Resultats de la cerca

Militant del partit demòcrata, fou un dels signants del manifest A los demócratas españoles , redactat per la fracció socialista barcelonina 10 de juny de 1864, i collaborà en el periòdic El Obrero Amic de Josep Lluís Pellicer, participà amb ell i amb Giuseppe Fanelli en la fundació de la secció barcelonina de l’Associació Internacional de Treballadors 1869 Publicà Tres años de revolución en España 1869, Dios y el Diablo 1871 i Dios, el Mundo y el Hombre 1885

Després d’un sojorn a París, creà a Buenos Aires el “Salón Literario”, i donà —a través de diversos escrits, com el Dogma socialista 1838— un caràcter i una ideologia a la Generació del 37 Implicat en l’intent fallit de derrocar el règim de Juan Manuel de Rosas, s’exilià a Montevideo Publicà Elvira, o la novia del Plata 1832, Los consuelos 1834, Rimas 1837 i La guitarra 1842, i obres teòriques, com Manual de enseñanza moral

Estudià a la Universitat de Xile i es doctorà a la Duke University de Carolina del Nord EUA Treballà de professor a la Universitat de Xile entre els anys 1963 i 1972 Fou director de l’Escola de Ciències Polítiques i de l’Administració i de l’Institut d’Economia Exercí de professor visitant de la Universitat de Carolina del Nord, i fou consultor en diversos organismes de les Nacions Unides En 1983-84 fou el president d’Alianza Democrática AD, que agrupava totes les forces democràtiques d’oposició al règim d’Augusto Pinochet Del 1987 al 1990 presidí el Partido por la Democracia PPD L’any 1990…

Provinent d’una família carlina, es llicencià en dret per la Universidad Complutense de Madrid i es diplomà en periodisme Fins el 1979 treballà a l’Administració dins del cos d’inspecció de treball i ocupà també càrrecs a l’Ajuntament de Madrid, d’on fou regidor 1979-82 Políticament evolucionà del tradicionalisme amb afinitats amb el franquisme cap a Convergencia Socialista, que el 1977 es fusionà amb el Partido Socialista Obrero Español Fou ministre de l’Interior 1982-88 i de Transports i Comunicacions 1988-91 en els governs presidits per Felipe González Diputat…

Nebot de S de Madariaga, es llicencià en ciències físiques a Madrid 1965 Amplià estudis als EUA, on es doctorà el 1970, i el 1975 obtingué una càtedra a la Universidad Complutense Militant del PSOE des del 1964, el 1971 passà a formar part del comitè executiu de la Federación Socialista Madrileña i de la Federació de Treballadors d’Ensenyament de la UGT El 1976 ingressà al Comitè Federal del PSOE, i del 1977 al 1993 fou diputat per Madrid en totes les legislatures Ministre de cultura 1982-88 i 1988-92, portaveu del govern socialista 1985-88, ministre d’educació i…

Es llicencià el 1975 en filologia romànica, especialitat de filologia catalana, a la Universitat de Barcelona Des del 1977 és professor de cultura popular i llengua catalana a l’Escola de Formació del Professorat de la Universitat de les Illes Balears S’ha especialitzat en l’estudi de la cultura popular i ha publicat articles en diverses revistes Com a polític milità en el Partit Socialista d’Alliberament Nacional PSAN durant els anys setanta, i passà posteriorment al Partit Socialista de Mallorca PSM, partit pel qual fou elegit membre del Consell Insular de Mallorca…

En foren adeptes més destacats ORodríguez, BPEnfantin i Saint-Amand Bazard El saintsimonisme s’estengué sobretot a França, i en menor grau en alguns països europeus Pel fet que defensa la classe “més nombrosa i més pobra”, la dels industrials patrons i obrers, hom el veu sovint com un cert precursor del marxisme, bé que en realitat els seus membres foren un grup d’idealistes que portaren la utopia socialista als seus límits, forçant les idees de llur mestre llur socialisme, així anomenat utòpic, pretenia d’ésser no sols un substitutiu de l’Església, com en Saint-Simon, sinó àdhuc…

Fou constituït oficialment al novembre del 2007 i tingué el congrés fundacional al març del 2009 Format bàsicament per la fusió de Forza Italia i Alleanza Nazionale , incorporà també una dotzena de partits menors, entre d’altres, Democrazia Cristiana per le Autonomie, Popolari Liberali i el Nuovo Partito Socialista Italiano En les eleccions de l’abril del 2008 obtingué 271 diputats i 145 senadors i esdevingué, en coalició amb la Lega Nord , el partit de Govern  El líder principal és Silvio Berlusconi president, seguit de Gianfranco Fini , els quals ocuparen els càrrecs de primer…

Constitueix pròpiament una reforma del text anterior i no un estatut nou Fou precedit per la creació d’una Comissió Assessora per a la Reforma de l’Estatut d’Autonomia a l’octubre del 2004 El procés rebé l’impuls definitiu el 2006, i tingué la seva concreció més decisiva en l’acord assolit per l’aleshores president del Govern Balear Jaume Matas Partit Popular i Francesc Antich, secretari general del principal partit de l’oposició, el Partit Socialista de les Illes Balears Aquest acord fou confirmat el 13 de juny de 2006 al parlament balear, on rebé el vot favorable dels dos…

Dissidents de la Tercera Internacional, els seus principals dirigents —Hilari Arlandis, Jordi Arquer, Pere Bonet, Víctor Colomer, Estartús, Estivill, Daniel DMontserrat, Jaume Miravitlles, Rebull David Rey , Sesé, Tona Nadalmai i Joaquim Maurín com a secretari general— propugnaven una federació de nacions socialistes dins l’Estat espanyol reivindicaven la lluita revolucionària, l’internacionalisme proletari, basat en l’autonomia dels partits nacionals i el dret d’autodeterminació de Catalunya S'oposaren a l’apoliticisme subversiu de la FAI i a la política social moderada de l’Esquerra…