Els darrers avenços en la paleontologia de vertebrats de les Illes Balears

Els darrers avanços en l’estudi de la paleontologia de vertebrats de les Illes Balears fan referència, per una banda, a Mallorca, amb alguns treballs veritablement revolucionaris sobre la paleobiologia de Myotragus, un bòvid endèmic que hi va viure aïllat del continent durant els darrers 5 milions d’anys; i, de l’altra, a Menorca, amb la descoberta d’un nou mamífer endèmic, el Nuralagus rex, el conill més gran que s’ha descrit mai, que arribava a 12-15 kg de massa corporal.

Els avanços més importants en l’estudi i el coneixement de Myotragus duts a terme els últims temps s’han obtingut a partir de la reconstrucció de la seva biologia en el context de l’ecosistema insular. Quan parts d’un continent queden aïllades per una pujada del nivell del mar (com va ser el cas de les Balears) es formen illes. A causa de la limitació de l’àrea terrestre, les illes es caracteritzen per una productivitat reduïda i, en conseqüència, per recursos limitats. Per aquesta raó, espècies amb necessitats energètiques elevades, com ara els depredadors, s’extingeixen, i es redueix el nombre d’espècies. Això comporta la desaparició de dues pressions de selecció natural importants: d’una banda, la competència entre espècies (interespecífica), i de l’altra, la mortalitat per depredació (mortalitat extrínseca). En conseqüència, es produeix un increment en la densitat de població i augmenta la competència entre individus de la mateixa espècie (intraespecífica). L’abastament de recursos fluctua en funció de la densitat de la població. Durant el Plioplistocè, Mallorca es caracteritzava, doncs, per la limitació de recursos, per l’absència de depredació i per una alta competència entre els individus. En aquestes condicions, la selecció natural afavoreix els individus amb una elevada capacitat d’adquirir recursos i de reduir la despesa energètica. Això explica les darreres troballes.

Des dels primers treballs sobre Myotragus, se sap que aquest bòvid no podia córrer ni saltar, sinó que es movia caminant, fet tan sols possible en absència de depredadors. La nova reconstrucció que s’ha fet de Myotragus permet observar el conjunt i fer una anàlisi biomecànica. L’estalvi energètic s’aconsegueix mitjançant una columna vertebral curta, rígida i molt corbada que dona l’estabilitat d’un arc. D’aquesta manera es redueix la força dels músculs de l’esquena. Una reducció de la longitud i una postura més recta en els segments distals de les cames proporcionen un avantatge mecànic als músculs impulsors, que d’aquesta manera poden treballar amb menys resistència. Aquestes característiques li permetien estalviar energia, tant en repòs com en moviment, però al mateix temps l’impedien córrer veloçment o saltar. Això també s’infereix d’altres trets físics que caracteritzen el Myotragus, com el fet que tenia una caixa toràcica estreta i rígida que albergava un pulmó petit i poc potent.

Encara que pot semblar que tenir un cervell gran hauria de ser un avantatge, no ho és pas en totes les circumstàncies, atès que el teixit nerviós és el més costós del cos. Necessita molta energia durant la seva formació i també per al seu manteniment. Aquesta despesa energètica es pot reduir quan no és necessari un rendiment elevat relacionat amb la vigilància i la locomoció, com és el cas d’un ecosistema sense depredadors. Tots els animals domèstics, incloent-hi els peixos, tenen el cervell i els òrgans sensorials més petits que els seus parents salvatges. A més, quan un organisme habita en un ecosistema amb pocs recursos, la necessitat de reduir al màxim el costós teixit nerviós es torna de vital importància. Seguint aquesta línia de raonament, la mida petita dels ulls de Myotragus ha conduït a un estudi sobre la grandària del cervell. Una investigació recent ha demostrat que Myotragus, a més de tenir els ulls molt més petits del que s’hauria d’esperar per a un bòvid de la seva mida, posseïa un cervell que mesurava tan sols la meitat de la mida que es pot deduir del seu pes corporal. La identificació de les àrees funcionals del còrtex del cervell en motlles endocranials revela que la reducció de la mida del cervell era causada per la gran disminució de l’àrea visual, de l’olfacte i de l’oïda. La reducció del cervell de Myotragus, comparable i fins i tot superior a la dels animals domèstics, és fàcilment comprensible en les condicions d’insularitat (pocs recursos tròfics i absència de depredació). Aquest treball pioner sobre el cervell de Myotragus ha estimulat diversos estudis sobre la mida del cervell d’altres mamífers insulars, com per exemple, un cérvol de Creta (Candiacervus ropalophorus) i els hipopòtams nans de Madagascar (Hippopotamus lemerlei i H. madagascariensis), estudis que han permès demostrar que la reducció del cervell en condicions d’insularitat és una tendència general en mamífers de les illes. A més, aquest estudi sobre el cervell de Myotragus ha servit d’argument bàsic per a justificar les reduïdes dimensions del cervell d’un individu humà trobat a l’illa de Hores, presumiblement una nova espècie humana (Homo floresiensis).

