Resultats de la cerca

Ensenyà i exercí la medicina a Montpeller, on destacà per les seves preocupacions iatroquímiques anàlisi de la saliva, de la sang, etc i pels seus coneixements anatòmics L’any 1685 publicà Neurologia Universalis , i féu una sèrie de descobriments morfològics que porten el seu nom centre oval, vàlvula de Vieussens, etc

Residí alguns anys a Toledo el 1286 retornà a Barcelona i, finalment 1300, es traslladà a Montpeller, on morí al cap de pocs mesos Escriví diverses obres talmúdiques, la més coneguda de les quals és el Llibre de la iniciació , que comprèn 613 preceptes mosaics i assenyala els ritus per a llur compliment

Féu expedicions botàniques al nord d’Àfrica, i els seus estudis més importants tracten de problemes de bioclimatologia, morfologia vegetal, paleobotànica i sistemàtica botànica Fundà a Montpeller el Centre d’Études Phytosociologiques et Écologiques, que d’ençà del 1979 porta el seu nom Les seves obres més conegudes són Les plantes fossiles dans leur rapport avec les végétaux vivants 1944 i Traité de Botanique 1960

Radicat a Montpeller des del 1829, on fou organista Amic de Mendelssohn i Schumann Viatger romàntic, collaborà amb el baró Taylor Entre els seus llibres sobresurt Souvenirs d’un voyage d’art à l’île de Majorque 1840, molt illustrat, que aplega les visions d’un viatge fet durant la tardor del 1839, publicació que motivà que George Sand recollís les experiències del seu viatge a l’illa anterior al d’ella

Diplomat per l’École des Hautes Études Commerciales 1961, doctorat en lletres especialitat d’història el 1968 i en dret el 1969 per la Universitat de París Nanterre, aquest any obtingué l’agregació en dret a la Universitat de Montpeller Després de militar a l’extrema esquerra, el 1969 ingressà al Parti SocialisteSFIO Parti Socialiste , pel qual el 1973 fou diputat a l’Assemblea Nacional, càrrec en el qual fou reelegit amb interrupcions en 1978-81 i 1993-97 fins el 2002 Del 1973 al 1986 fou vicepresident del Consell Regional de Llenguadoc-Rosselló Fou també representant de l’…

Fou professor a les universitats d’Estrasburg 1859-62 i de Montpeller 1862-69 Publicà diversos treballs sobre literatura castellana i un Essai sur l’histoire de la littérature catalane 1857, on mostrà la diferència, des de l’origen, entre el català i l’occità Féu estudis sobre els límits de la invasió cèltica i d’etimologia catalana Escriví tres novelles en francès Fou un dels fundadors i el primer president de la Société pour l’Étude des Langues Romanes 1869, destinada a l’enaltiment de les llengües occitana i catalana

Inicià els estudis de dret a la Universitat de Cervera Participà en la primera guerra Carlina i s’exilià el 1840 Es doctorà en dret civil i canònic a la Universitat de Bolonya i residí a Montpeller, on exercí d’advocat, i a Nàpols, on fou conseller del pretendent carlí Carles VI Com a membre del consell privat del pretendent Carles VII, assistí a l’assemblea de Vevey 1870 Fou un partidari exaltat del legitimisme, tema sobre el qual publicà nombrosos opuscles, entre els quals Le droit legitime au trône de Saint-Ferdinand 1845 i Oh Roma feliz 1860

Filla d’Alfons III de Catalunya-Aragó, fou promesa el 1325 a Jaume III de Mallorca en un intent de solució del conflicte amb el regne mallorquí el matrimoni se celebrà el 1336 Retinguda des del 1342 pel seu germà Pere III de Catalunya-Aragó a Barcelona i després a Girona i a Montblanc, compongué, sembla, una delicada dansa inspirada per l’enyorament del marit absent coneguda per Cançó de la reina de Mallorques , que obtingué molta difusió i fou incorporada a la versió catalana del Decamerone feta el 1429 Morí poc temps després de reunir-se amb el seu marit a Montpeller Deixà dos fills, Jaume…

Fou membre de l’Institut de France, professor a la Universitat de Montpeller i director de la “Revue des Langues Romanes” Des de la seva tesi sobre La Dissimilation consonantique 1895 fins al seu gran Traité de phonétique 1933, Grammont treballà per establir els principis generals del canvi fonètic, tot trencant amb la tradició atomista i filològica de la fonètica històrica Hereu dels neogramàtics i alhora deixeble de Saussure, considerà les llei fonètiques com a universals que actuen en el quadre sistemàtic propi de cada llengua particular Tot i que s’oposà a la fonologia…

Fou metge de Pere III de Catalunya-Aragó i dels papes Urbà V, Gregori XI i Climent VII d’Avinyó És autor de diverses obres mèdiques, en llatí, com els tractats Contra epidimiam 1370, De pestilentia 1376, Ad anathomicam compositionem oculorum intelligendam, De calculos in vesica, el Secretarius practicus medicinae 1378, per encàrrec de Carles V de França, i un comentari al llibre quart del Cànon d’Avicenna Traduí, de l’àrab al català, el Llibre de la figura de l’ull, tractat d’oftalmologia d’Alcoatí Sulaymān ibn Ḥārit-al-Kuwatī, toledà del segle XII, editat per Lluís Faraudo i de Saint-Germain…