Resultats de la cerca

El 1644, després de llargues investigacions i de fer alguns assaigs previs, publicà la seva obra fonamental sobre Catalunya La Catelogne françoise où il est traité des droits que le Roy a sur les Comtez de Barcelonne et de Roussillon et sur les autres terres de la Principauté de Catelogne El treball, aparegut en plena guerra dels Segadors, és un tractat dels drets històrics de França sobre Catalunya, per tal de justificar-ne el “recobrament” realitzat mitjançant la intervenció militar francesa del 1641 Després d’una introducció on posa en qüestió la veracitat dels historiadors espanyols, en…

El director n’és Jorge Soler Publicada majoritàriament en castellà, però amb articles i algun número en català, la revista abraça un ampli i divers camp temàtic, des de la història i la literatura, a l’economia, l’ecologia, l’urbanisme, l’art i la cultura en general Ha publicat diversos números monogràfics, entre els quals destaquen els consagrats a la guerra civil 1986, l’arqueologia industrial 1989, Joan Valls 1990, l’exili 1991, Joan Fuster 1992, les avantguardes 1993, el teatre a Alacant 1994, el franquisme 1995, Juan Gil-Albert 1996, el centenari del cine a Alacant 1997, Enric Valor 1997…

Vida A dotze anys començà d’aprenent de fuster als estudis Orphea Film, i anà ascendint fins a arribar a ajudant de càmera d’operadors com Josep Gaspar i Ra-mon de Baños Tot i el seu tarannà republicà, quan obriren les dependències del No-Do a Catalunya hi entrà com a càmera, fins el 1955, any en què marxà a Mèxic Allí rodà documentals amb Luis Alcoriza i Carlos Velo, dos directors pròxims a Luis Buñuel, també exiliats a Cuernavaca Cinc anys més tard tornà a Catalunya, on treballà de segon operador a la factoria Iquino, amb obres com ara Botón de ancla en color 1960, Miquel Lluch, i de…

Anteriors a l’època colonial, són remarcables la civilització megalítica de San Agustín i les orfebreries quimbaya i txibtxa L’art colonial de Colòmbia, a diferència del d’altres països llatinoamericans, representa una ruptura amb la tradició artística ameríndia Hom en troba manifestacions interessants en les ciutats fundades pels castellans, sobretot a la capital, Bogotà catedral, començada al segle XVI convent de San Francisco, segle XVI temples de la Compañía de Jesús, de San Agustín i del Sagrario, tots tres del segle XVII, i a Popayán església de…

L’ofici d’impressor es difongué a Barcelona i a València a la segona meitat del segle XV, vinculat especialment a famílies converses El 1491 es formà a Barcelona, amb autorització reial, una confraria sota l’advocació de Sant Joan ante Portam Latinam De fet, moltes impremtes eren propietat de mercaders, nobles i eclesiàstics, per tal com constituïen un sector dinàmic que atreia capital Al segle XVII els impressors o estampers desitjaven la creació d’una corporació professional i cívica, però toparen amb els privilegis dels llibreters llibreter, que volien monopolitzar el mercat del llibre Una…

Prengué el nom de la baronia d’Ayerbe , que el rei creà per a ell El succeí el seu fill Pere II d’Ayerbe i de Cervera mort el 1318, senescal d’Aragó, casat primer amb María Fernández de Luna i després amb Violant de Ventimiglia amb la qual tingué dues filles Constança d’Ayerbe i de Ventimiglia , morta soltera el 1319, i Maria d’Ayerbe i de Ventimiglia morta el 1348 que es casà amb Pere Cornell, baró d’Alfajarín No és segura la filiació dels Ayerbe a la mort sense fills legítims mascles de Pere II Semblen fills illegítims seus Sanç López d’Ayerbe mort el 1357 arquebisbe de…

Sembla que el primer personatge històricament comprovat és Ennec I de Biscaia mort vers el 1077, fill de Lope Velázquez i anomenat Ezquerra , que fou comte i senyor de Biscaia, Durango i Nájera El seu net Dídac I de Biscaia , dit el Blanc mort el 1124, poblà Haro i és el primer que adoptà aquest nom com a cognom Diego López de Haro El seu net Dídac II de Biscaia  el Bo fou germà de Llop , que es casà amb Miracle d’Urgell, senyora d’Almenara, filla del comte Ermengol VII El senyor Dídac III de Biscaia , net de Dídac II, es casà amb una Montcada, Constança, filla del vescomte Guillem II de…

En foren artífexs, sembla, el confessor del rei, Gaspar Ferreres, i els consellers Lluís Setantí i Joan Mateu posà fi pràcticament a la guerra contra Joan II, malgrat que no tot el Principat s’havia rendit, l’exèrcit francès ocupava els comtats de Rosselló i Cerdanya i el comte de Pallars mantenia la rebellió contra el rei La capitulació posava terminis per a adherir-se a tots els habitants del Principat i als castells i les forces que encara mantenien la bandera del rei Renat Atorgava perdó general i autoritzava el lloctinent Joan de Calàbria i els seus parcials a sortir de la…

Fill de Basili Güell i Puig-rubí i de Josepa Partegàs i Miquel, féu estudis primaris a Teià El 1886, emigrà a El Salvador, on vivia la seva germana Laura -nascuda també a Barcelona-, que hi tenia una llibreria Durant cinc anys aprofundí la cultura literària i va fer un curs de tenidoria de llibres Passà a Costa Rica el 1901 i aviat treballà al diari “La República”, propietat de César Nieto Díez, casat amb Conxita Casabò i Güell, cosina germana de Güell S'hi formà com a periodista En vendre el seu sogre “La República” , s’installà amb la família a Puntarenas, on treballà en comptabilitat i en…

El lloc de Vilafortuny és consignat per primera vegada el 1152 en la donació del lloc de Cambrils que atorgà el comte Ramon Berenguer IV a Ponç de Regomir Entre les afrontacions del terme de Cambrils s’esmenta a llevant l’honor de Guillem Fortuny L’església de Vilafortuny és documentada des del 1194, en què és una de les esglésies de l’arxidiòcesi que apareix en la butlla que el papa Celestí III adreçà a l’església de Tarragona En aquest document es puntualitza que l’església parroquial de Vilafortuny era de la preceptoria o pròpia del preceptor de la catedral Els anys 1279 i 1280 el rector…