Myotragus, com altres mamífers, és endoterm. L’endotèrmia permet el manteniment d’una temperatura alta i constant del cos, cosa que requereix una taxa metabòlica elevada i constant per a poder generar calor. Això permet un creixement ràpid i una edat de reproducció primerenca en un medi amb un alt grau de depredació (mortalitat extrínseca), però al mateix temps l’endotèrmia és molt costosa en termes energètics. Durant l’any 2009 es van publicar els primers treballs sobre la histología òssia de Myotragus. L’estudi de talls dels ossos llargs demostra que Myotragus va créixer a un ritme molt lent, com un rèptil o altres animals de sang freda (ectoterms). El nombre d’anells foscos que es formen dins del feix dels ossos llargs (diàfisi), com ara els anells dels arbres, i que representen una pausa en la deposició òssia durant l’estació d’hivern, mostra que Myotragus creixia durant un mínim de dotze anys fins arribar a l’edat de maduresa sexual. Això és un període molt llarg per a un mamífer de la mida de Myotragus. De fet, bòvids d’un pes similar arriben a l’edat adulta entre un i tres anys, i els bòvids més grans, com ara els bisons, necessiten com a molt de cinc a sis anys per fer-se adults. D’aquesta manera, la durada de l’etapa juvenil, fase en què els bòvids són més vulnerables, és curta. Per contra, a l’ecosistema insular no ni ha depredadors i hi escassegen els recursos necessaris per a créixer tan ràpidament, per la qual cosa un mamífer es pot permetre créixer a un ritme molt més lent i arribar a la maduresa sexual a una edat avançada. Per compensar una iniciació a la reproducció tan tardana, Myotragus allargava l’etapa adulta de reproducció. Com a resultat d’aquesta estratègia, era un mamífer d’extraordinària longevitat.

A banda de tot això, els anells de creixement dels ossos i la densitat del teixit poc vascularitzat (lamel·lar) indiquen un ritme de deposició plàstic i molt lent, i una aturada cíclica del creixement reveladora d’un metabolisme molt baix, amb caigudes periòdiques a l’hivern. Això és característic d’alguns mamífers heteroterms (hivernants) i, en relació amb la plasticitat del creixement, és típic dels rèptils. Per què feia això Myotragus? L’explicació és senzilla: a les illes, els rèptils són més reeixits que els mamífers, ja que el metabolisme baix dels rèptils, juntament amb un creixement flexible i ajustable a les condicions canviants del medi, els permet de sobreviure durant etapes difícils amb recursos tròfics fluctuants. Indubtablement, els ossos de Myotragus mostren que aquest mamífer desenvolupava de forma secundària les estratègies fisiològiques i de creixement (o de cicle vital) que són característiques dels cocodrils. Tot plegat li va permetre sobreviure a Mallorca durant un període de més de 5 milions d’anys, període que suposa el doble de temps que el de qualsevol altra espècie de mamífer continental.

Les Balears albergaven una altra espècie de mamífer endèmic recentment descrit. A Menorca s’ha descobert un conill gegant d’un pes aproximat entre 12 i 15 kg, és a dir, 10 vegades el pes d’un conill actual. De la mateixa manera que Myotragus, aquest animal no podia fugir de depredadors perquè va perdre la capacitat de saltar i es movia amb els palmells de les potes del davant posats a terra (plantígrad), com un ós o un primat. Comparable també amb Myotragus, aquest conill gegant tenia la columna vertebral curta i molt corbada, els ulls petits i el cervell aparentment petit (encara no s’ha trobat cap endocrani sencer). Els conductes auditius exteriors eren petits i dirigits cap a fora, com és el cas dels conills domèstics amb orelles caigudes, fet que indica que l’oïda era poc potent i les orelles petites. Tot això apunta a l’absència de depredació típica d’ecosistemes illencs. La grandària i el pes d’aquest lepòrid és un altre indici de la falta de depredadors. Al continent, els conills són depredats tant per vertebrats terrestres com per ocells, motiu pel qual han de ser ràpids i tenir uns sentits molt aguditzats, i s’han d’amagar en caus sota terra, cosa que restringeix la seva mida corporal màxima. En un ecosistema sense depredació totes aquestes mesures de protecció no calen, de manera que poden créixer fins a arribar a una mida corporal que els permeti una millor economia energètica a causa de la menor relació de superfície/volum del cos; la major capacitat de dipositar greix com a recurs en temps difícils; un intestí més llarg que permet extreure més eficaçment els nutrients del material cru ingerit; ser més competitiu dins de la mateixa espècie; etc. L’única restricció que s’imposa com a conseqüència de l’augment de mida (a part de les biomecàniques) és la limitació dels recursos tròfics típics d’illes petites per a alimentar una població d’individus grans.