Resultats de la cerca
Es mostren 450 resultats
Vilamirosa
© David Montón
Antic poble
Antic poble del municipi de Manlleu (Osona), situat prop de l’antic mas del Fugurull, vora la carretera de Vic a Manlleu.
Esmentat el 946, la seva demarcació es considerava dins el territori de la civitas de Roda de Ter Des del 1042 hi consta la parròquia de Sant Julià, que al segle XIV s’uní com a sufragània a Granollers de la Plana 1561 i que deixà d’existir el 1868 El territori formà una quadra civil, en part sotmesa a la pabordia de Palau i refosa a principis del segle XIX amb el municipi de les Masies de Manlleu, fusionat el 1844 amb el de la vila, causa per la qual restà unit a Manlleu Hi resta l’església romànica, amb ampliacions tardanes, que perdé el culte el 1936 Als anys 90…
Clavelles
Manlleu Arqueològic
Història
Antiga quadra del municipi de Manlleu (Osona), a l’oest de la vila, que formà ajuntament fins a mitjan segle XIX, centrat a la casa de la Roca.
Els drets que hi tingué el monestir de Sant Joan de les Abadesses foren cedits, al segle XI, a la mitra de Vic
Vistalegre
Barri
Barri de Manlleu (Osona), al S de la població, dins un gran meandre que forma el riu Ter.
És format per un grup de cases i xalets que s’estenen al llarg de la carretera de Vic a Manlleu, abans de travessar el pont del Ter Ocupa també l’indret on hi hagué l’antiga capella de Sant Martí de la Roca, que es trobava prop de l’entrada del pont
Vilacetrú
Parròquia
Antiga parròquia rural (Sant Esteve) del municipi de Manlleu (Osona), situada al NW de la població, prop dels antics masos de Corcó i de Vilacetrú, que li ha donat el nom.
S'originà al s X, i després d’uns inicis autònoms s’uní en qualitat de filial al monestir o canònica de Santa Maria de Manlleu, creat a la fi del s XI L’església, originàriament romànica, fou molt transformada als s XVI i XVII Continua com a sufragània de Manlleu
Josep Torras i Rodergas
Lingüística i sociolingüística
Lingüista.
Format al seminari de Vic i al monestir de Montserrat , on ingressà l’any 1960 per començar l’any següent el noviciat Llicenciat en teologia pel Pontifici Ateneu Anselmià de Roma, formà part 1972-76 del grup de monjos de Montserrat que collaboraven amb l’Ecumenical Institute for Theological Studies de Deir et-Tantur, a Jerusalem, on aprofundí en les llengües semítiques especialment l’àrab i l’hebreu Retornat a Catalunya 1976 i, secularitzat, des d’aquest any formà part de l’equip de redacció de la Gran Enciclopèdia Catalana i posteriorment en fou assessor lingüístic, corrector i cap de l’…
Manuel Bengoa
Cinematografia
Guionista.
Vida Periodista, inicialment esportiu, s’introduí en la indústria cinematogràfica barcelonina com a ajudant de direcció El 1945 debutà com a realitzador amb La gitana y el rey Fou cap de producció, doblador, actor ocasional Cuatro mujeres , 1947, Antonio del Amo, autor de les revistes teatrals Las chicas del diablo 1949 i Las modelos de M Dupont 1950 i, molt especialment, treballà de guionista Collaborà amb Ricard Gascón en Un ladrón de guante blanco 1945 Ha entrado un ladrón 1948 i La niña de Luzmela 1949 Posteriorment entrà dins l’òrbita de l’empresa d’Ignasi F Iquino amb els guions de…
Orís
Família dels senyors inferiors del castell d’Orís, esdevinguda més tard baronial i marquesal, iniciada vers el 1222 amb Berenguer de Manlleu
, dit després Berenguer I d’Orís
(mort el 1258), fill de Ponç de Besora i d’Adelaida de Manlleu.
Es casà amb Guillema de Manlleu, rebé 1222 del vescomte de Bearn la investidura del domini útil del castell d’Orís i fou succeït pel seu fill Guillem I d’Orís mort el 1280, casat amb Ermessenda i després amb Agnès de Castell, hereva del mas Castell La família es continuà en successió directa i augmentà el seu domini sobre el terme, de manera que Berenguer III d’Orís mort abans del 1352 comprà 1345 als Conanglell la castlania del castell d’Orís, i el seu fill, Berenguer IV d’Orís mort vers el 1390, heretà la casa de Sant Hipòlit, el castell de Voltregà i la castlania de Torelló…
Joan Corminas i Güell
Historiografia catalana
Historiador de la literatura catalana i prevere.
Vida i obra Fou canonge de Tarragona i de Burgos i catedràtic de retòrica a la Universitat de Cervera Fou membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona des del 1852 Escriví narrativa històrica, discursos acadèmics i necrològics, articles literaris i poesia, utilitzant el català, el castellà i el llatí com a llengües literàries És autor d’un important compendi d’escriptors catalans, Suplemento a las Memorias para ayudar a formar un diccionario critico de los escritores catalanes 1849, que completava les Memorias 1836 de Fèlix Torres i Amat de Palou, de qui…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 2
- 3
- 4
- 5
- 6
- 7
- 8
- 9
- 10
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina