Resultats de la cerca
Es mostren 1054 resultats
Francesco Nicola Fago
Música
Compositor i pedagog italià.
Inicià els seus estudis musicals a la seva ciutat natal i després fou alumne de F Provenzale i G Ursino al Conservatorio della Pietà dei Turchini de Nàpols i possiblement també estudià al Conservatorio dei Poveri amb Alessandro Scarlatti com a mestre El 1704 fou nomenat mestre de capella del Conservatorio di San Onofrio i entre el 1709 i el 1731 ocupà el càrrec de mestre de capella de la catedral de Nàpols Desenvolupà una brillant carrera com a mestre i entre els seus nombrosos alumnes hi hagué compositors tan cèlebres com Michele De Falco, Francesco Feo, Leonardo Leo i Niccolò Jommelli També…
Enrico Fubini
Música
Musicòleg italià.
Es llicencià en filosofia a la Universitat de Torí 1959 i parallelament cursà estudis musicals al conservatori de la mateixa ciutat Des del 1972 és professor d’estètica de la Universitat de Torí, i alhora ha estat professor convidat de la Universitat de Middlebury EUA i de la Universitat Autònoma de Madrid Ha fet cursos i conferències en nombroses institucions universitàries d’arreu del món, com per exemple a centres de Buenos Aires, Nova York, Varsòvia, Moscou i Israel Els seus estudis se centren sobretot en la història de l’estètica i del pensament musical i en els aspectes de la història i…
senyoria
Història
Magistratura basada en el poder d’una persona o d’una família que es desenvolupà a les ciutats italianes arran de la crisi de les institucions comunals.
Les primeres senyories aparegueren al s XIII, però es generalitzaren al XIV, bé per una evolució gradual del sistema comunal, bé per un canvi violent El desig de cercar ajut contra un perill exterior o de posar remei a les dissensions internes portà diverses ciutats a donar la senyoria a un personatge poderós així ho feren Florència a Carles de Valois, al rei Robert de Nàpols, etc o Gènova al rei Robert, al rei de França, etc Altres vegades hom hi arribà en convertir-se en vitalici el càrrec de podestà o el de capità del poble fou el cas dels Della Scala, a Verona, o els Visconti…
armeni | armènia
Història
Individu d’un poble de llengua indoeuropea format de la mescla de la població indígena del país d’Urartu amb l’element indoeuropeu que s’hi establí durant el segle VII aC, procedent d’Occident (Frígia).
A banda de la llengua, un signe d’identitat rellevant dels armenis és l’adscripció a una confessió cristiana diferenciada Església armènia El poble armeni, que es donà ell mateix el nom de haikh i anomenà el seu país Hajastan , formà diverses entitats polítiques Armènia, les múltiples vicissituds històriques de les quals escamparen els armenis dellà els límits de la regió estricta d’Armènia Cilícia, regió de Sivas, colònies de Constantinoble i ciutats del Pròxim Orient L’opressió turca i, sobretot, les matances del període comprès entre el 1895 i la fi de la Primera Guerra Mundial provocaren…
Democratici di Sinistra
Partit fundat a Florència al febrer del 1998 amb la voluntat d’aplegar les forces escindides dels socialistes i els comunistes italians.
Integrat pel Partito Democratico della Sinistra PDS, com a soci principal, juntament amb Cristiano Sociali, Riformatori per l’Europa, Comunisti Unitari i Laburisti, Massimo D'Alema , cap de govern entre el 1998 i el 2000, en fou el primer secretari En les eleccions legislatives del maig del 2001, el partit, amb Piero Fassino com a secretari general s’integrà en la coalició de centreesquerra L' Ulivo , liderada per l’exalcalde de Roma i membre del DS Francesco Rutelli, però foren derrotats per la coalició conservadora de Silvio BerlusconiEn les eleccions al Parlament Europeu del…
L’Avenç
Editorial
Establiment tipogràfic i editorial creat el 1891 per Jaume Massó i Torrents i Ramon Casas, els quals el convertiren, també, poc temps després, en llibreria.
