Exemplar femella de fartet (Aphanius iberus).
Nuno Caiola.
Dues de les espècies més emblemàtiques de la fauna endèmica de la península Ibèrica són, sens dubte, el fartet (Aphanius iberus) i el samaruc (Valencia hispanica). Totes dues pertanyen a l’ordre dels ciprinodontiformes; el samaruc a la família dels valèncids (Valenciidae) i el fartet a la dels ciprinodòntids (Cyprinodontidae).
Dins la família dels ciprinodòntids es consideren dues subfamílies, la dels cubanictins (Cubanichthyinae), que només comprèn dues espècies del gènere Cubanichthys, endèmic de Cuba i Jamaica, i la dels ciprinodontins (Cyprinodontinae). La subfamília dels ciprinodontins se subdivideix en dues tribus, la dels ciprinodontinis (Cyprinodontini), amb cinc gèneres que es distribueixen entre el sud dels Estats Units i Veneçuela, i la dels orestinis (Orestiini), a la qual pertany el gènere Aphanius (citat en alguns llocs com a Lebias, nom que no ha estat acceptat per la Comissió Internacional de Nomenclatura Zoològica). No obstant això, és possible que la taxonomia d’aquest grup es revisi properament, ja que la tribu dels orestinis aglutina el gènere Aphanius, amb una distribució circummediterrània, i el gènere Orestias, dels llacs d’alta muntanya dels Andes (sobretot el llac Titicaca). A la península Ibèrica, a més del fartet, hi viu un altre endemisme del gènere Aphanius, A. baeticus, que fins fa poc temps era considerat una població de fartet del vessant atlàntic de la part meridional de la Península.
Exemplar femella de samaruc (Valencia hispanica).
Nuno Caiola.
La taxonomia de la família dels valèncids, a la qual pertany el samaruc, és força més simplificada, ja que inclou només dues espècies del gènere Valencia, totes dues amb distribucions molt restringides: el samaruc als Països Catalans i V. letourneuxi a Albània i la costa oest de Grècia.
Tant el fartet com el samaruc viuen en aiguamolls costaners, llacunes litorals i, en el cas del fartet, també en desembocadures de rius de la costa Mediterrània de la península Ibèrica. El fartet colonitza sobretot aigües salabroses, però pel seu caràcter eurihalí i euriterm pot viure en aigües hiperhalines i amb fortes variacions tèrmiques, com ara les salines. El samaruc habita els sistemes costaners d’aigües dolces o una mica salabroses que tenen els principals paràmetres fisicoquímics de l’aigua estables (temperatura, oxigen dissolt, etc.), cobertura de macròfits (que utilitzen com a refugi i per a la fresa) i disponibilitat d’aliment (sobretot macroinvertebrats).
A partir d’aquests requeriments d’hàbitat i sèries de dades històriques de captures de fartet i samaruc és possible inferir quina seria la distribució potencial de les dues espècies als Països Catalans. Es considera que el fartet es distribuïa al llarg de tota la costa dels Països Catalans, mentre que el samaruc vivia entre el delta de l’Ebre i els ullals i marjals costaners de Pego, és a dir, allà on eren força abundants els sistemes d’aigua dolça que li proporcionaven l’hàbitat adequat. Es tractava, no obstant això, d’una distribució discontínua, perquè els sistemes aquàtics on vivien el fartet i el samaruc no estaven comunicats entre si.
L’aïllament entre les poblacions tant del fartet com del samaruc és una de les raons per les quals són força vulnerables a la pèrdua d’hàbitat. És a dir, quan hi ha qualsevol impacte sobre el medi, encara que sigui puntual, la població afectada tendeix a disminuir o a desaparèixer. La pèrdua d’hàbitat ha estat una de les causes principals del declivi d’aquests dos endemismes, però no l’única. Un altre factor tan important, o encara més, que explica la regressió de totes dues espècies és la introducció de la gambúsia (Gambusia holbrooki), una espècie invasora que competeix amb les dues espècies endèmiques per l’aliment. Es tracta d’un tipus de competència que no és agressiva (en anglès, scramble competition), sinó que afavoreix l’espècie amb més habilitats per a lluitar pels recursos, en aquest cas la gambúsia, amb uns nivells de sacietat i voracitat molt més alts que els del fartet i el samaruc. A més, pel que sembla, en aigües amb menys salinitat la gambúsia desenvolupa millor les capacitats competitives, la qual cosa explica per què afecta més el samaruc que el fartet.
La pèrdua d’hàbitat i la interacció amb espècies invasores són les causes que justifiquen l’actual estat de conservació del fartet i del samaruc tant a escala local com nacional i, fins i tot, mundial. La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) classifica el fartet com a EN A2ce, que significa ‘en perill d’extinció’, i això és així perquè les seves poblacions s’han reduït més d’un 50% els darrers deu anys, a causa de la pèrdua d’hàbitat i dels efectes negatius d’espècies al·lòctones. Per la seva banda, el samaruc està encara més amenaçat i, segons la UICN, té la categoria de CR A2ace, que significa ‘en perill crític d’extinció’, perquè les seves poblacions s’han reduït més d’un 80% els darrers deu anys per les mateixes causes esmentades en el cas del fartet.
Totes dues espècies es consideren en perill d’extinció segons la legislació espanyola (RD 439/90) i estan protegides per la Llei 12/2006, de 27 de juliol, de mesures en matèria de medi ambient i que modifica les lleis 3/1988 i 22/2003, relatives a la protecció dels animals. Pel que fa als convenis i les directives en l’àmbit internacional, totes dues espècies se citen a l’Annex II del conveni de Berna 82/72, per a la conservació de la vida silvestre, i a l’Annex II de la Directiva Hàbitats 43/92 CEE, que conté una llista de totes les espècies d’interès comunitari per a les quals cal designar zones especials de conservació.