Resultats de la cerca

El primer, oclusiu, apareix en posició inicial absoluta gos gós, explosiva després d’oclusiva o nasal capguardar kápɣwərdá, llangardaix ləŋgərðás o implosiva davant consonant sonora suggerir sugzərí el segon, fricatiu, apareix en la resta de posicions, sobretot intervocàliques pregar prəɣá, migrat miɣrát, algú əlɣú, esgrunar əzɣruná Formant part de certs grups es gemina, no pas en tot el domini, com ara -l explosiva regle rəgglə , o s’assimila, davant nasal digne díŋnə, entre altres possibles modalitats En posició final, el grafema g alterna amb c llarg marc , tot i que la seva…

La N majúscula llatina és derivació directa de la lletra grega i etrusca corresponent d’origen fenici La N clàssica romana constava de tres pals traçats en tres temps el primer baixava vertical el segon arrencava de la part superior del primer i baixava en diagonal cap a la dreta el tercer traç, parallel al primer, finia a l’extrem inferior del segon El primer traç tenia un reforç estètic a l’extrem inferior, i el tercer el tenia a sobre Amb la velocitat, aquests traços originaris es redueixen a dos 1,2+3 i fins a un de sol ondulat en l’escriptura més cursiva dels segles I i II La duresa del…

Bé que té amb els parlars occitans veïns notables afinitats lèxiques tampar , ‘tancar’ picaire, 'llenyataire’ araire , ‘arada’ i morfològiques peixis, 'peixos’ porteren , ‘portaren’ naixic, 'nasqué’ miu, miva, 'meu’, ‘meva’ as, 'als’ teni, 'tinc’ aquell -a, 'aquest -a’, els tres més remarcables són la conservació de l’article lo, los, 'el’, ‘els’, i el fonetisme, el qual, bé que sovint l’acosti a l’occità —com la vocalització de la - l - + consonant autre, 'altre’ cauç, 'calç’ i les mutacions qua-, gua-, a ca-, ga- catlla, 'guatlla’ gardar, 'guardar’, i com la conservació del diftong àton…

La classificació d’aquestes llengües és dificultada sovint per la manca d’un coneixement històric sòlid dels pobles que la integren i la gran barreja ètnica que han sofert al llarg del temps, amb etapes de bilingüisme o, almenys, de contacte molt estret, que facilita els processos d’osmosi lingüística Això no obstant, el parentiu de les llengües susdites pot considerar-se definitivament establert, contràriament a la suposada relació uraloaltaica Els trets comuns més sobresortints de les llengües altaiques són, fonèticament, l’harmonia vocàlica i la constitució sillàbica dels mots amb una sola…

Els acords són constituïts per superposicions d’intervals de tercera interval Quan la nota inferior és a la base, l’acord es troba en estat fonamental si aquesta disposició canvia, es tracta d’una inversió En l’harmonia tradicional, els acords són classificats, segons el nombre de sons que els integren, en acords de tres, de quatre i de cinc sons L' acord de tres sons resulta de la superposició de dues terceres Pot ésser consonant i llavors és anomenat acord perfecte major i acord perfecte menor , ambigu acord de quinta disminuïda i dissonant acord de quinta augmentada Cada…

Cap al 1450, el contratenor, veu intermèdia entre el tenor i el discant, es dividí, en les composicions a quatre veus de J Ockeghem i J Obrecht, en un contratenor altus o altus alto i en un contratenor bassus o bassus baix A partir d’aleshores, la part més greu d’una composició s’identifica com el baix La nota més greu ha estat considerada la base o fonament a partir de la qual s’afegeixen les notes de les altres veus Així, en l’harmonia pretonal, el caràcter consonant o dissonant de les notes d’un conjunt polifònic es calcula a partir de l’interval que formen des del baix En l’…

La seva obra mestra en el domini de l’indoeuropeisme fou Origines de la formation des noms en indo-européen 1935, que destruí la vella noció que l’indoeuropeu presenta una gran multiplicitat de formes en les arrels, i, emprant la teoria de les laringals, prevista per Saussure i a la qual l’hitita dona suport, arribà a reduir tota arrel indoeuropea a la forma canònica C e C, essent C qualsevol consonant i e l’única vocal postulada en l’indoeuropeu primitiu Aquest llibre havia d’ésser només el primer volum d’una obra, però la seva continuació s’hagué de reduir als estudis parcials…

La F llatina deriva gràficament de la digamma etrusca i grega no pas de la Φ, forma passada a través dels alfabets itàlics prellatins La F clàssica romana consisteix en un primer traç vertical i en dos traços horitzontals a dalt i al mig, cap a la dreta Presenta reforços estètics als extrems dels tres traços en l’escriptura d' inscripcions monumentals romanes L’escriptura comuna clàssica només manté el reforç base interior de la F , que es desenrotlla notablement, alhora que els altres dos traços, mitjà i superior, ultrapassen també a l’esquerra el traç vertical Per evitar la confusió amb la…

La S llatina majúscula ve del fenici i hebreu antic forma jacent passada als grecs forma erecta i als etruscs on perd un dels quatre traços originaris i a la majoria d’alfabets itàlics, on d’angular passa a sinuosa La S romana clàssica consta de tres traços el primer, sinuós, de dalt a baix i els altres dos corbats als extrems superior i inferior del primer Per la velocitat es cursivitza ben aviat i pren unes formes més simples en executar-se el primer i segon traç en un sol temps, en direcció gairebé vertical i només corbat lleugerament a l’extrem inferior cap a l’esquerra El tercer traç, en…

Rep aquest nom perquè l’interval que s’estableix entre el baix i la fonamental de l’acord és una 6a També se’l coneix com a 1a inversió L’acord de sexta, tot i ser consonant, és menys estable que un acord en estat fonamental Aquesta inestabilitat, que s’accentua si la distància entre el baix i la resta de l’acord supera l’8a, és deguda al fet que la nota més greu projecta amb més força els seus harmònics i tendeix, per tant, a imposar-se com a fonamental acord Per tal de no reforçar aquesta tendència es prohibeix la duplicació del baix L’acord de sexta, i en general, les inversions…