Resultats de la cerca

Morfologia La tortuga mediterrània Testudo hermanni és representada al nostre país per poblacions esparses i escasses És, com la tortuga mora T graeca d’activitat diürna i es mostra molt més activa a la primavera que no a ple estiu a la tardor inicia el seu període d’hibernació Javier Andrada La tortuga mediterrània té una closca d’uns 20 cm de longitud, dorsalment molt bombada, més ampla a la part posterior i sovint desigual Presenta una escata còrnia grossa a la punta de la cua, curta i cònica, dues plaques supracaudals i no té esperó a les cuixes El seu cap és robust i pla, i els ulls…

L’efecte matern, anomenat també influència materna , és degut a l’acumulació a l’òvul, abans de ser fecundat, de proteïnes necessàries per al desenvolupament embrionari inicial Aquestes proteïnes, per tant, provenen únicament del genoma matern Després de la fecundació, influeixen els patrons i caràcters fenotípics que s’estableixen durant el desenvolupament embrionari, com és el cas, per exemple, de l’enrotllament de la closca del cargol Limnaea peregra , cap a la dreta o cap a l’esquerra

La closca, formada per sis peces, té forma de piràmide truncada i és tan alta com ampla La base menor, oberta a l’exterior, pot romandre tancada gràcies a un opercle mòbil per la base gran s’arrapen a les roques del litoral, als bucs dels vaixells, a closques de crustacis, etc Són anomenats també glans de mar Les espècies B improvisus, d’1 cm, i B perforatus, d’uns 2,5 cm, són freqüents a la Mediterrània

Els ous emprats en alimentació són designats amb el nom de l’espècie de gallina, ànec, oca, gall dindi, colom Hom es menja també els de tortuga i de certs peixos caviar Tant els ous dels rèptils com els dels monotremes són generalment de color uniforme, mentre que els dels ocells presenten una gran varietat de formes, dimensions i colors, segons les espècies Així, ultra ovoides amb un extrem ample i l’altre estret, poden ésser ellíptics, piriformes, gairebé esfèrics, etc Dels ocells actuals, els més voluminosos són els que pon l’estruç 15 × 13 cm i 1 450 g de pes, i els més petits els d’un…

La closca té forma allargada, amb les línies de creixement molt marcades, i és de color marronós Hom el troba en les roques calcàries, on excava llargues galeries La roca que ha allotjat dàtils de mar pot ésser localitzada perfectament a causa d’aquestes perforacions, que hom no troba mai en altres menes de roques És una espècie molt preada des del punt de vista gastronòmic, el valor de la qual augmenta per la dificultat d’obtenir-ne en quantitats comercials

Van proveïts d’una closca calcària, que pot ésser formada per una sola cambra o per unes quantes i pot presentar una sola obertura o nombrosos foradets, pels quals surten uns rizopodis molt delicats Presenten alternança entre generacions sexuades, amb isogàmia, i asexuades Els foraminífers eren molt nombrosos a l’era terciària, i una gran part dels fons oceànics és recoberta per llurs carcasses fang de globigerines En són exemples corrents el gènere fòssil Nummulites , d’unes grans dimensions, i l’actual Globigerina

Esquelet silici d’un radiolari vist al microscopi electrònic d’escandallatge × 150 Hom n’ha trobats en sediments marins molt antics, fins del Cambrià, on la seva acumulació dona lloc a la formació d’unes roques especials, les radiolarites El de la fotografia procedeix del Miocè inferior de Muro, Mallorca J Antoni Curto Són protozous amb pseudopodis rígids i esquelet axial, que ofereixen una gran uniformitat d’organització i una monòtona simplicitat morfològica, la qual cosa fa que siguin poc utilitzats en biostratigrafia La gran majoria dels radiolaris tenen un esquelet segregat pel mateix…

Consta d’una membrana de pell -o de paper, cartó, etc- tensada sobre d’una petita cavitat -un fragment de canya, mitja closca de nou, un tub de llauna o de cartó- i traspassada per un fil, un cordó o un pèl de cua de cavall, etc, lligat, per l’altre extrem, a un pal o bastonet que serveix de mànec o agafador En fer giravoltar l’instrument de pressa, el fil posa en vibració la membrana produint un so monòton que recorda el de la cigala, insecte que emet un so estrident molt característic

Manquen de closca, però tenen espícules calcàries, secretades per cèllules epidèrmiques El mantell és ben desenvolupat i el peu rudimentari Són amfineures Tots són marins, i viuen al fons, o sobre plantes o altres animals Tradicionalment s’havia considerat que els aplacòfors eren un grup germà dels poliplacòfors o quitons i que dins dels aplacòfors hi havia dues branques principals els solenogastres o neomeniomorfs Neomenia i els caudofoveats o caetodermomorfs Chaetoderma Els darrers estudis mostren que el grup dels aplacòfors no té base filogenètica, i que els solenogastres…