme Roca i Costa
©
Literatura catalana
Escriptora.
Nascuda al Barri Gòtic barceloní, escenari freqüent en les seves novelles, es llicencià en filosofia i lletres, especialitat història, i en filologia catalana, especialitat literatura, per la Universitat Autònoma de Barcelona Posteriorment exercí la docència com a professora d’història i de llengua catalana durant dotze anys, després dels quals es dedicà a la creació literària El 1997 publicà el seu primer llibre, la novella juvenil Qui és el penjat , gènere que, juntament amb l’infantil, ocupa una part important de la seva abundant producció literària, i que continuà, entre d’altres, amb…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 27
- 28
- 29
- 30
- 31
- 32
- 33
- 34
- 35
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina