Resultats de la cerca

Començà a treballar dins el teatre d’afeccionats, i ingressà com a professional a la companyia de Josep Santpere, amb qui interpretà diversos vodevils, com Les píndoles d’Hèrcules , que obtingué un gran èxit Atreta per un teatre més ambiciós, estrenà Andrònica 1910 i La reina jove 1911, d’Àngel Guimerà, que representaren la seva consagració definitiva Dedicada també al cinema, entre 1909 i 1915 intervingué en una sèrie de films a Barcelona El 1914 passà a Madrid, on es convertí en la primera figura del teatre castellà, en el qual imposà autors que venien a combatre el teatre postbenaventí,…

Els personatges, antiheroics, s’expressen en un llenguatge resultant d’una recreació estilística de la parla popular i colloquial, i l’acció, sovint feta de situacions extremes, ofereix allusions constants a la realitat social i política del moment, com en Luces de Bohemia 1920, Tirano Banderas 1926, la trilogia d' El ruedo ibérico 1927 o Martes de carnaval 1930

Desenvolupament enciclopèdic L’obra ha tingut cinc edicions amb variants que han modificat les narracions o bé n’han augmentat el nombre Així, els vint-i-set contes de la primera edició foren ampliats amb quatre de nous a la segona 1950 En la tercera 1975, hi inclogué una narració que funciona a mode de proemi “L’home jove i el vell”, on l’autor dramatitza la història textual del llibre i la seva evolució com a escriptor El recull, tal com el presenta revisat després de les successives edicions, no és exactament el mateix que el del 1935, ja que Espriu no es limità a polir-lo formalment, sinó…

Vida Format musicalment amb el seu pare des de la infantesa, continuà la seva formació al Conservatori del Liceu, on estudià violoncel amb J Raventós i B Gálvez, i piano amb JB Pellicer i Frank Marshall Des de molt jove exercí com a violoncellista a l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu i a l’Orquesta Simfònica de Barcelona A la Banda Municipal de Barcelona, reorganitzada pel seu pare des del 1914, hi obtingué una plaça de percussió i teclat el 1926, i el 1932, guanyà per oposició el càrrec de sotsdirector El 1931 es feu càrrec de l’Orquestra Simfònica de Girona, amb la qual…

S’inicià en la música amb el seu pare, Jordi Soler Bachs, i posteriorment feu estudis de guitarra al Conservatori Superior de Música de Barcelona i amplià cursos de guitarra amb Gracià Tarragó Treballà encara la guitarra amb Stephen Murray a Londres 1968 Amb una sòlida formació, influït per la música clàssica i les avantguardes, conreà l’estètica flamenca amb Manuel Molina, Diego del Gastor 1971, Juan el Camas i Joselero de Morón Més tard alternà amb Taj Mahal 1972 i amb Léo Ferré 1981, amb qui enregistrà dos discos a Itàlia De molt jove participà en grups com Els Xerracs i Pic-Nic, i…

Vida i obra Net d’ Adolf Marsillach i Costa i fill del periodista Lluís Marsillach Estudià dret a la Universitat de Barcelona i parallelament s’inicià com a actor 1946 en el quadre escènic de Ràdio Barcelona i el Teatre de Cambra de Barcelona El 1950 fou contractat pel Teatro Nacional María Guerrero de Madrid, ciutat on s’installà i desenvolupà la major part de la seva carrera El 1955 retornà temporalment a Barcelona per debutar com a director d’escena al teatre Windsor Posteriorment formà companyia pròpia 1956, dirigí el Teatro Español de Madrid 1965, fundà el Centro Dramático Nacional 1978…

Són més de mil les versions del mite —la majoria teatrals— i suposen una gran diversitat d’interpretacions, segons l’època, el país i l’autor de cada versió El nom, els trets característics i la primera configuració literària del personatge són atribuïts a Tirso de Molina a El Burlador de Sevilla y Convidado de Piedra 1616 l’obra, de finalitat moralitzadora, escomet contra un tipus molt corrent a l’Espanya, ja decadent, del s XVII Conté dos temes que es repetiran en totes les versions de Don Joan el del llibertí o burlador , i el del càstig final Quant al primer, en són precedents literaris…

Cursà filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, sociologia i filosofia a Heidelberg i ciències teatrals a Colònia, i es doctorà en filosofia 1973 Fundà i dirigí l’Agrupació de Teatre Experimental 1953-56, d’abast universitari, i, amb Miquel Porter i Moix  creà el grup experimental Teatre Viu  1956-59, que s’integrà, el 1957, dins de l’ Agrupació Dramàtica de Barcelona , on el 1959 dirigí Tu i l’hipòcrita , de Maria Aurèlia Capmany i Farnés, i Ball robat , de Joan Oliver i Sallarès El 1960 fundà, amb Maria Aurèlia Capmany, l’ Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual  EADAG, que dirigí fins a…

Vida Cursà estudis de ciències econòmiques abans d’entrar al món del disseny sota el guiatge de Carles Riart, amb el qual fundà l’Estudi Gris En solitari inicià una producció que derivà en l’exposició Taules 1973 en la collecció de 200 fotografies Polaroid 1975, sala Vinçon i en el llibre Anotacions 31 de desembre del 1974 Després d’un primer curt en 8 mm, El llit, la taula 1971, el 1977 rodà tres cintes experimentals, Carles Riart Juan Sevilla i Mona y Temba , a més d’11 curts eròtics posteriorment comercialitzats en vídeo Historias impúdicas El salt al camp professional el feu amb…

Llicenciat en filosofia i lletres, en l’especialitat de filologia catalana, per la Universitat Autònoma de Barcelona i llicenciat en art dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona, el 1968 dirigí el seu primer muntatge, Roots , d’Arnold Wesker Fundador i primer director del Teatre Lliure  1976 i, posteriorment, director del Centro Dramático Nacional 1983-89 i del Théâtre de l’Odéon-Théâtre de l’Europe de París 1990-96 En 1995-96 dirigí la Biennal de Teatre de Venècia i, per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona, entre el 1997 i el 1999 fou comissari del Projecte Ciutat del Teatre Del …