Resultats de la cerca

Vida i obra Fou un dels més importants defensors del regionalisme i membre actiu d’associacions culturals, professionals i ciutadanes Es graduà en medicina i cirurgia el 1875 i encetà després una prestigiosa carrera de metge a Sedaví, i, més tard, a la ciutat de València Desenvolupà una tasca encomiable en l’epidèmia de còlera del 1885, que li fou reconeguda amb la medalla d’or i la distinció de soci de mèrit de l’Institut Mèdic Valencià Viatjà per gran part d’Europa per estudiar l’organització de l’assistència mèdica, fou pioner de l’otorrinolaringologia i promogué l’assistència als sordmuts…

Vida Passà la guerra civil a França i a Itàlia Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, estudià també a la Sorbona París S’inicià en el món cinematogràfic com a director del Cineclub Universitari de Barcelona 1955-56 El 1959 rodà el curt documental Costa Brava , que de fet era el pilot d’una sèrie televisiva que no reeixí En 1963-64 escriví i dirigí amb Vicente Aranda el llarg Brillante porvenir Després coescriví i feu de coguionista dels treballs de Jaime Camino, Mañana será otro día 1967, en què a més feu de director Jurtzenka Un hivern a Mallorca Jurtzenka Un invierno en…

Llicenciat en filologia romànica per la Universitat de Barcelona 1970, fou collaborador de la Gran enciclopèdia catalana 1969-71 i, al mateix temps, assistí a les classes de Joaquim Molas als Estudis Universitaris Catalans, que influïren decisivament en la seva formació El 1970 fou lector de llengua espanyola i de llengua catalana a la Universitat de Durham L’any següent s’incorporà a la Universitat Autònoma de Barcelona UAB com a professor de literatura catalana contemporània i, després de doctorar-s’hi 1983, el 1988 esdevingué catedràtic d’aquesta matèria A la mateixa UAB fou director del…

Desenvolupament enciclopèdic Els primers contactes amb vista a la seva creació tingueren lloc els anys 1989 i 1990, i la idea quallà a l’abril del 1991, amb la celebració del Primer Congrés de Centres d’Estudis de Parla Catalana, a Lleida En aquest curt període de temps, la Coordinadora ha viscut diverses fites en un afany de consolidar-se i d’esdevenir un referent Al juny del 1993, a l’assemblea de Valls, s’elegí la primera junta directiva, en substitució de la provisional que havia conduït el procés constituent, i s’escollí Mercè Renom com a presidenta També s’establiren dues seus l’una a l…

Bibliografia Fonts impreses Alonso Garcia, G Los maestros de la Seu Vella de Lleida y sus colaboradores , CSIC, Lleida, 1976 Argilés i Aluja, C «Notes sobre els pintors lleidatans dels segles XIV i XV segons els Llibres d’Obra de la Seu Vella», Analecta Sacra Tarraconensia , vol68, 1995, pàg77-104 Barcelona, M de «La cultura catalana durant el regnat de Jaume II», Estudios Franciscanos , vol91, 1990, pàg213-995 vol92, 1991, pàg127-245 i 383-492 Blanch, J Archiepiscopologi de la Santa Església Metropolitana i Primada de Tarragona , 2 vol , Tarragona, 1985 Cabezudo Astrain, J «Nuevos documentos…

Ha estat conegut amb els noms de Sant Llorenç d’Ares, de l’Espinalt o de la Roca Hi romanen importants restes del castell i de l’església de tipus romànic És documentat des del 1068 Entre el 1201 i el 1209 hi havia una comunitat o capítol de caire clerical a l’església de Santa Maria de Sant Llorenç, regida pel prior o ministre Simó El 1648 hi havia a l’església de Sant Llorenç un priorat de monges cistercenques, segurament filial de Vallverd, a Tragó, d’història desconeguda

L’antic castell d’Heures fou llegat a l’església de Vic el 1032 pel comte Berenguer Ramon I Els cavallers Heures es destacaren en la història comarcal fins el 1229, que entroncaren amb els Santaeugènia El lloc passà al s XV en poder del mercader Bernat Sala i adoptà el nou nom La torre de Sala-d’heures fou minada el 1938, durant la guerra civil, quan ja s’havia construït un modern casal neoromànic al seu costat Resta l’antiga capella s XII de Sant Joan de Sala-d’heures

El 845 hi fou signat el tractat de Saint-Benoît-sur-Loire entre Carles el Calb i Pipí II, pel qual aquest recobrava l’Aquitània, mutilada però del Poitou, Saintonge i Angoumois cedits a Rainulf I d’Alvèrnia Del seu escriptori eixiren cròniques, precioses per a la història dels segles X-XII L’església, començada el 1070 i acabada al segle XIII, és un dels més bells exemplars romànics Destruït per un incendi el 1562, ha estat gairebé reconstruït 1936 i d’ençà del 1947 hi ha installada una comunitat benedictina

Existia ja el 902 i tingué història activa fins a les guerres remences 1465 Al seu costat s’aixeca l’antiga parròquia de Sant Martí Xic o Sant Martí del Castell Fou de diferents famílies els Voltregà, els Orís i els Cabrera, fins que el 1379 passà a la mitra de Vic, que el posseí, juntament amb la baronia de Sant Hipòlit, fins al s XIX Pertanyien a la seva demarcació els actuals municipis de Sant Hipòlit de Voltregà, Santa Cecília de Voltregà, les Masies de Voltregà i Sant Martí de Sobremunt

Centre comercial, mercat agrícola cereals, vinya i nucli industrial mobles, maquinària, vidre, fertilitzants, destillació d’alcohols Nus de comunicacions ferrocarril i carretera amb línies a Gènova, Milà i Torí Té notables monuments dels s XVIII-XIX Pinacoteca Ha estat un punt estratègic en la història militar del nord d’Itàlia Construïda en 1164-67, adoptà el nom actual en honor del papa Alexandre III, cap de la Lliga Llombarda Fou assetjada i destruïda per l’emperador Frederic Barba-roja el 1174 Sota la dominació francesa 1796-1814 fou capital del departament de Marengo