Els lacèrtids són saures petits, que no superen els 75 cm de longitud, de cos és llarg, cap ben definit i cua proporcionalment molt llarga. Les potes són sempre ben desenvolupades, amb dits generalment fins. No hi ha osteoderms al cos, només al cap. Presenten porus femorals a la cara interna de les cuixes, que són, probablement, glàndules relacionades amb la funció reproductora. Les escates cefàliques són grosses, especialment a la part superior del cap, les dorsals del tronc són petites i granuliformes, arrodonides, mentre que les ventrals són quadrangulars i grosses, juxtaposades. No presenten verí, però són agressius i mosseguen fàcilment. Tenen hàbits diürns i són molt actius i àgils; poden nedar, però són majorment terrestres i algunes espècies grimpen, per bé que només moderadament. Són caçadors actius i rarament herbívors. Presenten sovint autotomia, amb regeneració imperfecta. La llengua és prima i ben bífida. Les dents laterals poden ser bicúspides o tricúspides.
Freqüentment, durant el període reproductor es produeixen lluites entre els mascles. La majoria d’espècies són ovípares, amb alguna excepció ovovivípara. Els joves acostumen a ésser marcadament diferents dels adults en alguns detalls de morfologia, coloració i disseny. La diferenciació específica, ben palesa en la majoria de casos, permet la convivència dins de la mateixa àrea de diferents formes, en total simpatria. La família és present arreu a l’antic continent, a tota Europa fins al cercle polar àrtic, a Àsia i a tota l’Àfrica.
Prèviament a la descripció de les espècies de la família convé puntualitzar alguns aspectes del complex gènere Podarcis. Ha estat separat recentment de la resta del gènere Lacerta, encara que aquesta separació és ben discutida, i és constituït per les sargantanes de paret, els més corrents i abundants dels nostres lacèrtids. El grup Podarcis, sigui quina sigui la categoria taxonòmica que hom li atorgui finalment, és prou unitari i es troba a tota la conca mediterrània, fragmentat en moltes espècies en els diversos països costaners i en les innombrables illes, on la situació es complica per la presència de subspècies molt ben caracteritzades.
Malgrat que moltes espècies, i fins i tot subspècies, són ben definides, romanen alguns problemes força difícils referents a la diferenciació d’algunes formes concretes que es troben en simpatria, entre les quals cal comptar, precisament, les dues espècies de Podarcis (P. muralis i P. hispanica) dels Països Catalans continentals. Per una banda, aquests problemes es produeixen com a resultat de diversos factors que actuen simultàniament: aquestes sargantanes són animals més aviat petits, insectívors generalment, d’hàbits predominantment terrestres i pobladors preferentment de substrats durs, però que ocupen, de tota manera, una enorme varietat d’hàbitats dins de l’àrea mediterrània i arriben fins a la proximitat de l’home, si hi ha esquerdes, forats o vegetació a tall de refugi. La conca mediterrània els proporciona ambients variats, però aquests ambients són molt similars als diversos països de l’àrea i, així, les distintes sargantanes de paret, encara que ben isolades bioquímicament i, per tant, considerades com a espècies diferents, són morfològicament molt similars, com també ho són en coloració, disseny i biologia. Per altra part, són animals molt oportunistes, com ho demostra llur capacitat de poblar diversos hàbitats i de sobreviure prop de l’home. Possiblement, l’origen del gènere, si cal considerar-lo així, és recent i nordafricà; el tronc de Podareis pot haver passat a Europa durant la dessecació messiniana, al Miocè, i aquí s’han diferenciat lec espècies durant les glaciacions, principalment en els refugis constituïts per les tres penínsules europees de la Mediterrània. Les formes subspecífiques són, segons demostren les més recents investigacions, encara més joves: algunes només tenen uns quants milers d’anys d’existència independent.
Normalment, hom troba, deixant de banda les poblacions insulars (que evolucionen sotmeses a condicions diferents, sobretot en illots reduïts, on presenten peculiaritats molt notables), un gran polimorfisme, comú, en part, a totes les espècies de Podarcis. En aquest encavalcament dels dissenys, coloracions i morfologies, hom pot trobar una interpretació possible de la situació si es considera la selecció, que actua diferentment en els diversos biòtops sobre aquests aspectes dels individus; a tall d’exemple, les poblacions d’àrees de vegetació densa presenten dissenys densos disruptius, que emmascaren l’animal en la llum i a l’ombra de les plantes; en poblacions de substrats rocosos o de vegetació més oberta, hom aprecia, en canvi, que els animals dominants són més uniformes, i que hi són més dissimulats; aquestes situacions es repeteixen en totes les formes, perquè totes ocupen medis similars.
Hom caracteritza les espècies de Podarcis separant-les del gènere Lacerta i dels altres gèneres de la família per la seva possessió de determinats models de disposició d’escates: tenen petites escates dorsals granulars, molt lleugerament carenades i juxtaposades, escates ventrals juxtaposades i rectangulars disposades en sis fileres (rarament en vuit) longitudinals, la vora posterior de les escates parietals recta, i una escata supratemporal. Altres caràcters diferenciadors són: la cua que s’afina progressivament en tota la seva longitud, de manera uniforme, i l’existència d’un patent dimorfisme sexual que afecta el disseny dorsal.
Les formes de Podarcis que es troben als Països Catalans són quatre: la sargantana de paret (P. muralis) i la sargantana ibèrica (P. hispanica), a la part continental, i la sargantana gimnèsica (P. lilfordi) i la sargantana pitiúsica (P. pityusensis), a les Balears. Llurs distribucions respectives permeten separar molt bé les formes insulars entre elles i respecte de les continentals; tanmateix, aquestes darreres, considerades com a espècies diferents, són difícilment identificables en l’àrea comuna, almenys a cop d’ull.