Resultats de la cerca

Fou el més gran dels germans Plasència i Valls A vuit anys ingressà al Collegi del Corpus Christi de València Allí tingué com a mestres A Montesinos, J Morata i A Lureta Amb poc més de vint anys, inicià la seva carrera com a organista, tasca que exercí en diverses esglésies de la capital valenciana Fou organista, per exemple, a Sant Esteve i, des del 1844, a Sant Bartomeu El 1861 passà a ésser organista de l’església de Sant Martí, també a València Quan morí el seu germà Marià 1875, Lambert el substituí com a mestre de capella del Collegi del Patriarca, on romangué fins a la seva mort…

Fou membre d’una família de músics, formada pels germans Lambert, Joan Baptista i Marià, i Vicent -fill de Lambert- i Joan Baptista -fill de Marià- Tots ells foren cabdals en el panorama valencià del segle XIX Ingressà com a escolà al Collegi del Corpus Christi València el 1822, molt més jove del que permetien les normes del centre gràcies als seus bons dots per a la música, i hi romangué fins a divuit anys El 1842 fou nomenat organista al collegi, càrrec que conservà la resta de la seva vida El 1848 realitzà un viatge a París per ampliar estudis Aquella estada li permeté perfeccionar els…

Inicià la seva carrera com a autor teatral amb obres com Nelet el d’Alboraia 1893 i Salir del paso 1891 Se n'anà jove a Madrid, on figurà en les redaccions de Diario Universal , Informaciones , La Tribuna i altres periòdics, i estrenà nombroses peces teatrals Oro y sangre, La tentación, La del alba sería, Sin vocación, Alegría i Me gustan todas

Germà de Joan Baptista Plasència i Valls Fou infant de cor al Collegi de Corpus Christi de València i organista de diferents esglésies El 1875 substituí el seu germà Marià com a mestre de capella del Collegi del Patriarca Escriví una missa de rèquiem a vuit veus, un Staber Mater, una missa de glòria a quatre i vuit veus i un Sacrum convivium El seu germà Marià Plasència i Valls Benaguasil ~1815 — València 1875 fou també mestre de capella i autor de música religiosa

Estudià al Collegi del Patriarca de València, on fou cantoret Hi fou deixeble de Josep Morata aleshores mestre de capella i de l’organista Antoni Lureta, el qual reemplaçà l’any 1842 El 1848 anà a París És un dels primers autors valencians que diferencien clarament el gènere religiós del profà Autor de les òperes Muzio Scevola i Fernán el Aventurero i de la sarsuela El desertor 1855 Assolí anomenada amb el seu Himno a San Mauro , amb un coral per a gran orquestra dedicat a sant Vicent Ferrer i amb un Veni Creator per a orgue que HEslava inclogué en el Museo orgánico

Estudià amb Àngel Mingote, Andreu Isasi i Miquel Asensi És l’autor de música religiosa més representatiu dels franciscans del s XX Fou mestre de cor del teologat franciscà de Terol i, a Madrid, organista de San Francisco el Grande i professor de l’Escuela Superior de Música Sagrada Collaborador assidu del Tesoro Sacro Musical , publicà Acompañamiento gregoriano 1959 i altres obres, com nou misses, un Tríptico Avemariano , una collecció de cants populars valencians i un Capricho sinfónico , que li estrenà 1943 l’Orquestra Simfònica de València

Fou organista de la catedral d’Oriola, i a partir del 1816 de la seu de València, d’on el 1830 fou nomenat mestre de capella Produí una cinquantena d’obres vocals, de 3 a 12 veus, algunes de les quals amb acompanyament instrumental Ressalten la missa a 12 veus i els salms Beatus vir, Miserere i Credidi

Marquès de Dosaigües Ocupà diversos càrrecs municipals i provincials, i per designació de Narváez fou senador vitalici Restaurà el palau familiar existent a València palau del marquès de Dosaigües

Fou rector de l’església de Sant Joan de la Ribera, de València, i professor de l’Escola de Belles Arts de Sant Carles des del 1939 El 1946 se n'anà a Roma on es llicencià en arqueologia cristiana Féu diversos viatges a Europa becat pels governs de França i de la RF d’Alemanya Alternà la docència amb conferències i articles sobre l’art d’avantguarda El 1975 s’uní al grup L’Eixam Publicà diversos treballs El arte de hoy y la Iglesia 1954, La pintura religiosa de Georges Rouault 1959, Julio González 1960, En la muerte de Ángel Ferrant 1961, Picasso en Barcelona 1962, Diálogo de la Iglesia con…

Format a les acadèmies de Sant Carles de València i de San Fernando de Madrid, on fou deixeble de Joaquim Sorolla Anà pensionat a París 1924 Professor a San Fernando des del 1930 Fou becat per la Fundació March 1960 per a fer estudis d’art a Itàlia Conreà un realisme dins la tradició lluminista Té obres a museus de Madrid i de València Publicà obres didacticoartístiques i estudis sobre pintura hellenística romana i Caravaggio, així com una crònica personal del seu mestre