Exercí un gran paper tant en l’aspecte literari i gramatical com en el camp de les innovacions tipogràfiques al tombant del s XIX a través de la “Collecció de prosistes catalans”, de la “Collecció d’obres pòstumes” de Verdaguer, de volums solts, i, sobretot, a partir del 1903, a través de la “Biblioteca Popular de L’Avenç”, una de les primeres colleccions de butxaca del país, que tragué fins a 152 volums L’editorial publicà, entre d’altres, la majoria dels llibres de Maragall, els primers llibres de Rusiñol, l' Ensayo de gramática del catalán moderno , de Pompeu Fabra, traduccions de Dant,…
Eduardo De Filippo
Teatre
Dramaturg, actor i director teatral italià.
Fill de Luisa De Filippo i d’Eduardo Scarpetta, un dels actors italians més cèlebres del seu temps Al llarg de la seva vida treballà com a actor, primer en la companyia familiar De Filippo i posteriorment en companyies pròpies que tingueren gran èxit de públic a Itàlia Entre la seva extensa producció dramàtica destaquen les obres Natale in Casa Cupiello 1931, Questi fantasmi 1946, La grande magia 1948, La paura numero uno 1951, Mia famiglia 1953, Bene mio, core mio 1956, Sabato, domenica e lunedì 1959, L’arte della commedia 1964, Il contratto 1967, Il monumento 1970 o Gli esami…
Ambrogio Lorenzetti
Ambrogio Lorenzetti Al·legoria del bon govern a la ciutat , de la sèrie les Al·legories del bon i el mal govern (1338-40)
© Fototeca.cat
Pintura
Pintor sienès.
La seva vida, com la del seu germà Pietro, és gairebé desconeguda Treballaren plegats a Florència, Assís i Siena És autor de les taules de la Madonna di Vicolabate 1319 Museo Episcopale di Cestello, Florència, Presentació al temple 1342 Galleria degli Uffizi, Florència i Anunciació 1344 Pinacoteca Nazionale, Siena Conreà també la pintura al fresc a les Escenes del martiri dels franciscans i de Sant Lluís de Tolosa 1324-27 basílica de San Francesco, Siena i Majestat 1333-35 església de Sant’ Agostino, Siena La seva obra cabdal fou les Allegories del bon i del mal govern 1338-40, a…
Rosso Fiorentino

Àngel músic (c. 1515), de Rosso Fiorentino (Galeria dels Uffizi, Florència)
© Corel
Pintura
Nom amb què és conegut Giovanni Battista di Iacopo, pintor italià.
Aprengué la tècnica al taller d’Andrea del Sarto, contra l’estètica del qual reaccionà d’ençà de les primeres obres del període florentí Assumpció de la Mare de Déu 1517, església de l’Annunziata, Davallament de Crist 1521, Pinacoteca, Volterra, Esposalles de la Mare de Déu 1523, església de San Lorenzo, on, influït pels gravats de Dürer, alternà composicions impregnades de violència i agitació amb altres d’un to refinat i elegant, presidides totes per l’artificiositat i la grandiloqüència que caracteritzen el corrent manierista, del qual Rosso fou un dels principals representants Vers 1524…
Francesco Rosi

Francesco Rosi, a l'esquerra, en un fotograma de la pel·lícula Cadaveri eccellenti
© Fototeca.cat
Cinematografia
Director cinematogràfic italià.
Collaborador de Luchino Visconti i, posteriorment, de Michelangelo Antonioni i Mario Monicelli, el 1956 codirigí Kean - Genio e sregolatezza , amb Vittorio Gassman El 1958 rodà el seu primer film, La sfida Proper al Partit Comunista, gran part de la seva obra s'orienta vers temes socials i polítics, amb la corrupció, el crim organitzat i l'exercici del poder com a eixos centrals De la seva filmografia posterior cal destacar, I magliari 1959, Salvatore Giuliano premiat en el Festival de Berlín del 1962, Le mani sulla città 1963, premiat amb el Lleó d'Or a Venècia, Il momento della…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 47
- 48
- 49
- 50
- 51
- 52
- 53
- 54
- 55
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina