Resultats de la cerca

Possiblement es trobava on ara hi ha la masia coneguda com Mas Comtal, al peu de la Carrerada Antigament aquest sector pertanyia al terme d’Olèrdola És documentada per primera vegada l’any 1018 com a possessió d’Hug de Cervelló La torre era propietat a mitjan segle XI dels Santmartí En el testament de Mir Geribert, dictat el 1054 i promulgat el 1060, aquest donà a la seva filla Adelaida l’alou de Ventallols amb la seva torre Aquesta fortificació fou destruïda durant la falconada duta a terme pels almoràvits entre els anys 1107 i 1108 i ja no es tornà a reedificar

Aquesta esglesiola era situada dins el recinte del Fòrt, el qual fou fet construir pel vescomte Arnau I de Fenollet l’any 1172 Tot i que la capella, de la qual es desconeix l’advocació, degué ésser bastida contemporàniament a l’esmentada fortalesa, hom no disposa de referències documentals del seu passat medieval Les escasses notícies que n’han pervingut daten ja d’època moderna així, hom sap que l’any 1628 el cònsol Abrias, membre de la confraria dels penitents blancs, li atorgà un llegat de 100 lliures per a les obres de reparació que s’hi estaven duent a terme, però, malgrat…

El despoblat de la Penella és a la dreta de la Noguera Ribagorçana, on hi ha avui el pantà de Santa Anna, sota la Penya-roia, davant del poble de Boix la Noguera En aquest indret hi havia un antic castell que controlava l’accés a la vall per llevant i per migdia Era situat dalt d’un penyal i d’ací el nom d’ ipsa Penella Hi ha constància que el tenia en feu Galceran Erimany, vicari d’Àger, ja que el 1094 el deixà en herència al seu fill Galceran Més tard el llogarret de Penella formà part del comtat de Ribagorça en qualitat de domini senyorial

Església parroquial del lloc d’Avalrí —que correspon a l’actual mas de Valric— a la vora de l’estany del mateix nom “stagnum Avalrinum” , 928, esmentada des de l’any 1080 Dependència de l’església d’Elna, fou unida al segle XVI a la parròquia de Montescot El 1527 el capítol d’Elna es queixà per l’arrencament del portal de marbre de l’església, ordenat per Galceran de Pinós, vescomte de Canet, a fi d’utilitzar-lo a l’església de la Roca d’Albera encara hi és Al segle XVIII, el mapa de Cassini ja l’assenyalava com a església arruïnada Ara no en queda cap vestigi

Aquest poble depenia ja al segle X del monestir occità de la Grassa Per un document de l’any 1407 hom sap que tenia una cellera closa i amb un portal Al voltant de l’església parroquial, tal com han estudiat Bayrou i Castellví, hi ha restes d’un recinte fortificat que clou un espai quadrangular d’uns 80 × 60 m, que pot correspondre a aquesta cellera primerenca segurament deu coincidir amb la sagrera o espai sagrat d’uns trenta passos que en voltava l’església Actualment encara es veu l’existència de dos portals, de dues torres d’angle i d’algun tram de mur

La flora fòssil del Miocè respon, en part, a les condicions climàtiques càlides i estables que es donaven en el període anterior, l’Oligocè Els precursors de les nogueres actuals, com Juglans acuminata que veiem a la fotografia × 1,5, ja formaven part dels boscos dels vessants de les muntanyes i d’altituds mitjanes Jordi Vidal / MIPS Són nombrosos els jaciments de vegetals fòssils que s’han trobat en estrats pertanyents al període miocè, i entre ells destaquen els que s’han trobat en capes dels nivells que corresponen al Vallesià de la conca de la Cerdanya, que poden considerar-…

Aquesta església, de la qual no es conserven vestigis visibles, era situada vora el riu Rigal, al despoblat de Santa Fe Fou una possessió del monestir de Sant Martí del Canigó El lloc de Talltorta havia estat donat a aquest monestir l’any 1084 El 1083 ja hi havia hagut la donació d’un mas a Talltorta a la mateixa abadia L’església de Santa Fe de Talltorta, amb totes les seves pertinences, fou confirmada al monestir de Sant Martí del Canigó en la butlla del papa Alexandre III de l’any 1163 L’església de Santa Fe de Talltorta desaparegué al segle XVII

Estudià composició amb Nicolas Bernier i orgue amb Louis Marchand Nen prodigi, quan tenia sis anys actuà davant de Lluís XIV i a vuit anys dirigí un salm compost per ell mateix, per a cor i conjunt instrumental A partir de dotze anys ocupà diferents càrrecs d’organista a esglésies parisenques i el 1739 fou nomenat organista del rei La seva obra conservada és molt minsa en destaquen les quatre suites de peces per a clavicèmbal, entre les quals hi ha Le coucou , obra molt divulgada i vulgaritzada ja durant el segle XIX També es conserva un llibre de noëls , gènere típicament…

El 1554 succeí a Johann Walter com a mestre de capella a Dresden, càrrec que abandonà el 1568 per problemes de salut El seu lloc fou ocupat per Antonio Scandello, que ja feia alguns mesos que n’havia assumit les obligacions Le Maistre fou un compositor essencialment conservador i, a partir de la seva conversió al luteranisme, adoptà la tradició musical protestant de J Walter i G Rhau La seva producció és majoritàriament religiosa Compongué misses, motets, magníficats i cançons sacres que mostren, en general, la influència pròpia de l’estil holandès posterior al 1500 Les seves…

Es formà com a nen cantor a la catedral d’Augsburg El 1574 ocupà el càrrec de mestre de capella La seva formació es completà, ja d’adult, amb els ensenyaments de Johannes de Cleve, amb qui treballà durant la dècada del 1570 Mantingué contactes amb Adam Gumpelzhaimer, Hans Leo Hassler i Roland de Lassus La seva obra més extensa i important conservada és el Liber primus sacrarum symphoniarum Munic, 1607, de fet, una collecció de trenta-quatre motets en llatí, la major part a quatre, cinc i vuit veus, i altres que utilitzen la tècnica del cori spezzati També participà en el volum…