Morfologia
La tortuga mediterrània (Testudo hermanni) és representada al nostre país per poblacions esparses i escasses. És, com la tortuga mora (T. graeca) d’activitat diürna i es mostra molt més activa a la primavera que no a ple estiu; a la tardor inicia el seu període d’hibernació.
Javier Andrada.
La tortuga mediterrània té una closca d’uns 20 cm de longitud, dorsalment molt bombada, més ampla a la part posterior i sovint desigual. Presenta una escata còrnia grossa a la punta de la cua, curta i cònica, dues plaques supracaudals i no té esperó a les cuixes. El seu cap és robust i pla, i els ulls són de mida mitjana, similar a la del diàmetre del timpà. Les plaques cefàliques són grosses. Els joves presenten una carena vertebral que desapareix amb l’edat. La peça dorsal de la closca presenta cinc plaques còrnies vertebrals, quatre parells de costals i onze parells de plaques marginals. Presenta escates irregulars a les potes i l’escata nucal llarga i estreta. La closca és groguenca, taronja, castanya o verdosa, amb una quantitat variable de pigment fosc al centre de les plaques; els individus esdevenen més foscos com més vells són. El coll, les potes i la cua són de color gris groguenc, el plastró és de color groc apagat o viu, amb marques negres extenses. Les ungles són grises, amb la punta groguenca.
Biologia i ecologia
Les tortugues terrestres tenen la closca molt bombada, les potes cilíndriques i una coloració que combina negres i grocs apagats. El dibuix mostra les diferències entre les dues espècies de Testudo presents al nostre país: la tortuga mediterrània (T. hermanni, a dalt) presenta dues plaques supracaudals i un esperó corni a la punta de la cua; la tortuga mora (T. graeca, a baix) té una sola placa supracaudal.
Gustavo Hormiga.
La tortuga mediterrània viu a zones amb estius càlids, normalment a escassa altitud, en hàbitats diversos, que poden ser prats, conreus o, en general, comunitats arbustives i arbòries, com bosquines, alzinars o pinedes esclarissades; les garrigues i brolles són potser els biòtops que ocupa amb més freqüència, normalment a les comarques litorals.
Aquesta espècie és de costums diürns, encara que s’amaga a les hores de més calor i evita, en general, les calors fortes. Normalment és lenta, però amb capacitat de córrer i, fins i tot, de grimpar amb certa habilitat, si s’escau. És principalment herbívora; escull fulles i fruits molsuts i sucosos, herbes diverses, com compostes, gramínies o papilionàcies, però també, ocasionalment, oligoquets, gasteròpodes i, fins i tot, artròpodes. Hom pot observar que a l’estiu necessita beure abundantment.
En sortir de la hibernació, comencen els combats entre els mascles previs a la reproducció. L’aparellament té lloc entre l’abril i el juny. La posta es pot efectuar fins al juliol, sovint abans, en un sòl tou i assolellat, per exemple en sorra o terra esponjada al peu d’un arbust, a la banda de llevant o de migdia. Consisteix en de quatre a quinze ous més o menys ovalats o subsfèrics, d’uns 35 mm de diàmetre màxim, molt blancs i de closca calcària. De fet, són dues postes, espaiades de deu a trenta dies, que fan en un mateix niu i que cada vegada recobreixen de terra. Les cries mesuren, en néixer, uns 40 mm, i la longevitat mitjana estimada és de vint a 25 anys, amb un màxim observat de noranta anys. Hi ha, però, una forta mortalitat entre els joves. En ésser les poblacions molt disperses i distants, es produeixen variacions en els períodes d’acoblament i posta, a causa de les diferències de latitud i clima de l’una a l’altra.
Aquestes tortugues són actives des del març al novembre, aproximadament; hom les pot observar matí i tarda, amb un màxim a la primavera; a l’estiu redueixen fortament llur activitat i a la tardor la recuperen de manera moderada.
Corologia
Àrea de distribució de la tortuga mediterrània (Testudo hermanni, en verd) i de la tortuga mora (T. graeca, en taronja) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
La tortuga mediterrània apareix en àrees disperses de la costa mediterrània europea, més abundantment a la Mediterrània oriental. A les terres catalanes hom coneix només unes poques poblacions, molt reduïdes, a la part continental, i una mica més extenses a les illes Balears. És possible interpretar un origen antròpic d’aquest poblament i suposar que foren portades pels fenicis, però això és només una hipòtesi. Una subspècie típica ibèrica havia estat descrita (T. hermanni robertmertensi) a partir d’exemplars teòricament valencians, però la tortuga no ha estat trobada a terres valencianes i la validesa de la forma és discutible per l’origen dubtós dels individus. Al llevant ibèric hom pot trobar-la en una població estable a l’extrem NE de Catalunya, a terres empordaneses baixes i als turons de les Alberes i serres veïnes; una altra població, probablement estable, però mal coneguda, es troba als peus del Montsià i del Caro. No hi ha dades del País Valencià i semblen haver desaparegut del Rosselló, on s’estima que eren abundants en el passat.
A les Balears, hom en troba a les costes no muntanyoses de Mallorca, al NE i SE, i a tota l’illa de Menorca; semblen haver desaparegut a Eivissa. Ultra el possible origen per introducció de les poblacions continentals, cal tenir en compte la freqüència amb la qual hom troba exemplars domèstics que han escapat de la captivitat, pertanyents a aquesta mateixa espècie i d’origen probablement balear o africà. Durant molt de temps, hom ha estat incapaç de diferenciar les menudes poblacions relictes i de reconèixer-les com a estables i més o menys autòctones.