Resultats de la cerca

La geografia Cap de comarca, Aiora Presenta una forma rectangular i massissa entre límits molt clars a l’W i al S, la ratlla amb Castella-la Manxa província d’Albacete, que no té cap accident geogràfic, i al N la divisòria amb la Plana d’Utiel i la Foia de Bunyol és la serra de Martés, que arriba a 1086 m d’alt i finalment, a l’E, el pas a la Canal de Navarrés és assenyalat pel gran massís del Caroig, del qual la Vall de Cofrents o d’Aiora ocupa tota la part occidental Hidrogràficament correspon a la conca del riu Cantaban o de La Hoz, amb els seus afluents en especial el Reconque, que drena…

En aquesta actitud han coincidit diversos moviments polítics que propugnen l’autonomia més o menys àmplia del conjunt territorial habitat pel poble basc Les regions basques, cadascuna pel seu cantó, des dels temps medievals i fins a la Revolució Francesa, reeixiren en llur defensa aferrissada dels furs autonòmics, que equivalien a una quasi plena independència Però, malgrat que el poble basc des de temps remots ha tingut consciència de la seva peculiaritat ètnica, el conreu literari de l’èuscar s’inicià tardanament, al segle XVI, i la tendència a la unitat i el procés de conscienciació…

Els darrers avanços en l’estudi de la paleontologia de vertebrats de les Illes Balears fan referència, per una banda, a Mallorca, amb alguns treballs veritablement revolucionaris sobre la paleobiologia de Myotragus , un bòvid endèmic que hi va viure aïllat del continent durant els darrers 5 milions d’anys i, de l’altra, a Menorca, amb la descoberta d’un nou mamífer endèmic, el Nuralagus rex , el conill més gran que s’ha descrit mai, que arribava a 12-15 kg de massa corporal Motlle endocranial d’un isard Rupicapra pyrenaica actual esquerra i de Myotragus balearicus dreta, de pes corporal…

A les serres del Baix Segura, l’extrema aridesa del clima, unida al caràcter pedregós i a la permeabilitat del terreny, es tradueix en una gran pobresa del mantell vegetal Ernest Costa Les serres del Baix Segura 17, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic Sobre la gran plana de l’Horta d’Oriola destaquen, aquí i allà, una sèrie d’elevacions modestes, de vessants molt abruptes en alguns punts Les més importants són les serres d’Oriola i Callosa del Segura, situades a la banda esquerra del riu Segura A la banda dreta s’aixequen algunes llomes i pujols que s’estenen entre el riu i…

Descens a un avenc per a la recollida de mostres d’organismes hipogeus La bioespeleologia requereix l’ús de tècniques de progressió vertical i no està exempta de certs riscos M Teresa Escoll Els organismes hipogeus dels Països Catalans són bàsicament invertebrats Hi són representats bona part dels grups turbellaris, gastròpodes, oligoquets, aràcnids, crustacis, diplòpodes, quilòpodes i símfils, però el conjunt de tàxons més nombrós pertany als hexàpodes, entre els quals destaquen els collèmbols, els diplurs, els ortòpters i, sobretot, els coleòpters Uns altres grups presenten espècies que…

Mapa geològic del vessant meridional de la serra de Collserola S’observa la complexitat litològica de l’Ordovicià superior i el contacte intrusiu de la granodiorita que talla la resta de contactes Ricardo Génova, original de Manuel Julivert, Hortènsia Duran i Joan Soldevila Una de les àrees on afloren materials sedimentaris paleozoics metamorfitzats en grau baix fàcies dels esquistos verds és la serra de Collserola Aquesta àrea forma l’extrem sudoriental dels afloraments paleozoics de la Serralada Litoral, que de Barcelona cap al NE és formada essencialment per granitoides A la…

Situació La torre del castell, únic element que ha subsistit de la vella fortalesa, es dreça majestuosa sobre un penya-segat, format per estrats inclinats, sota el qual s’arrauleixen l’església de Sant Julià i la masia de Can Serra, construccions que s’erigeixen en un paratge boscos drenat per la riera de Coaner, a la banda nord-oriental del terme Long 1°38’52” - Lat 41°49’21” Vista del conjunt medieval amb l’església de Sant Julià i la torre, únic element que ha aconseguit arribar a nosaltres de l’antiga fortificació J Pagans-TAVISA Vista del conjunt medieval des del costat sud-occidental…

Situació Un aspecte exterior de l’església de Sant Ramon amb la capçalera amb dos absis, al centre dels quals hi ha oberta una finestra de doble esqueixada, i el mur tester que surt per damunt del nivell de la coberta Al fons hi és visible el cos de construcció d’època gòtica Aquesta foto fou feta durant els treballs de restauració de 1979 Arxiu Gavín El temple, anomenat també Sant Domènec i encara Santa Maria de Ferrans, pertany al municipi de Balsareny s’aixeca al costat del mas Sobirana, situat en un lloc enlairat que corona la vall de Ferrans, estesa a la banda nord-occidental del terme…

Situació Puig del castell de Rià, coronat per una bandera, amb el barri de la Lliça de Rià que s’estén pel vessant meridional ECSA - A Roura Les ruïnes del castell de Rià són al cim d’un puig cònic en el vessant del qual s’esglaonen les cases del barri de la Lliça de Rià Mapa IGN-2349 Situació Lat 42° 36’ 33” N - Long 2° 23’ 57” E Des de Prada s’arriba a la vila de Rià seguint la carretera N-116 que va a la Cerdanya, per la qual, fets uns 2 km, es troba el veïnat del Pont de Rià, situat a la dreta de la Tet El nucli antic de la població és a l’altre costat del riu, que cal travessar pel pont…

Situació Vista de l’interior de la nau de l’església, els trams de la qual hom pot veure com hanestat dividits per uns arcs F Tur L’església de Sant Briç, o Sant Brici, és el temple del poble de Tàpies, dit popularment Tapis, que és a l’alta vall de l’Arnera, en un planell entre el marge esquerre d’aquest riu i el barranc dels Horts, a poc més de 6 km a ponent del seu cap de municipi El nucli habitat és format per un conjunt de cases que s’agrupen entorn de l’església i és una bella mostra de l’arquitectura popular d’aquest sector pirinenc Mapa 219M781 Situació 31TDG755923 Per anar-hi cal…