Resultats de la cerca

Hom denomina premissa major la primera d’aquestes proposicions i premissa menor la segona

Vida i obra Benedictí 1748, fou prior de Riquer 1772 i de Sant Miquel de Cuixà Amb la Revolució Francesa acabà exiliant-se a Sant Cugat Vinculat a l’anomenat grup de Tuïr, traduí al català les tragèdies de Racine, Esther Perpinyà 1792 i Atalia datada el 1774, representada per primera vegada el 1788, i publicada el 1912, i el Polyeucte Perpinyà 1789 de Corneille Al final de l’ Atalia , afegeix la “Conclusió de la tragèdia” Se li han atribuït —sense proves concloents— dues obres originals Jesús batejat pel precursor sant Joan Baptista Tuïr 1796 i Sant Joan en lo desert , manuscrita, que…

A l’antiguitat clàssica, el caràcter i la composició del discurs foren sistematitzats d’una manera definitiva Des d’Hermàgores de Temnos fins als últims representants de la nova sofística o del neoplatonisme, fou traçada i mantinguda una preceptiva atenent al contingut i a l’objecte de l’oració segons la qual tot discurs havia de contenir cinc parts l’εύρεσις o invenció, la τάξις o disposició ordenada, la λέξις o allocució, la μνήμη o recopilació i, per últim, la ύπόκρισις o pronunciament Els diversos tipus d’oració tres, segons Aristòtil la de les assemblees o deliberativa, la dels tribunals…

És emprada en la litúrgia cristiana com a conclusió de les oracions, per a manifestar l’acord i l’adhesió amb allò que hi ha estat dit En l’ordinari de la missa, apareix al final del glòria i el credo En les misses polifòniques sol unir-se al Cum Sancto Spiritu al final del glòria i al Et vitam venturi sæculi al final del credo per formar seccions musicalment independents, gairebé sempre -almenys a partir del segle XVII- en estil fugat També pot ser tractat, dintre i fora de la missa, com a text únic d’una secció independent, per exemple el final d' El Messies de GF Händel En la…

Aristòtil usava aquest mot per a determinar la darrera part de la tragèdia i el final o apoteosi interpretada pel cor

Es tracta d’un tipus de cant, entre la declamació i el cant pròpiament dit anomenat per alguns teòrics "cantillació" o "cantilenació", que des d’antic fins a la introducció de les llengües vernacles en la litúrgia romana 1964 era la manera com els ministres del culte cantaven les oracions, les lectures, els prefacis, etc, i com encara es canten en les diverses litúrgies orientals Cal cercar-ne l’origen en la lectura "cantada" de l’Escriptura a les sinagogues, amb l’influx, pel que fa al ritu llatí, de la lectio oratoria clàssica Es tracta de melodies senzilles, gairebé rudimentàries, amb…

Professor a Cambridge 1911-39 i director de la revista Mind en 1921-47, s’alineà amb el corrent dels crítics de l’idealisme, entre els quals Bertrand Russell i LWittgenstein, amb els quals posà els fonaments de la filosofia analítica, posició reflectida en els articles com The Nature of Judgement 1899 i The Refutation of Idealism 1903, que posteriorment recollí en els Philosophical Studies 1922 Tractà àmpliament de problemes ètics, que abordà des de la perspectiva de l’anàlisi lingüística, i arribà a la conclusió que el terme ‘bo’ i els seus derivats i sinònims que fonamenten els…

Així, per exemple, CLévi-Strauss per donar compte d’alguns aspectes de l’organització social dels kwakiutl de la costa nord-oest americana, en la qual el sistema de parentiu té a la vegada elements patrilineals i matrilineals, arribà a la conclusió que la unitat bàsica d’aquesta societat era la casa, com ho és també entre els yurok de Califòrnia i s’assembla també a les cases nobles de l’Europa medieval i del Japó Després estengué la seva anàlisi a diverses societats del Pacífic, la Melanèsia, Indonèsia i Àfrica, on trobà característiques socials comunes malgrat la seva…