Resultats de la cerca

El nom també s’atribueix de manera genèrica i, de vegades, poc rigorosa a altres tipus d’ornaments de característiques similars S’indiquen amb signes o bé amb petites notes Originàriament, el mordent consistia en una oscillació ràpida, breu o prolongada, entre la nota principal i la nota inferior normalment, a distància de semitò L’ornament començava per la nota principal i atacava sobre la pulsació A partir del Romanticisme, l’atac de l’ornament començà a fer-se abans de la pulsació com unes curtes anacrusis, fent coincidir l’accent sobre la nota principal També existia el…

El tipus més habitual de classificació i denominació dels intervals és el del sistema compost de dos elements que defineixen l’interval, en primer lloc en funció de la quantitat de graus que comprèn comptant el grau de sortida i el d’arribada en l’escala diatònica a la qual pertanyin o puguin pertànyer les dues notes i, en segon lloc, precisant el tipus de relació entre aquests graus grau Per exemple, l’interval entre les notes do3 i la3 s’anomena 6a M ’6a’ perquè implica sis graus de l’escala do, re, mi, fa, sol, la i ’M’ major perquè, dels dos tipus de 6a diatònica que hi ha, és la més…

Divideix, per tant, l’octava en vint-i-quatre parts iguals en el cas d’un sistema d’afinació de temprament igual Entre totes les possibilitats d’utilització musical dels microtons, la dels quarts de to és probablement la més freqüent microtonalitat S’han ideat diversos signes per a la notació dels quarts de to Els més emprats són transformacions dels habituals signes de sostingut i bemoll, als quals s’afegeix una petita fletxa ascendent o descendent o dels quals s’elimina un dels traços verticals

Permet que la corda sigui trepitjada a una alçada determinada, cosa que en modifica la longitud vibrant i la nota emesa Els trasts poden ser mòbils o fixos Els primers es lliguen al voltant del mànec i acostumen a ser de corda de budell o niló Els trasts fixos s’incrusten en una ranura del diapasó i poden ser d’os, metall, marfil o fusta Als segles XVI i XVII s’utilitzaven els trasts mòbils en els instruments de la família de la viola de gamba, llaüts i guitarres Es podien ajustar per tal de variar l’interval entre les notes i es lligaven amb un nus especial En el cas de les violes de gamba,…

Actualment hom utilitza sobretot les claus de sol en segona línia, de do en tercera i en quarta, i de fa en quarta, que indiquen on són situats el sol 3, el do 3 i el fa 2 Originàriament servien de signe les lletres que, segons la notació alfabètica, designaven els graus que són a un semitò del grau immediat inferior, primerament segle X les equivalents a do c i a fa f, i més tard segle XV l’equivalent a sol g per a la transposició a la quinta superior dels tons eclesiàstics Darrerament foren fixades com a claus les transformacions d’aquestes mateixes lletres Per tal d’evitar…

L’armadura pot estar formada per diesis o per bemolls, seguint l’ordre de quintes ascendents per a les diesis, a partir del fa, i el de quintes descendents per als bemolls, a partir del si L’efecte de l’armadura actua sobre totes les notes del mateix nom al llarg de la composició, independentment de la seva altura i mentre no hi aparegui un becaire que n’anulli l’efecte, una altra alteració o un canvi d’armadura L’armadura, entesa com a conjunt de set notes comptant-t’hi els becaires, que s’ometen, és la representació dels set elements contigus de la sèrie de quintes que determinen el sistema…

Es pot dir que l’escala és una presentació melòdica del sistema de quintes que, en limitar-la a l’octava, s’utilitza també per a indicar el mode ja que la seva nota greu i aguda és la tònica Les escales de do major i mi frigi, per exemple, comparteixen el mateix conjunt de set notes de la sèrie de quintes, però expressen tons do i mi i modes major i frigi diferents ex 1 De fet, alguns teòrics consideren l’escala com a teòricament illimitada, i la gamma com el fragment concret d’escala d’àmbit d’octava que expressa el mode Per a la resta, gamma i …

Les primeres referències existents sobre el vibrato segle XVII el presenten com un ornament l’ús del qual es restringeix a determinades situacions Molt aviat, però, una manifestació més subtil d’aquest vibrato s’incorporà al so habitual dels instruments d’arc F Geminiani així ho reflecteix en el seu tractat The Art of Playing on the Violin , 1751 Al segle XIX, aquest fet tingué gairebé la consideració de norma Això no obstant, al llarg de la història també hi ha hagut importants detractors d’aquesta pràctica, com L Mozart o L Spohr, que en defensaven el concepte originari d’ornament…

Els microtons han estat objecte d’estudi i d’utilització des de l’antiguitat, tant en la música occidental com en la d’altres cultures En la música occidental, de fet, ja fou utilitzada en la Grècia antiga, on almenys el tetracord enharmònic de la teoria musical grega contenia dos intervals microtonals Teories sobre la divisió de l’octava en dinou parts iguals ja foren avançades, al final del Renaixement, per G Costeley i J Titelouze, així com en plena època tonal vers el 1660 per Ch Huygens, que presentà la divisió de l’octava en trenta-una parts iguals Al segle XIX, F Halévy emprà microtons…