Resultats de la cerca

Situació i presentació Es troba al sector septentrional de la comarca d’Osona, a la qual pertany des del 1989, després de segregar-se del Ripollès Limita al N amb el municipi de Ripoll Ripollès, a l’E amb Vidrà, al S amb SantPere de Torelló i Sant Quirze de Besora, terme amb el qual també limita per l’W, junt amb Montesquiu i les Llosses Ripollès El terme, molt muntanyós, s’estén a l’W del coll de Vidrà, el límit S va des del cim de la serra de Bellmunt 1247 m, termenal amb Vidrà i SantPere de Torelló, a l’E, fins a tocar el…

Es desconeix quines van ser, al segle VIII, les modalitats d’implantació dels conqueridors àrabs i berbers als actuals Països Catalans Els territoris on el domini musulmà es perllongà, d’una manera permanent, fins als segles XII i XIII són els de les actuals províncies espanyoles de Lleida, Tarragona, Castelló, València, Alacant i les “Illes Orientals” de l’Àndalus Cal incloure Múrcia en aquest grup, ja que la seva història està molt vinculada a la de València i afavorirà un millor coneixement de la regió de València i de les Balears Com que no es disposa de gaire informació sobre el…

Alguns la fan procedir del precontinent catalanobalear D’orientació SW-NE ENE en el tram final, s’allargà uns 90 km entre sa Dragonera i el Formentor pel costat de mar i entre el cap de cala Figuera i el cap des Pinar pel des es Pla , entre les badies de Palma i Alcúdia L’amplada oscilla entre uns 10 km en aquests sectors extrems, i uns 20 km a la part central Els materials en bona part calcaris del fons del geosinclinal degueren emergir en forma d’arxipèlag durant l’Eocè superior, igual que els Pirineus, però el paroxisme tectònic és posterior, del Burdigalià miocè inferior, i coincideix amb…

Situació i presentació Situat a les Muntanyes de Prades, al sector N de la comarca, limita amb els municipis de Vilaplana S, la Febró SW, Prades N i NW i, ja a l’Alt Camp, Mont-ral E Els punts més elevats són el Puig Pelat 1075 m, la Pena Roja 1029 m, el Tossal Galliner 1111 m i Picorandan 990, nom que segons Coromines significa ‘bec d’oreneta’ La part SE del terme, que correspon als Motllats, és pedregosa i seca i aproximadament el 40% és ocupada per boscos de pins i alzines El municipi és drenat per la capçalera del riu Brugent, que es forma sota el poble per la unió del barranc del…

Situació L’església de Sant Miquel del Pla és situada a la zona nord-occidental del nucli antic de la ciutat, anomenat localment Part Alta, just a la placeta que porta el seu nom JJMB Mapa 34-18473 Situació 31TCF535534 Història L’origen d’aquesta església és força antic amb relació a altres temples tarragonins Es consigna per primera vegada en la butlla de confirmació de béns i privilegis que el papa Anastasi IV adreçà, l’any 1154, a l’església de Tarragona, en la qual figura esmentada com a “ ecclesiam Sancti Michaelis ” Vers la darreria del segle XII, en altres dues butlles atorgades,…

Situació A la Baga de Serrateix, a la vall del Navel, en unes penyes, hi ha una sèrie de forats horitzontals cavats a les cares laterals de les roques en aquest indret, segurament a l’edat mitjana, es bastí una casa amb les seves dependències Aquesta construcció figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 150000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 330-M781 x 96,3 —y 44,4 31 TCG 963444 Les roques on hi ha aquests forats són situades a sota de la pista que va del Molinet de Navel al mas Capdecosta de Serrateix, prop del trencall del mas Trems Vista d’allò que era la part central…

Restes del Castell Formós o de Balaguer, Balaguer, segles IX-XI RM El districte de Lleida ocupa un lloc destacat entre els de la Marca Superior de l’Àndalus, ja que el nombre de les fortificacions conegudes d’època omeia s’hi mostra extremadament elevat A mitjan segle X, Aḥmad al-Rāzī ja en mencionava una quinzena, entre les quals hi havia Mequinensa, Corbins, Balaguer, Fraga, Alcolea de Cinca, Montsó, Tamarit, Albelda, Àger i Estopanyà Evocant alguns d’aquests llocs, Ibn Ḥayyān assenyalava que l’any 896 Llop ibn Muḥammad havia fortificat la fortalesa de Montsó, i l’any següent la de Balaguer…

Exemplar femella de fartet Aphanius iberus Nuno Caiola Dues de les espècies més emblemàtiques de la fauna endèmica de la península Ibèrica són, sens dubte, el fartet Aphanius iberus i el samaruc Valencia hispanica Totes dues pertanyen a l’ordre dels ciprinodontiformes el samaruc a la família dels valèncids Valenciidae i el fartet a la dels ciprinodòntids Cyprinodontidae Dins la família dels ciprinodòntids es consideren dues subfamílies, la dels cubanictins Cubanichthyinae, que només comprèn dues espècies del gènere Cubanichthys , endèmic de Cuba i Jamaica, i la dels ciprinodontins…

Dents molariformes dels insectívors A de disposició zalambdodonta, corresponents en concret a Solenodon paradoxus , i B de disposició dilambdodonta, corresponents al talp Talpa europaea Gustavo Hormiga, a partir de fonts diverses Els insectívors són el grup més antic dels euteris actuals Probablement van derivar dels eupantoteris, mamífers mesozoics de les dimensions d’una musaranya o d’un ratolí Es coneixen fòssils des del Cretaci, fa aproximadament cent milions d’anys, i de la seva línia primitiva s’originaren altres grups de mamífers placentaris, com els quiròpters i els primats En el…

Els lacèrtids són saures petits, que no superen els 75 cm de longitud, de cos és llarg, cap ben definit i cua proporcionalment molt llarga Les potes són sempre ben desenvolupades, amb dits generalment fins No hi ha osteoderms al cos, només al cap Presenten porus femorals a la cara interna de les cuixes, que són, probablement, glàndules relacionades amb la funció reproductora Les escates cefàliques són grosses, especialment a la part superior del cap, les dorsals del tronc són petites i granuliformes, arrodonides, mentre que les ventrals són quadrangulars i grosses, juxtaposades No presenten…